Aqueixos dits que et treuen de la por, aquella por que et treu dels dits

Tendresa, passes per sobre les paraules de puntetes, deixant-les als llocs idonis com qui tira gotes de rosada sobre pètals de manera totalment estudiada, i alhora, imprevista com la natura mateixa.

Xxxt, no fagis soroll que dorm, sembla que ens vulguis dir al principi:

Els besos taquicardics,
ja dormen entre
somnis arrauxats,
de clams d'amor
d'un present en passat.

Aquí comença el cant, l'"acció", i la poso entre cometes perquè s'ha d'emfatitzar: l'acció és també tendresa i inactivitat; ella dorm.

M'allargues la mà,
necessites els dits,
per estimar?
per la solitud espantar?

La quietud, la contemplació del seu cos immòbil i adormit:

Gel en la mirada,
i la Boca seca,
i els Somnis esterilitzats,
a quilòmetres de mar.

Retorn al cant (bonica aquesta tornada que es repeteix una estrofa sí i l'altre no). Crec que aquí es comença a entreveure un nou aspecte: un caràcter reservat, uns silencis llargs, un llenguatge nou escrit en petits indicis i noves simbologies, i que només ell sap interpretar...

M'allargues la mà,
necessites els dits,
per escalfar les nits de foc glacial?
per escalfar el llit de carn estranya?

Aquí es destapa de cop la por. La solitud immena que sent ella, precisament per saber-se més acompanyada del que hauria (opinió una mica agosarada, potser aquí m'equivoco...).

Tremoles de no viure,
fuges per no viure,
escollir el camí
et crema la llengua.

Aquest parell d'últimes estrofes m'agraden molt: són un gran suport i recolzament, són un crit de vida, d'amor i espant als fantasmes("que quan palpes el tacte dels dits la calor és real"). Són, segur, convèncer-la a ella.

Agafa la mà,
sense cremar els boscos que t'envolten.
Obre el cor
per veure l'olorós camí de roses
sense espines de metall.

Que el no res, res és;
que quan palpes el tacte dels dits
la calor és real,
que la calor és,
i la vida, aqueixos dits
no et pendran.

Perfecte aquesta última estrofa!
Felicitats! Espero no haver-me equivocat de gaire... tot i haver-me pres confiances establint els gèneres com a home el que descriu i dona la que és descrita...

PRIMERA PART DEL PREMI LLIURADA!
jajaja

-Filladelvent-

És una poesia molt bonica, tant pel contingut, estil i vocabulari.
És una poesia que inspira esperança. Tots els versos m'han agradat. Però els dos darrers versos són especialment emotius.

Agafa la mà
sense cremar els boscos que t'envolten.
Obre el cor
per veure l'olorós camí de roses
sense espines de metall.

Que el no res, res és;
que quan palpes el tacte dels dits
la calor és real,
que la calor és,
i la vida, aqueixos dits no et pendran.

Expressions com "agafa la mà", "obre el cor" o l'expressió "aqueixos dits no et pendran" doten d'un gran romanticisme a aquesta poesia.

Un cant a l'esperança humana, al caliu que a vegades necessitem per sortir dels moments difícils.

Trist i alhora tendre, sembles allargar aquesta mà a l'amor, a la necessitat, a la vida; per convertir-ho en llum.

Amb l'últim vers sembles dir que aquest gest és fidel i perpetu, que no serà arrebassat com d'altres coses se'ns pot endur la vida.

Molt bonic, Giki ;-) . Potser por polit amb la puntuació, però el contingut i el lèxic són boníssims.

Una abraçadassa!!

m