Àpat floral

La Flora perdia la fauna en primavera: se li escapava el gat, el gos fugia, el conill porquí s'evadia. Sabia que tornarien com per art d'encanteri, com cada vegada. Però, no obstant, li calia l'àpat floral, per tranquil·litzar-se...per allò altre.

Va sortir al jardí. Va riure, bon desassossec, en veure que sota el roure havien anat a raure uns angelets blancament immaculats que encetaven vida lliure quan les llavors de miraguà s'havien obert i un vent desitjós d'alegrar-los se'ls endugué. Les llavors, allà on fossin, seques, semblarien placentes buides o guitarretes sense cordes, corsecant-se. La Flora va saludar aquelles meravelles voladores que, de cop, es van trobar amb mitges ales d'acàcia, llavors helicoïdals que també transportava l'aire, aventurant-se igual: el desig de supervivència, encadenat i ancestral. Uiiii, tot allò pensava? S'estava autoatabalant? Va forçar-se a riure novament. Cantaven uns ocellets d'origen australià des de la finestra oberta d'un veí titllat de tarat per tothom. Ella l'apreciava. Les energies que es demanen es troben. Però sacsejà el cap per no permetre's tant rebombori mental. El gat, el gos, el conill...aviat els tornaria a acaronar.

No, res de bledes al vapor, grosses com orelles d'ase amable, no. Ni les penques apart, gust de terra, tant que li convenia de tocar-hi de peus. Al seu esperit li calia una menja floral cent per cent. Ni arrells ni fulles. Flors. Tornà a la cuina petita on cada rajola de terrissa cuita, d'un verd animós, tafanejava la menja que la dona d'edat indefinida començà a preparar-se:

-Carxofes a la planxa, amb un toc de pebre negre. Són flors.

-Bròquil bullit. Aixafar-lo amb la forquilla, afegir un raig d'oli daurat. És una flor.

-Amanida de flors i de pètals: borratja, calèndula, caputxina, pensament, rosa. Colors i fragància. Embriaguesa.

-I, arrebossades, flors de carabassó, les primeres fora de temporada. Delicatessen.
-Gràcies!- va acabar exclamant per a ella mateixa, un cop tipa, emetent un rot de satisfacció i un pet perfumat.

Li va provar, l'àpat floral. Els animals tornarien, i és clar. El que havia de treure's del cap, de fer marxar, de reduir, allò que destorbava i preocupava...les flors ho van aconseguir: foragitar l'ego.

En tenia massa.

-Ara ja puc dir, sense ràbia ni enveja, que no passa res, res de res, de no haver estat seleccionada al repartiment de l'obra de teatre. No em cal irritar-me amb el 'sempre trien els mateixos'. M'estimo i em sé exquisida i única, amb positivisme i no pas arrogància. No em cal repetir-me 's'ho perden'. M'abraço, no m'haig de tirar floretes: me les he cruspides!