Aquelarre demencial

Havia estat lo que el considerava un home correcte i bo, però d'això ja feia molts anys.
Des d'aquella serie d'incidents, la ment va patir un greu descens en el tifó de la bogeria.
Ja no tenia cap mena de fe en la humanitat. La rabia s'alià amb ell i el raonament l'abandonà.
Per les nits es dedicava a esmolar ganivets, que de dia es dedicava a llançar contra les parets de la casa abandonada que ocupava de manera clandestina.
Un dia de tempesta, amagat dels llamps entre mantes esparracades i brutes i fulls de diaris vells, li va venir la inspiració. Acabaria amb tot d'una vegada. La seva misèria, la rabia, l'odi... volia consumar sa venjança contra el món. En assassí es va convertir.
Dia rere dia, feia tot tipus de rituals macabres i obscurs, provant de veure si algun tipus d'esperit, dimoni o monstre l'ajudava a aconseguir el seu objectiu. Va fer tota mena de salvatjades, sacrificar animals, humans (raptant-los estant borratxos), llegir llibres i encanteris en veu alta en múltiples idiomes... Res no li funcionava.
Llavors, una guspira en el seu pensament de foll perdut. Va decidir que “netejaria” els carrers.
Aquell cop va sortir de casa de nit, com d'altres vegades que sortia... Però ho va fer amb alguns ganivets ocults entre sa roba. Primer va anar al descampat on sabia que hi havia uns malparits que es dedicaven a fumar droga, beure i escoltar música "xumba-xumba" posant els altaveus dels seus cotxes "tunning", alhora que emprenyaven als veïns.
S'hi va apropar amb decisió i pas ferm. Els nanos no li van fer ni cas, i quan es van adonar del que passava, ja va ser massa tard. Tres que estaven dempeus van morir casi a l'instant quan, amb un sol gest, el ganivet de l'assassí els va tallar la jugular. Una noia va intentar cridar, però la va silenciar posant-li una ma a la boca i perforant son cos amb el ganivet entre sons pits, rebentant-li el cor. Dos dels "canis" van intentar fugir corrents, però per desgràcia seva, anaven massa beguts i s'entrebancaven... al primer que l'assassí va arreplegar li va fer un tall al coll com si d'un porc es tractés. Al segon, que es trobava una mica més enllà, per impedir que fugís va llançar-li un ganivet que va anar a parar en un costat de l'esquena. El noi va caure recargolant-se de dolor... i quan el boig va arribar fins on es trobava, el va posar panxa amunt i el va obrir en canal.
En menys de cinc minuts va desfer-se de sis ni-nis, "vampirs de la societat", va pensar. No en tenia prou. Va veure's la roba i els ganivets plens de sang i va pensar que tenien set. Els ganivets li demanaven més sang. Va continuar el seu trajecte.
Un parell de cantonades més avall, va sentir crits en una casa. El marit estava apallissant la dona. Sens pensar-s'ho dues vegades, va decidir trucar al timbre. Va obrir un home amb les venes de la cara molt inflades i vermell d'ira. Abans que pogués dir res, el psicòpata li va clavar un ganivet directe al cor, li va fer un tall ben profund al coll i va marxar tranquil·lament. Ara la dona ja no cridava pel dolor, sinó per l'horror de veure com el botxí del seu maltractament convulsionava i es dessagnava ràpidament, camí d'una mort immediata.
El boig segueix deambulant pels carrers de la fosca nit. Durant hores, la carnisseria continua. Tota la gent que ell creu que ha de morir, passa comptes amb els seus ganivets i sols un queda viu, "l'assassí de la justícia". Proxenetes, camells, lladres i fins i tot una petita banda llatina tenyeixen l'estora sanguinària del caçador de la mala gent... Fins que veu que clareja.
