Anys d'espera

El cap de la vila és ple de gom a gom. Què hi ha? És l'entrada de gralles? No. Són els diables cremant carretilles per Sant Bartomeu? No. És la rua de l'extermini? No. Què hi ha? Hi ha la jove de Sitges en la seva actuació de Santa Tecla; disposada a fer el seu primer quatre de vuit de la seva història; disposada a marcar el dia 24 de Setembre als calendaris de molts sitgetans; disposada a, no tan sols fer vibrar tots els racons de la plaça, sinó fer cridar d'emoció aquelles persones que en prou feines havien aplaudit una aleta de color vi anteriorment; però sobretot, disposada a fer la millor actuació local de la plaça on ens trobem ara mateix.

El cap de colla fa un gest d'aproximació, de lligam, d'atenció i crida: Oriol, Tito, Siscu, Carrasco, Alba i Clàudia. Nando, Santi, Júnior, Carlitos, Sarai i Ana. Joan Marc, Joan, Tuli, Jordi, Angela i Isham. Caballé, Quique, Ignasi, Rafa, Marina i Marina; "Dos marines!", eh Carrasco.

La pinya es comença a tancar. Alguna veu crida "capgrossos cap aquí, a aquesta banda!". La circumferència de caps ja es moldeja i va agafant una perfecta línia entre ella i el públic. Però no tot està correcte: El quatre pot estar més ben quadrat. "Segons avall!"

Ara sí. La segona pinya també es comença a tancar: "crosses dins, primeres tocant, vents, laterals, tanquem pinya!"
Segons es col·loquen. Els terços van darrera seu i es disposen a pujar al seu pis. Quarts i Quints ja estan arrenglats a les esquenes de cada pilar . Tothom al seu lloc: tronc, pinya, gralles i, sobretot, públic impacient.

Uns segons de silenci i... Quarts amunt! Les gralles comencen a tocar. Les quints, agafant el camal dels terços, esperen l'ordre de pujar. Mentrestant, els quarts ja han arribat al seu pis i els terços senten el primer pes sobre de les seves espatlles. El segon pes, però, s'inicia cap a d'alt. Quins amunt!

Elles arriben al seu lloc i el tronc agafa la fermesa d'un tronc immutable: un tronc dret, rígid; però a la vegada delicat i fràgil. Tanmateix, aquesta delicadesa és protegida amb "força, equilibri, valor i seny". Però jo encara diria més: il·lusió. I, qui porta la il·lusió en una gran família? La Canalla.
Els dosos! L'acotxadora! L'anxaneta! Ja estan tots. Les quatre rengles senten la els seus nens com ascendeix per coronar la construcció. Cada casteller, al sentir-los, incrementa la seva emoció; incrementa la seva alegria; incrementa la seva valentia i incrementa la seva seguretat de aconseguir l'objectiu.

Els dosos col·loquen el peu dret; col·loquen el peu esquerre. Uns primers aplaudiments, i no són pas tímids; sinó que al contrari, adelanten el que està a punt d'ocórrer. L'acotxadora s'agafa de les espatlles del dos. Una cama, l'altra; un peu, l'altre. ¡Corre, agafa't! Més aplaudiments, però aquesta vegada "in crescendo". I per fi... Un, Dos Tres. CARREGAT.

On som? Crits, xiulets, aplaudiments... El cap de la vila és apressat per una alegria desmesurada. Els cors dels castellers quasi sorten del pit; quasi sorten de l'escut. Més aplaudiments. Esgarrifances, pels de punta, tremolors, moviments oscil·lants, nervis, agitació, palpitacions, excitació, vibracions... i entremig d'aquest rebombori trobem una serenitat aclaparadora que és el motiu que fa que el castell no quedi només aquí.

Mentre l'anxaneta i l'actoxadora descendeixen pels pilars, tots els allà presents són conscients que la meta és propera i cada vegada es sumen més veus, es sumen més castellers de cor, el públic, a pogué descarregar el carro gros. Quan els dosos toquen la pinya, les gralles queden mudes. I no pas perquè deixin de tocar, sinó perquè la clamor sortida de les cordes vocals del cap de la vila apaga un dels millors sons de Sitges. I quan les quints es disposen a baixar ja no hi ha treva pel silenci. Una forta munió de veus crea una gran bombolla de felicitat; cap persona és al món real.
Els quarts, que ja no poden contenir-se l'excitació, exploten d'entusiasme i transmeten el sentiment que vam sentir tots plegats: satisfacció.

La jovial bomba ha explotat i, per fi, el castell s'ha DESCARREGAT! Els aplaudiments són incessables i ja es comencen a veure les primeres llàgrimes d'alegria: un quart senyala a l'infinit; un segon tira la seva gorra al cel; un terç cau a la pinya estupefacte; una quint ja plora abans de tocar terra... tota la plaça està eufòrica. I mentre la jove canta i salta, les gralles finalitzen la seva cançó tot atribuint a un castell de color vi el implacable nombre vuit.

Deu anys perseguint aquest objectiu, però, per fi, la Jove de Sitges és colla de vuit. Nou caigudes del "carro gros", però, per fi, la Jove de Sitges és colla de vuit. Desenes de desil·lusions, però, per fi, la Jove de Sitges és colla de vuit. Milers de vegades cantant "volem, volem, volem; volem quatre de vuit!", però, per fi, podem cantar "tenim, tenim, tenim; tenim quatre de vuit!".
I des del l passat diumenge 24 de Setembre, per fi, la Jove de Sitges i, sobretot, el poble de Sitges està a la llista de poblecions de castells de vuit.
I no només això, sinó que aquesta petita, però gran família ha demostrat que és capaç, i serà capaç, d'assolir els nous objectius que es proposi. Això si, sempre i quan no es perdi aquell vincle invisible però poderós, que varem sentir tots els que estàvem aquella tarda de Setembre en aquesta mateixa plaça.