Aprenent

Sort que respires, perquè si no no i series (es broma) curt però intens. Gràcies per comentar el meu relat.

però intens, amb una estructura de reiteració que ens remarca la intencionalitat, el sentiment que hom preten remarcar, la necessitat física que depent d'una necessitat de l'ànima.

Forma breu i intensa de explicar moltes coses.

Em fa la sensació que estàs aprenent a viure, a estimar. Estàs aprenent a veure el món d'una altra manera, i algú especial t'ajuda a fer-ho. Algú que pot evitar que caiguis i ho deixis perdre tot.

Em sembla veure una barreja d'esperança i renaixença.

És preciós, Jordi. El vull cap els meus preferits.

Una abraçada.

Salz.

Jordi,

Després de les tan encertades disseccions que precedeixen les meves humil paraules, t'he de dir, simplement, que ja fa temps que respires, i me n'alegro moltíssim que ens trasmetis la idea que cal que seguim aprenent.

Gràcies.

Salutacions.

És un poema que he trobat molt curiós. S'entreveu com una idea d'humilitat i, alhora, de respecte i d'agraïment envers algú de qui aprens (o que t'ajuda) a "respirar"

Per "respirar" podem entendre moltes coses. De fet, la poesa és subjectivitat per damunt de tot. Pot equivaler a "viure", a "madurar"...

"Així és com aprenc a respirar,
aprenent a arrossegar-me."

Aquí és on s'entreveu la idea (i de quina manera!) d'humilitat que et comentava. És fortet, eh? "aprenent a arrossegar-me". Però jo mateix la subscriuria moltes vegades.

Potser és aquesta expressió la que dóna una virtualitat especial al poema, allò que el fa diferent de tants i tants altres. I el que el fa summament verídic: aprenem començant pel començament, pel capdevall. I de mica en mica.

"Estic descobrint que només tu
pots evitar la meva caiguda,"

Queda potser (potser!) encobert l'agraïment en aquests versos que no estant exempts d'un cert regust d'admiració. I dónes una transcendència personal potser hiperbòlica a aquesta altra persona, al "tu" misteriós, perquè ja no és que t'ajudi a aprendre, a créixer, a anar per la vida o tantes idees com ens pugui despertar el verb "respirar", sinó que aquest "tu" és qui pot evitar la teva caiguda. Se'n desprén una certa relació de, si m'ho permets, "dependència" afectiva.

"Estic viu altre cop. Despert i viu.
Vull respirar l'aire d'aquest nou cel.
Sí, necessito respirar aquest aire.
Estic aprenent a respirar."

Aquí és on coincideixo clarament amb l'elisheba pel que fa a la idea "d'esperança". Aquesta persona que tant admires, que t'ensenya a respirar i que fins i tot és qui pot evitar la teva caiguda permet que tinguis totes aquestes sensacions que descrius: sentir-te viu, despert, i amb moltes ganes de respirar l'aire d'aquest nou cel.

I clous remarcant que "estàs traient profit de les classes"!!! Estàs "aprenent a respirar". Ja no és quelcom tan intangencial com l'esperança (no sé si existeix "intangencial" però suposo que ja m'entendràs), sinó que ja hi ha resultats palpables. Et sens a gust aprenent. I millor, opino, perquè tota la vida és, com dirien els savis, un llarg aprenentatge.

Salut, Jordi! A veure si puc anar llegint, i posant-me al dia i "aprenent a respirar", també!

Vicenç

això és el que m'ha transmès. És breu, molt breu! però sembla ser un gran principi a quelcom.

Felicitats!

elisenda.

Jo li posaria aquest títol. Engloba l'aprendre a respirar, el tornar a somiar, el tornar a estar viu. Respirant com quan erem nadons i amb l'experiència de l'adult podem tornar a néixer. Respirant, deixant entrar la vida a tots els racons del cos. M'ha emocionat el poema. Jo també estic re-APRENENT aquestes coses: la vida.

L'ajuda sempre és bona. I sobretot ben valorada. Sentir que tens algú al teu costat que sempre és allà, i que t'ajuda a tirar endavant... sovint és un bon i gran motiu per voler continuar! Aprenent. Aprenent a estimar, a estimar-te, a gaudir de cada instant, a voler aprendre més.

Aprenent. La vida és aprenentatge!!! ( i a més a més... és continuu!!! jejeje)

Ciao!!!
I a seguir tenint ganes d'aprendre!!!

A la cama no te irás, sin aprender una cosa más!
[Ho diria en catlà, si en conegués el refrany... ;)]

Gemm@

Perdona per aquesta expressió, tan... diguem poèticament incorrecta... però és el primer que se m'ha acudit en la primeríssima lectura.

Quina contraposició! quins dos sentiments tan increïblement oposats, en uns versos tan extraordinàriament breus... I dic extraordinaris, perquè encara ho són més pel fet que, tot i la seva brevetat, exposen d'una manera brutal, apassionada, sublim, el contrapunt de dues situacions adverses:

"...
aprenent a arrossegar-me
...
aprenent a respirar"

George, t'has desfondat, amb aquest poema. Increïblement bell. Increïblement trist. Infinitament esperançat. Admirable. Sensacional.

De veritat, que m'ha fet esgarrifar. Potser pel factor sorpresa: he anat a cercar-te i no esperava gens trobar-me un nou poema, potser no encara. I mira, ha estat genial la pensada. M'alegro molt d'haver vingut a "xafardejar" ;-)


Un petonet, George. I mil felicitacions per aquest teu trosset de cor que has compartit amb nosaltres.

Despres de l'estatica, una petita nova llum per una nova etapa sense manuals... amb una ma, pero, amb la caricia de l'existencia et dilata els pulmons i despres somriu.

Un petit precios poema ple d'una vitalitat a punt de crear-se i recrear-se.

Felicitats per ambdues coses!!!

Una abraçadassa,

m

tendresa i amor, Jordi, es nota en aquest poema curt i sintètic en què la sensibilitat hi sobresurt a partir de la necessitat que el jo poètic té de
"respirar aquest nou cel" representat per l'altra persona de la qual depèn la seva existència, la seva vida: "estic viu altre cop", per tant el jo poètic està "aprenent a respirar", aprenent a viure. Té una nova vida.

Molt bonic i sentit, Jordi.
Felicitats