Àpats en silenci

Sempre ens posen una parella gran, d'aquelles que ja no es parlen, al costat.

Nosaltres, amb el do de la paraula hipertrofiat, i ells, a un pam de distància (cada vegada posen les taules més a prop als restaurants!) en silenci absolut durant tot l'àpat. Quasi pornogràfic.

I com que sempre ens toca una parella d'aquestes a la taula del costat, amb el temps he descobert que hi ha, a grans trets, dos tipus diferents d'aquest silenci.

El primer tipus, és un silenci amb to de crit de ràbia ofegat. És el silenci dels que no s'han dit mai res. Un silenci ple de renecs, ple d’un “la culpa de tot és de l‘altre”, un silenci frustrat, de somnis impossibles mai aconseguits.
Aquest primer tipus de silenci s'acompanya de mirades a l'infinit, de cares de menjar sense gana, i, de tant en tant, d'una mirada als de la taula del costat. Una mirada per fer-nos saber que o parem de parlar, o el plat de profiteroles acabarà estampat enmig de la nostra conversa.

Per sort, hi ha un segon silenci de parella gran, al restaurant. Aquest és un silenci ple de significat. És el silenci de la complicitat, d'aquells que ja no els hi calen més paraules per fer-se entendre. És el silenci dels que s'han parlat tant, dels que s'han dit tantes coses que les paraules ja els hi són insuficients. Aquest silenci s'acompanya de mirades als ulls i de mans agafades a mitja taula, com si els dits estiguessin jugant a una espècie de rondo sense pilota al cercle central dels sentiments.

I quan els observes una estona, tens la sensació que, no es que no es parlin, si no que ho fan en una longitud d'ona que vibra en una dimensió a la que encara ni t'has apropat.

I els del primer silenci sopen ràpid i marxen cadascú cap a la seva vida, caminant a mig metre de distància, però a anys-llum del contacte físic.

I quan nosaltres marxem, la parella del segon tipus de silenci encara està per les postres. Han menjat pausadament, assaborint cada paraula no dita, mirant-se tendrament a l'ànima, i trobant-se allà, per sopar, en aquell indret on les paraules ja han perdut tot el seu significat, i només el silenci té sentit.