Apunts post-electrònics: Capítol I [1era part]

Un relat de: sidmercade
Introducció

L’altre dia vaig baixar al supermercat. Reggaeton a tot volum, la il·luminació m’encegava i el cap em donava voltes. És cert que sóc una mica neuròtic i tendeixo a exagerar, però allò era insuportable. Així que vaig afanyar-me a buscar les quatre coses que volia comprar i vaig sortir corrents d’allà.

Quin estrès per quatre rampoines!

En arribar a casa vaig posar-me nostàlgic, per variar. Vaig començar a recordar les compres que feia amb la mare al colmado. Quan anàvem al mercat, quan era un infant i no havia de pagar res… Poc a poc vaig tranquil·litzar-me.

Després d’una estona de serenitat, de cop i volta vaig començar a entristir-me. Aquell món tan senzill i calmat de la meva infantesa només existia dins del meu cap. Em sentia com un iaio en recordar aquells temps, així que, ràpidament, vaig començar a escriure aquests apunts per si algun dia perdés la memòria i no pogués tornar a fer aquest viatge al passat.


Capítol I: Colmados, supermercats i quioscos.

El 1975 hi va haver l’obertura total del mercat internacional. Això vol dir que els pagesos i les pageses s’havien de prostituir venent els naps i les patates a meitat de preu, per dir-ho d’alguna manera. L’enorme competència amb la resta d’estats d’Europa feia trontollar la nostra agricultura, mentre la globalització feia els seus primers passets.

Inversors i empresaris es fregaven les mans perquè ja podien fer negocis a l’estranger i, de mica en mica, ens van incorporar nous productes alimentaris, la majoria de França i d’Amèrica. Les empreses d’aquí imitaven els seus productes posant-los noms en anglès. Paraules com Donuts i Cola-Cao ens sonaven molt internacionals, però eren marques barcelonines. De fet, Nutrexpa es va fundar al barri de Gràcia.

Així que la nostra cultura alimentària va començar a canviar. Les mares i els pares ens alertaven que la nostra salut ho pagaria tard o d’hora. Patien pel colesterol i per la diabetis. De raó no els en faltava. Jo anava a una escola amb uns 500 alumnes i potser només n’hi havia dos o tres que fossin grassonets. Amb els anys això ha anat canviant.

Quan anava a França de vacances, els pares em compraven tota mena de productes làctics de Danone que aquí no existien. El Danup, el Petit Suisse gran o el de color blanc només els trobaves allà. Curiosament, la primera fàbrica de Danone a Barcelona es va obrir el 1929 i es va traslladar a França uns anys més tard. No va ser fins al 1982 que van inaugurar la nova fàbrica a Parets del Vallès. Crec que tothom recorda aquelles visites a la fàbrica amb aquella olor de formatge. Aquelles sortides eren els millors dies d’EGB: et passaves una hora assegut als seients de darrere de l’autocar fent el brètol, et passaven unes diapositives i, després de la visita, et donaven una mostra de productes i objectes de marxandatge. Què més podia desitjar un nen com jo?

Altres excursions similars que tothom recordarà són les de Panrico i Ato. Com ens volien inculcar les marques…

I el 1985 els americans anaven construint el seu primer McDonald’s a Barcelona, però els seus productes no van tenir una bona acollida als seus inicis. Cada cop que algú pronunciava la paraula McDonald’s, moria un dietista.
Hem de recordar que, quan apareixia un producte nou, la gent esperava un temps prudencial i preguntaven als qui l’havien consumit, o esperaven que les notícies diguessin que havien trobat una ungla de rata en una hamburguesa. Segurament part d’aquesta estratègia era per defensar “el producto nacional”.

Però de mica en mica els americans es van anar incorporant al mercat. Suposo que el fet de tenir un president que era actor facilitava poder vendre un nou estil de vida a les pel·lícules i a les sèries en què, per primer cop, veies gent menjant pizza, hamburgueses i ketchup. Només cal recordar la sèrie familiar Rosseanne i la pizza gegant al bell mig de la taula. Avui en dia molts ja no la veurien tan gran.

