Apago els llums i marxo

Primera i més important: no et disculpis! Ja és com si haguessis vingut, pots estar-ne ben segura! A més, si tot va bé, altres presentacions hi haurà, d'una novel·la o de l'altra, o sigui que gràcies igualment, Salz!

Des de la mort amb amor, en principi, es pot trobar a qualsevol llibreria almenys per encàrrec. Mort i destí, en canvi, funciona de manera diferent i la trobaràs a pocs llocs. De fet, l'únic lloc que sé que la tenen és a l'Espai Mallorca de Barcelona (C. Carme 55). Però jo mateix en tinc uns quants perquè, ja dic, la distribució és força limitada.

I pel que fa a aquest rítmic i, alhora, reflexiu bellíssim poema, què més puc dir-te? Un reflex molt profund. Un cara a cara amb moltes coses per descobrir. Concís, de versos breus, amb comparacions molt subtils (en lloc de "reflex", "miratge"), imatges acurades i un interrogant força inquietant.

Potser l'única observació que puc fer-te és que algun retoc en la puntuació hagués pefilat encara més la lectura (una coma al final del primer vers de la segona estrofa), encara que això és una mera apreciació subjectiva. I potser haver evitat la reiteració del segon pronom relatiu "qui"... Però bé, a aquestes hores no em facis massa cas, ja!

Una forta abraçada, Salz! I gràcies de debò per tot.

Fins la propera,

V.

quan no saps què et passa, i una brisa remou el teu estómac
quan no et reconèixes ni al teu propi espill
quan la vida et diu més però tu respons prou
què et queda?
quan no pots ni defugir la teva mirada amarga,
resposta de pensaments
malgrats i desafiants,
ni tan sols tu, els pots comprendre

m'ha inspirat. Moltes gràcies

i suggerent. Després de rellegir-lo, se m'ha aparegut aquest miratge en forma de record d'alguna persona que imagines darrera del mirall i amb qui encara no has acabat de fer les paus... Potser aquella persona que et deia coses que no t'agradava sentir, potser per injustes, potser per equivocades, potser per mal dites. Però el fet important és que a tu encara et fan mal, perquè encara et sembla sentir-les (obre els llavis) i, el seu ressó encara et fa plorar (treu llàgrimes).

I davant la certesa que no hi has pogut lluitar, o que ja no hi pots lluitar més, et dónes per vençuda i 'apagues el llum, tanques la porta i marxes'. Com qui fuig d'un record per convèncer-te a tu mateixa que mai no han format part de la teva vida... És difícil (o impossible) fugir d'un record que t'ha esquinçat una part de tu, encara que sembli minúcula.

I tot això que et dic em porta al cap aquella frase que personalment trobo sublim de la pel·lícula "Una mujer" de Woody Allen.... "un recuerdo es algo que se tiene o algo que se ha perdido?"....

En la meva opinió, aquest poema és un bocinet profund, trist i molt nostàlgic d'un període que voldries esborrat... Amb tot, m'he endut una alegria molt gran al descobrir-te un altre poema publicat!

Una abraçada, Salz, i un petonet a la nena!