ANYS DE JOVENTUT

Tenda de campanya, motxilla i anorac. Fred i pluja de setmana santa, un grup d’amics camí del Pedraforca. Uns temps en què es podia acampar al costat dels rius i a l’ombra del Pedraforca. I de bon matí sortir corrents perquè el pagès ens demana un “billetot” per acampar allà. No en teníem pas nosaltres de billetots!

Cap d’any en una casa perduda a prop de la muntanya màgica. Ha de ser un sopar un xic especial. No hi ha ràdio, no hi ha televisió i a sobre se’n va la llum; una olla grossa i una escumadora serveixen per donar-nos la pauta del nou any que rebem entre rialles i esperances. Llavors les teníem totes!

El temps passa, arriben els fills i tot canvia. Excursions amb nens i amics. Hi ha molts revolts i els nens es maregen, però encara som joves i les ganes de sortir i compartir poden amb qualsevol entrebanc. Roba de recanvi, bolquers, farinetes, biberons, res ens atura, com no ho va fer el fred i la pluja d’altres temps. Dies de convivència que ens van permetre aprendre a acceptar les diferències. Una escola de vida pels nostres fills; saber que hi ha nens que no som com nosaltres, que no parlen com nosaltres, que els hi costa caminar, que no aprenem tan ràpid, però que ens donen tota la seva estimació i que encara ara se’n recorden dels nostres noms i de les nostres aventures junts. Quin aprenentatge!

Durant anys hem recorregut els paisatges, els rius i els pobles, els camins de Picasso a Gósol, les antigues mines de carbó, el Santuari de Gresolet. Però la muntanya màgica, el Pedraforca, vigilant i misteriosa, ens semblava inabastable. Trobàvem a faltar trepitjar les seves pedres i omplir-nos amb la seva màgia. I va arribar un dia en què un concert de música clàssica a l’enforcadura ens va dur fins allà. Vam pujar i baixar per la tartera, quin orgull explicar-ho. Quina meravella aquell piano volant cap a nosaltres penjat de l’helicòpter. Quin goig escoltar aquell concert al mig dels pollegons del Pedraforca!