Apologia d'un músic amic meu

En un concert en el qual tocava un gran amic meu m'han vingut unes ganes boges d'escriure aquest regal per a tots els músics i artistes d'aquestes latituds, perquè és admirable vostre talent i volia tornar-vos una espurna del que un matí em vàreu donar.
En un principi entrareu els músics a l'Auditori, tot seriosos, amb els vostres instruments i preníeu lloc per començar a tocar, tots anàveu vestits de negre i es podia veure el talent només mirant els seus instruments plens de hores entre notes musicals. Ja començant el concert la música em feia vibrar, el cor se'm accelerava i les notes començaven a ballar per l'escenari; el viatge ja començava.
Llavors comprengué vostre grandesa com artistes que sou, heu entès el temps, l'heu educat i jugueu amb ell com el nadó que juga amb el xumet, entre l'innocència i la comprensió. I si tan sols fos això la tasca seria fàcil però no es queda aquí, aquest matí he vist mags jugant amb el xelo, el piano, el clarinet i molts altres instruments de noms desconeguts per a mi. Sou artistes vestits de negre entre el silenci del públic i aquell característic plor de nadó que sorgeix esporàdic. Encara me'n meravello de tanta bellesa invisible.
La vostra música va dur a molts nens a la terra dels somnis, jo n'he vist un que a ritme de notes ha creuat altres móns, mentre els grans es feien petits i gaudien com si fos ahir que eren innocents. N'he vist un altre de nen que seguint el ritme de la música, creuava la barrera entre la realitat i la bellesa, aquell indret anhelat pels grans filòsofs, tot donant un tom pel concert i seguint les indicacions del director. En aquells moments ni tan sols gosava perdrem cap moviment del nen que dormia entre els braços de sa mare mentre jo escoltava el pessigolleig de la música.
I és curiós com encara se'm dibuixa un somriure a la cara mentre recordo que uns miraven atents i altres miraven d'entendre aquella simplicitat de tanta bellesa; les partitures.
El concert ja s'acabava i entre el mar que bullia d'aplaudiments entusiastes, el director se sentia afalagat i donava les gràcies de tot cor fins la cantonada de dalt de tot de la sala, on era jo observant ple de joia que la bellesa es pot entendre de moltes altre maneres.

Pol