A corre-cuita, el foll fuig de la llum del dia, donat que fins i tot en el seu estat sap que la gent veuria que va cobert de sang a centenars de metres de distancia amb tanta llum... i no volia que ningú que l'hagués vist ho pogués explicar. Volia ser una llegenda urbana. Una ombra. Un conte de velles per espantar als nens petits que es porten malament.
Arriba a casa seva, es treu la roba bruta de sang i s'amaga en el seu particular "llit", per a dormir la mona... ha estat una nit intensa i havia de refer-se per a sortir de caça la nit següent.

Aquell dia, en portada en tot tipus de premsa, apareix l'onada "d'assassinats justos" duts a terme per un psicòpata. El dement, dormint plàcidament entre les velles mantes ni se n'adona. Quan es lleva a mitja tarda es posa alguna cosa per sobre i baixa fins al canal que hi ha prop de l'edifici. Es renta la sang seca que li quedava enganxada pel cos i beu una mica, i se'n torna a l'edifici. Torna a esmolar les seves eines de treball... i a la que cau el sol, marxa a caçar.
Per allà on va no deixa de veure policies i zones acordonades. "No em volen deixar caçar", pensa. Decideix marxar cap una zona que no hagués vist la nit anterior. Pel camí, cotxes patrulla i carrers buits. Els esquiva, no per a que no l'atrapin, sinó per a complir amb la seva missió.
Arriba a un barri nou. No recorda haver-hi estat mai, però tant li era. Els ganivets li demanaven sang a crits, i pel seu cap sols hi circulava una espiral d'odi a gran velocitat. Havia de fer que paressin, i sols hi havia una manera... Caçar! Caçar! Caçar!
Per desgracia havia arribat a un barri prou tranquil. No sentia xivarri ni veia gaire gent pels carrers. Quan el boig ja estava perdent la paciència i començava a rascar les parets amb els ganivets i queixar-se i maleir-ho tot en veu baixa, de sobte veu una colla de borratxos que criden. Eren una colla que estaven de celebració d'un comiat de solter, i apart de fer fressa, picaven a tots els timbres dels edificis i trencaven fanals.
Amb un somriure macabre, ganivet a cada ma, el dement s'hi abalança ràpidament i comença el seu ball sanguinari amb una melodia que sols ell sap apreciar, els crits de socors i dolor d'aquells que queden abatuts a les seues mans.
Cap d'ells s'hi havia enfrontat, sols volien fugir per cames. Amb l'espectacle dantesc d'aquesta carnisseria es va cobrir gairebé per complet de sang aliena. Es va veure reflectit en un vidre d'un aparador... semblava un diable. Va somriure d'orella a orella pressionant les dents.
Va seguir pel mateix carrer... dels pocs ulls que el veien, alguns sortien corrents per por, i d'altres no tornaven a obrir-se més. El ritme que porta caminant no varia, i els batecs de son cor apunten a que la matança l'excitava força.
Arriba al final del carrer, on hi ha una plaça enorme... i coronant-la com un pare presidint la taula, una gran església. "L'única església que il·lumina es la que crema" va murmurar. La porta principal era massa gran per ser forçada, així que va dirigir-se a la lateral. Tal com s'imaginava, era una porta blindada, però va trucar-hi com si res.
Va obrir el capellà amb cara de son, però sols obrir la porta, el psicòpata el va apunyalar saludant-lo amb un "Deu vos guard, mon senyor". Un cop a dins, va apilar tot el mobiliari de fusta que va ser capaç i les bíblies, i els va calar foc amb ajuda dels ciris i llumins. En encendres el foc, va sortir amb el seu ritme característic de caminar (ràpid però sense pressa) i quan ja era fora va observar de nou l'església. Des de fora, es veia com les flames il·luminaven l'edifici i devoraven tota l'estructura de fusta prou ràpidament. "Soc el nou messies", pensava, "es l'hora d'acabar amb aquesta secta mil·lenària". Amb els ganivets ben esmolats com els tenia, va deixar una gran marca ratllada a les lloses del terra que hi resava:
El dia del judici final ha arribat.
