Aprecia els moments...

- Mare…es greu?
- No rei meu, no passa res. No et preocupes…
Son les paraules que ronden pel cap del Joan en aquestos moments. Es a sa casa, al seu llit, on sa mare i son pare li llegien contes des de ben menut, on posava els seus dents de llet esperant que el ratolinet vingués a canviar-los per regals, on esperava impacient despert fins sentir la veu dels seus amics a l'altre costat del telèfon....Al mateix llit on ara pateix i agonitza esperant que una mort anunciada calme definitivament el seu patiment.
La habitació es plena, son pare, sa mare, els avis...cares llargues i llàgrimes amargues rodegen en Joan. Amb 16 anys i des de fa tres, la seua vida va minvant, poc a poc, amargament. I el seu cap no para de pensar.
Que dolenta a sigut la vida en ell...tantes coses que fer...tantes coses que sentir....El primer amor, el primer bes, els amics...poder gaudir de la vida! I sap que tot això va desapareguent i que ja no queda temps. No comprèn a la gent que te oportunitat de fer tot això i no ho aprofita, "no saben el que tenen", pensa Joan mentre sa mare continua al seu costat....
- Vols alguna cosa fill? Et porte aigua?
- Mare, saps tan be com jo que açò s'acaba...des d'aquell dia a l'hospital ho sabia. He intentat no desfer-me en llàgrimes moltes voltes, intentar dissimular el dolor. He plorat mes d'una volta sol, cara el espill, mirant el meu cap, trobant a faltar eixe pel que abans tenia i preguntant-me per què, mare....Preguntant-me perquè jo, per que no un altre!...Se que ho has passat mal per mi, però vull que em jures una cosa. Que d'ara en avant viuràs la vida, tant com jo voldria...Fes tot el que el que vulgues, no deixes mai cap somni per complir. Mai saps quan s'acabaran les oportunitats...Val mes que t'en penedisques d'allò que as fet que d'allò que no has fet...moltísimes gràcies per tot mare...adéu...

Dit açò els ulls del Joan es van tancant, a poc a poc...per no tornar a obrir-se mai mes....