Bé, tornem a casa. Aquí teníem pocs supermercats i la majoria de compres se seguien fent al mercat o als entranyables colmados de barri.

COLMADOS

Colmar: En castellà; donar en abundància.
Colmado: En català; Ultramarins o botiga de queviures.

Els colmados eren aquelles botigues plenes d’aliments bàsics i llaunes de conserves. Els mostradors exposaven l’abundància i les varietats de productes, i eren molt atractius i impactants per a la població de la postguerra. I a la canalla ens atreien amb cartells publicitaris dels nostres personatges preferits de còmics o sèries.

En aquells temps, la majoria de botigues duraven molts anys obertes, ja que no hi havia tants centres comercials monstruosos. Això feia que s’hi respirés un aire familiar i de barri. Les botigues eren un lloc més on fer safareig, on et preguntaven pels de casa. L’aparició del Godzilla de l’Illa Diagonal, el 1993, va anar destruint poc a poc tota aquella comunitat de botiguers de la meva barriada i rodalia.

Al meu colmado habitual hi havia una petita nevera expositora de vidre amb quatre embotits, mantega i formatges. Una balança antiga que penjava del sostre i, al terra, productes com lleixiu i aigua destil·lada per planxar americanes amb muscleres (popularment, hombreres). Tant et feien un entrepà com et venien brioixeria industrial, si la mare et deixava menjar-ne aquell dia.

El que recordo amb més gràcia és aquella senyora grassa i baixeta utilitzant el pal amb pinces, un estri que servia per agafar llaunes a grans alçades. I quan acabaves de comprar, et pesaven els productes amb la balança i et feien el compte a mà, en un tros de paper o en qualsevol trosset de cartró.

Quan el colmado va tancar, vaig tenir la sensació de perdre un familiar. Vaig sentir una gran pena quan vaig veure aquella persiana abaixada després de tants anys. I és que les tardes que passàvem allà per escollir el berenar amb els companys de classe o amb la mare eren una part més de la nostra vida social. Encara recordo aquella senyora cridanera i tan simpàtica que sempre em regalava alguna figureta promocional. Aquella dona, la senyora Comas, em va veure créixer..

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de sidmercade

sidmercade

1 Relats

0 Comentaris

54 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Web: www.sidmercade.com

En el mateix moment que moria en John Bonham, jo vaig aparèixer en aquest món. La mort d’en John, era una entre moltes altres senyals que anunciaven al món que els anys setanta havien acabat i no tornarien mai més. Tot i així, els vuitanta encara tenien una gran ressaca setantera i a Barcelona el Metal i el Punk, dominaven per damunt de la música Disco. Però el Pop i el naixement dels videoclips canviarien tota l’escena musical.
Vaig ser un nen obsessiu i compulsiu, fan de tot i sense criteri. Addicte al col·leccionisme dels cromos i gran consumista de la brioixeria industrial. Un gamberro, que va aconseguir acabar l’EGB sense passar per el reformatori.

Escoltant Metallica i Helloween em van créixer els cabells però sempre tenia un casset amagat dels Pistols a la jupa. Finalment, un dia els meus amics van descobrir la meva fascinació per el punk… Per això els senyors de l’infern i del metall, em van batejar com a Sid (Vicious), El heavyata renegat.

Així que el punk em va posseir totalment, obligant-me a formar un duet a Les Corts, els Sexual Object. Escrivia i cantava cançons damunt de tres acords, criticant la societat.
Mentrestant, abandonava els estudis de Belles Arts per treballar en un taller de material contra incendis i seguia escrivint cançons i poesies sempre que tenia un moment.

En aquella època, sortia per el barri Gòtic i la zona de Marina. La cervesa ja valia vint duros (0’60€) i els cubates la barbàrie de tres centes pessetes (1’80€). El món estava en decadència.

Allà al 1998, els militars em perseguien perquè anés a la mili. Em vaig veure obligat a punta de pistola a treure’m el grau de tècnic de so. Aconseguint així, les prorrogues estudiantils necessàries per no ser un milico.

Vaig seguir estudiant disseny web i cursets cutres de programador i finalment, vaig acabar sent un freelance d’aquells que feien tanta ràbia.