He vingut per endur-me a tots els pecadors.
El Senyor m'envia.
I va abandonar la plaça ans que s'omplís de bombers i curiosos.
Va fer el mateix amb una església més petita i amb una ermita, aquest cop sens haver assassinat a ningú... però perquè ningú hi havia. Infiltració, crematori, missatge. Quan sortia de la capella va veure que ja es feia de dia, així que va marxar per tornar al seu edifici.

Al dia següent, de nou, la noticia en boca de tothom. Els assassinats, les esglésies cremades i els missatges. Alguns sectors de la població tenen por, mentre que d'altres troben que el seu salvador ha arribat. Per televisió i internet circulen alguns vídeos que les càmeres de seguretat han captat... una figura misteriosa que es mou ràpidament entre les tenebres de la nit, ganivet en ma, tot d'un sol color...
Alguns grups religiosos el rebutgen, d'altres l'aplaudeixen. Tota mena d'opinions al respecte del que anomenen "l'Anticrist". Els controls policials s'incrementen, l'alcalde declara el toc de queda fins que es solucioni i, fins i tot, l'exercit vol intervenir perquè segons ells: es imperdonable que algun heretge ataqui la santa mare església.
Quan el boig es lleva a mitja tarda, no deixa de sentir xivarri arreu, sirenes amunt, sirenes avall. Mira per una de les finestres i veu que el nombre d'agents de seguretat s'ha duplicat o més. No obstant, això no el frena. "Em volen posar a prova... doncs veuran del que sóc capaç". Tant sols sortir de l'edifici obre una tapa de claveguera i hi entra. La pudor es insofrible, però va recordar una frase que un cop va sentir en algun lloc: "Si estas passant per un infern, segueix endavant". Va avançar com va poder entre residus urbans i no tant urbans, fins que va sortir per una apertura que va trobar.
Aquella sortida el duia enmig del no-res. Va pensar que ja era hora d'abandonar aquella ciutat, degut a que ja l'havia purgat i encara tenia moltes més ciutats per recórrer. La nit va caure aviat, però amb la lluna plena s'hi podia veure força bé un cop sons ulls s'hi acostumaven. Va decidir travessar un bosc per arribar a una claror que hi veia a l'altra banda.
Al cap d'un parell d'hores anant bosc a través, on va matar uns campistes mentre dormien a la tenda perquè havien deixat deixalles al bosc, va arribar a una nova població.
Va seguir el seu camí sanguinari amb el seu mètode: pas lleuger, sigil·lós, atacs ràpids i letals, evasió. Finalment, es troba de cara a l'església del poble. Truca a la porta petita d'un lateral, però ningú contesta. Amb un placatge la tira a terra. Igual que havia fet la nit anterior, hi cala foc a tot i, un cop fora, a l'entrada principal hi deixa el seu missatge.
Degut a que la vila no era gaire gran, va acabar la seva particular ronda abans d'hora i va cercar algun lloc on passar la nit.

De nou, la noticia del dia eren els actes de l'anticrist. Alguns dels menys il·luminats comencen a rondar pels carrers de les principals ciutats predicant sa arribada a base de crits i cartrons vells. A les misses de l'església, els sermons de costum amb el missatge ocult de sempre: “qui no doni el seu or no va al cel”. Les forces de seguretat, com sol passar en situacions que no controlen i se'ls escapa de les mans, comencen a actuar a la desesperada, posant vigilància a tot edifici religiós en un radi de varis quilòmetres. I el pitjor de tot, els imitadors; oportunistes que es carreguen a qui sia a ganivetades per a carregar el mort al psicòpata nocturn. Degut a això, hi ha detencions massives de sospitosos, tant pels assassinats diürns com per a les massacres de la nit.
