Anys de pensaments trencats

Anys de pensaments trencats. Sentiments mai oblidats, rancorosos d'una obsessió, recorrien amb passió totes les parts del meu cos. Omplien el meu cor de falsa esperança i la meva ment amb desigs impossibles d'un futur indesxifrable.

La meva veu es desfeia quan sentien el teu alè acariciant lentament la meva cara mentre em parlaves aquelles paraules perfectes que sempre pronunciaves. Mà que s'alçava suau per resseguir la silueta del meu rostre. El pel se'm eriçava i el món perdia de vista mentre gaudia d'aquelles dolces mans. Recordo encara, com de roges es ficaren les meves galtes en preveure l'anhelada dels teus dits. Però, burlant-te, m'enganyaves, i no tocaves les ansioses galtes, no, recorries de costat a costat els meus humits llavis, que desesperaven per somriure amb el contacte dels teus. Apujaves la teva mà i m'apartaves els cabells del front, el teu rostre calent i la teva pell suau m'acostaves mentre els ulls marrons desfeien els meus en somnis. Era una explosió allò que sentí en notar els teus carnosos llavis jugant amb els meus. Bell joc, dolç i humit, en què les llengües s'abraçaven mútuament i la saliva es barrejava amb l'acollidora escalfor del teu alè. Obrí els meus ulls i la seva visió fou la de les teves retines, grans i poderoses, que feien oblidar allò que havia hagut de suportar.
Separaves ja els llavis i deixares els meus en una grisosa tristor. T'agafava amb amor i t'apropava a mi, t'abraçava i et deia llargues paraules, desigs de futur, tot l'amor del món, només per tu.

Anys de pensaments trencats. Temps potser perdut pensant en tu, pensant en la presència dels teus llavis, pensant en l'enyor dels teus ulls, en els rancors del meu cor i en les preocupacions de la teva ment. T'estimo, et desitjo i t'anhelo. Et necessito i t'enyoro amb gran dolor. Des d'aquell dia de tempesta en el meu cor, quan de tu en vaig saber per últim cop, ja no sé qui sóc, ja no sé perquè hi sóc, només sé que no puc seguir. Tinc por de l'amor, tinc por de l'oblit. Els meus ulls no poden seguir plorant, les meves mans no poden seguir tremolant, el meu cor no es pot seguir drogant dels teus records. Com la fulla que cau de l'arbre i es podreix, el meu cos es reprimeix i s'empetiteix, entre pors i pensaments, entre tempestes que destrueixen els arbres, que esbalteixen la mar i espanten la més forta de les aus, el meu cos mort amb dolor. No puc patir més, no puc gemegar més al vent, no puc i no vull implorar més davant la teva imatge trencada en la meva ment. Vull acabar amb el record d'aquella nit en la qual et vas separar per sempre de mi, vull acabar amb el record de la teva mort. No ho aguanto més.

M'han dit que el lloc més ràpid és al cap, però que potser no seria definitiu, així que ho faré a la gola. Aquí estic, recordant aquells pensaments trencats en la memòria, pensaments que calaren massa en mi. I esperant que el diable de ferro em foradi ràpid i acabi amb mi, miro la teva vella fotografia que et vaig fer a Tossa, crescut entre els murs del gran castell. Espero només oblidar-te. Adéu amor, adéu sentiments. Adéu.