APRENENT A INVENTAR

Un relat de: Ari Garrido

Natàlia escrivia per sobreviure una vesprada que denotava cansament resignat per ser altra de tantes a l'estiu. Vacances esperades. Una d'aquelles zones apartades del poble era l'excusa perfecta per tancar-se a l'habitació. No. Allà no trobava cap inspiració per als seus escrits. Begué aigua de la botella que hi havia al terra mentre pensava què fer amb el seu temps lliure. Decidí baixar al menjador, tenia darrere l'orella quin resultat donaria la xicoteta expedició allí: la família al complet veient qualsevol bajanada a la televisió. La televisió... un de tants opis del poble. No es va enganyar amb la predicció; allí estaven tots asseguts amb els ulls vidriosos i hipnotitzats... Idiotitzats millor dit... No, ella no existia, era invisible. Un avantatge molt sucós.
Aprofità que cap component de la família, especialment la capitana de l'equip- sa mare- la veiera per esmunyir-se cap a la cuina i fer bon ús d'un gelat. Li encantaven aquells dies d'estiu amb gust de tranquil·litat i aroma de roses. Les que creixien al jardí... Sempre que no tenia res a fer o simplement la inspiració no feia acte de presència, s'asseia al terra del racó del jardí, vora els rosers, les falgueres i un jove teix fruit d'un dels viatges al nord del país. Allí va acabar-se el gelat al temps que obria la llibreta i treia la caputxeta del bolígraf. Esperà amb paciència a que les idees s'aproximaren; quan es descuidaven, les enxampava tot rient per la bona sort de la captura. Atrapar-les era una sensació vibrant que omplia tot el seu ésser d'una joia inexplicable. Sentia el poder, l'energia del cant de la tinta blava desdibuixant-se en mots escrits als fulls en blanc.
Una papallona li somrigué, misteriosa, col·locada delicadament a l'obertura d'una rosa. En aquell instant els temps podia parar-se que tot li donava igual. Natàlia esbossà altre somrís, corresponent l'animaló. I de fons sonava Piti & Iturrigorri de Kepa Junkera. Un esclat de rialles envoltava el moment amb ales càlides de vent d'estiu. Tot el que somiava transformat en realitat. Al seu món inventat sols hi cabia ella i el jardí; allí els minuts passaven com mil·lèsimes de segon, les papallones eren fades alegres que cantaven al jardí del paradís, les roses eren dames transformades pels mags en la flor del mateix nom. Segons la Natàlia, aquestos bruixots havien castigat les donzelles perquè tenien enveja dels colors i flaires de les belles joves. Com a càstig per la seua gosadia, el rei fat ordenà que els bruixots foren transformats en falgueres sense cap atractiu floral i posats al costat de les roses perquè els feren ombra i no pogueren arrimar-se més del compte. Ja se sap amb tantes punxes! Qui volguera restar per sempre més sent comparat? Era un càstig just.
Natàlia era una teixedora d'històries. Les línies fugien escrites vora els cantons de la seua llibreta per desfer-se en gotes d'aigua al brollador on les nimfes es capbussaven totes les nits per gaudir del refrescant bàlsam. Al jardí, tot era possible. A la seua ment, tot era viable.
Les abelles recol·lectaven el somriure de les flors perquè creien que això apaivagaria el dolor que li provocava a la seua reina parir cada dia centenars de germanes i germans. Les vespes volien per a elles soles el domini del brollador i cercaven aigua d'àllà on trobaven un lloc adequat, normalment prop d'un test acabat de ruixar.
A les frontisses de la ment de Natàlia sempre s'hi colaven notes de cançons com polissons als vaixells. Vaixells dels quals la capitana era una versió de sa mare amb la cama de fusta i un pegat negre a l'ull esquerre. El seu germà passejava pel taulell a tot el que se li passava per davant. Son pare, en canvi, era el cuiner del vaixell que volia navegar pel mar. Però s'estaven aprovisionant al brollador i encara no podien salpar en busca d'aventures infinites. Així que, mentrestant, Natàlia dirigia l'orquestra amb la voluntat de qui sap que tot eixiria com déu manava, o siga, com manava ella. Ella era l'emperadriu de totes des terres somiades de tots els xiquets i xiquetes de la seua edat. Al jardí... Sempre al jardí... les històries més estrambòtiques cobraven sentit.

6/7/09

Comentaris

  • Benvenutta![Ofensiu]
    Ari Garrido | 21-12-2009

    Retrobada!

    Moltes gràcies per passar-te pel meu raconet. Sempre és d'agrair que algú comente per bajanada que siga el comentari. No és el teu cas, millor encara ho poses :)

    Sí, volia contactar en tu, l'adreça de msn l'has canviada o és la mateixa que hi ha a la biografia??

  • Aprenent al jardí[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-12-2009

    Hola, guapa! Tenia ganes de tornar a passar per llegir-te... i aquí estic!

    Pel que veig, vas aprofitar el "dia d'extrema felicitat al jardí de ta casa" i vas escriure frases amb molta força evocadora:
    "Atrapar-les era una sensació vibrant que omplia tot el seu ésser d'una joia inexplicable", per exemple, és una manera molt personal i gràfica d'explicar aquell moment en què la inspiració es fa present.
    "era una teixedora d'històries" em sembla una forma molt bonica de descriure a un o una <>relataire i m'agrada per la part que em puc sentir al.ludida!

    Crec que es nota que es nota que l'estat d'ànim de l'autora en escriure aquest text era d'esperança, positiu i engrescat: tant de bo tinguis molts moments com aquest!

    Em deies al teu darrer comentari que t'agradaria contactar amb mi: pots escriure'm quan vulguis, bonica.

    I ara t'envio una abraçada digna d'una emperadriu,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ari Garrido

Ari Garrido

40 Relats

146 Comentaris

35933 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Nàixer? Crec que vaig nàixer quan vaig descobrir la lectura i crec que la primera vegada que vaig respirar va ser quan vaig escriure algun text literari.

No importa allò que diga el meu DNI, no importa on vaig nàixer, com tampoc importa la meua vida personal.

Sóc una persona que escriu per plaer, no em considere escriptora perquè encara em queda molt camí per recórrer; per aquest motiu si em pregunten: jo sols escric.

Sempre he volgut ser escriptora, des que vaig agafar un llapis i vaig composar un text literari coherent per primera vegada. Em va agradar aquella sensació... era poder?joia?alliberament? Eren paraules que sagnaven dins meu feia molt de temps i les treia fora, eren sentiments, passió... eren moltes coses... Aleshores vaig pensar: jo vull totes aquestes coses, les vull a la meua vida.

No cal dir que no he deixat d'escriure fins ara i espere continuar igual. Alguns escrits són poemes, d'altres pensaments, hi ha que són contes, alguns relats... m'agrada innovar i provar noves tècniques d'escriptura, nous ritmes, nous horitzons... sempre he sigut curiosa en eixe aspecte. No coneixia aquest meravellós espai, on a més de llegir pots compartir part de la teua vida... perquè per a mi, cada segon i cada emoció que he vessat escrivint formen textos. I això són trossets de vida, de la meua vida.

Espere que els gaudiu tant com jo fent-los. Les crítiques constructives són molt benvingudes. Com més ulls, més perspectives, totes són vàlides.

Correu:
maria.chovares@gmail.com

Blog:

http://prismesdevidre.blogspot.com.es/
http://paraulesxparaules.blogspot.com

Besets grans! ;)