El boig, com de costum, es lleva a mitja tarda. Al principi l'incomoda llevar-se en un lloc estrany, però de cop recorda perquè és allà. Es prepara, i al caure el sol, surt de caça. Als pocs metres de sortir de casa una parella de municipals li criden l'atenció pel toc de queda i li demanen documentació. El pertorbat mostra un somriure d'orella a orella i, ans que puguin reaccionar, amb un moviment ràpid els ha tallat la jugular als dos.
L'assassí torna a quedar vermell de sang, i inicia la seva marxa apocalíptica, seguint amb el seu aquelarre nocturn. No te ni idea del que passa de dia, però de nit nota els canvis. Al arribar al següent poble del seu tour sanguinari, es sorprèn: seguretat en una església de nit?
S'acosta sigil·losament i mata tots els membres de la patrulla silenciosament. Entra i crema l'església, i aquest cop apilona els cossos dels agents caiguts i els dibuixa un pentagrama amb els ganivets al front de cadascun. A més de deixar el missatge de costum, hi afegeix una nova frase:
"Sóc imparable, sóc la vostra perdició, sóc jo".

Amb la segona i última església del poble fa el mateix, i abandona el poble degut a que no troba lloc on passar la nit. Entra en un bosc i troba un gran plàtan, on s'enfila i es posa a dormir a la seva copa, donat que era força ample.
A mig matí es desperta, degut a que uns gossos borden. Fa un cop d'ull i veu que són gossos de les forces de seguretat, que li han ensumat el rastre. Com sols n'hi ha un parell i ell té a ma cinc ganivets, en llança dos per a desfer-se dels cans. Baixa ràpidament de l'arbre, agafa els ganivets i fuig pel bosc ans que el puguin veure.
Ara ell és la presa, i sent rere seu com borden els cervers. "Volen tornar el diable a l'infern", pensa. Arriba a un riu, on decideix llançar-s'hi i baixar amb la corrent. Va perdre de vista als seus perseguidors, però va perdre el color vermell que l'havia tenyit darrerament.
Per sort seva, el riu era poc cabalós i no tenia cap mena de salt d'aigua, però va quedar estabornit quan va donar de cap contra un roc i va perdre la consciencia. Els ganivets li van anar caient a mesura que anava baixant pel riu inconscient, fins que va arribar a una vora i allà es va quedar. Uns marrecs que jugaven per allà el van trobar i van trucar a l'ambulància, que se'l van endur a l'hospital més proper.
El van intervenir d'immediat i van el van ingressar. Quan es va despertar i va adonar-se d'on era, lo primer que va voler fer es fugir d'allà. Per desgràcia seva, tenia les cames trencades i sedades. Va pensar que va ser cosa del riu, que va aprofitar-se del seu estat d'inconsciència per parar-li els peus. "Ni els homes ni els elements podran aturar-me!". Per desgràcia seva, els analgèsics si.
No es digna a dir una sola paraula ni al metge ni a les infermeres quan el venen a veure. Li posen la televisió per a veure si reacciona. Veu les noticies i descobreix la marea que ha començat. Reportatges sobre els fets que ell va començar, polítics bordant coses sense arribar enlloc (per a variar), imatges i vídeos on sortia ell de manera poc visible, protestes dels seguidors seus i protestes en contra seua, i en ocasions batalles campals on ambdós bandes s'enfrontaven... gairebé igual que rere un enfrontament esportiu.
Va plorar en silenci. No va fer el canvi que ell volia. Tot seguia sent la merda de sempre, amb l'excepció que ara ell també formava part del circ mediàtic. Va demanar alguna cosa per escriure a una de les infermeres més joves i inexpertes, i després d'explicar els motius dels seus actes per escrit, va decidir acabar amb la seva miserable vida ans que el poguessin detenir, estar-se any rere any anant a tribunals (perquè la burocràcia es així de ràpida) i que els reporters l'assetgessin i l'arrosseguessin a programes de premsa brossa.

Després d'unes setmanes de maratons televisives de pel·lícules d'assassins, minuts de silenci i assalts d'imitadors que acabaven amb un tret al cap, tot va tornar a la normalitat...