Antònia i los brutales.

Un relat de: neret

Havíem arribat a Torrelloba per error, encara que quan vam arribar jo no era conscient de com em podia doldre a mi aquell error. Buscàvem, encara que sense cap motiu de pes, un concert dels Antònia Font. Era el primer cop que en sentia a parlar, el Xavi creia que era una vocalista d'una orquestra de festa major, fins i tot s'atrevia a assegurar que era la de l'Orquestra Sintonia, que havia començat carrera en solitari. El Pau, que sempre ha sigut l'intel·lectual de la colla, creia haver llegit en algun lloc que era un grup mallorquí, o potser valencià, que s'havia posat el nom de la seva primera fan.

Fos com fos, i atrets per la fama que tenien les festes majors d'aquells petits pobles de la Segarra, vam emprendre el camí, preguntant, a totes les noies de bon veure que trobàvem als pobles per on passàvem, si sabien com s'anava a Torrelloba. Com que el poble era petit, la majoria de noies no van contestar, les que ho van fer es van contradir estrepitosament i el nostre criteri per a determinar la credibilitat de les enquestades era la profunditat de l'escot que portaven o l'arrapament dels seus pantalons, el viatge es va allargar més d'un hora i mitja. Vam tenir temps, això si, per a parar en els dos únics bars oberts que vam trobar pel camí, a prendre una cervesa i a preguntar als padrins que hi feien la botifarra si sabien qui eren els Antònia Font i com s'arribava a Torrelloba.

Quan vam arribar jo ja anava una mica entonat. Aquells dies tenia la sensibilitat a flor de pell, no feia ni dos mesos que havia tallat amb la Lorda i els primers dies de l'estiu me'ls havia passat tancat a casa, mirant pel·lícules en blanc i negre i escrivint cartes que sabia que mai arribaria a enviar. Per sort el Xavi i l'Oriol, que pertanyen a aquella ONG extesa per tot el món anomenada "amics de borratxera sense fronteres" em van treure de casa a la força i em van obligar a anar de festa major en festa major per a traurem del meu apalancament. Fins que vam arribar a Torrelloba.

Tot el poble s'havia mobilitzat per a rebre aquell allau de jovent assedegat. Els pares feien d'aparcacotxes en un sembrat habilitat a tal efecte, les padrines i les mares prepaven entrepans, els fills i les filles despatxaven a la barra i algun nen endormiscat i algun padrí encuriosit s'ho miraven des del balcó. Com la primera barra estava just a l'entrar a la plaça major i les cambreres eren molt simpàtiques, vam trigar dues cerveses més a arribar a un punt de la Plaça des d'on es podia divisar l'escenari. La Plaça estava curulla de gent que bevia, xerrava, fumava, liava, petonejava, suava, cridava i potser de tant en tant, escoltava el concert. Quan per fi vam decidir prestar-li una mica d'atenció ja vam endevinar que els que tocaven no eren els Antònia Font. Un guitarrista grenyut, aficionat als solos interminables cantava amb veu enrogallada, mentre el bateria, amb un entusiasme desproporcionat, apallissava la caixa i els plats fent gairebé impossible entendre res del que deia el cantant. Quan finalment es van calmar, el cantant va presentar el grup amb un melós accent argentí que domava amb gràcia aquella veu enrogallada. Es deien "Los Brutales" i donaven les gràcies a la "entregada audiència" per la seva presència al concert. Nosaltres ens vam començar a qüestionar si no ens havíem equivocat de poble, però el Pau, sempre optimista, que no veia mai el got mig buit, perquè sempre corria a omplir-se'l abans no s'escalfés al cervesa, va dir que de ben segur aquells eren els teloners, i que després vindrien els Antònia. Imagineu si els havíem fet nostres a aquelles alçades que ja els cridàvem només pel nom de pila.

Però es va equivocar, i després va començar a tocar una orquestra, la "Ponderosa Sound Machine", amb la seva cantant esquelètica i el guitarrista del pentinat impossible, i nosaltres vam acabar de perdre l'interès en el concert encara que el Pau balbucejava de tant en tant algun comentari sobre que encara quedava un altre conjunt per tocar. A aquelles alçades tenia ja el cervell inundat de cervesa, reia tots els acudits del Xavi, fins i to un que va explicar que tenia gràcia, i veia cada cop més borrós el concert. La ment em flotava com els músics dalt de l'escenari. Si no hagués estat per l'efecte diurètic de la cervesa em podia haver estat allí rient i mirant enlloc fins que haguessin vingut a recollir l'escenari, però malauradament vaig haver d'anar a cercar, per enèsima vegada, algun racó per pixar. I fou llavors, al fugir de l'aglomeració del centre de la plaça quan la vaig veure, sota una porxada. Només els seus cabells arrissats, i la camiseta de ratlles verdes, la que duia el darrer cop que havíem quedat per prendre un cafè. No li podia veure la cara, s'estava morrejant amb un noi, un noi que no vaig distingir, que no vaig voler distingir probablement. Em vaig quedar palplantat una estoneta, sense saber que fer ni on mirar. Vaig recordar que tenia parents a la Segarra. Vaig sentir-me enrabiat, i trist, i estúpid per estar enrabiat, i dolgut per estar trist, i content per poder estar dolgut, i enfadat per poder estar content. Em vaig sentir estrany, com m'havia sentit estrany d'altres vegades, però en aquell moment, i en cadascuna de les altres vegades, no importava que ja hagués passat, o que sabés que podia passar. Simplement era el primer cop que veia la Lorda fent un petó a un altre, era el dia en que prenia consciència que allò que s'havia acabat feia un mes i mig s'havia acabat de veritat.

Quan vaig tornar al concert, la plaça s'havia començat a aclarir, com el meu cervell. El Xavi em va dir que una noia amb un pírcing al nas i pantalons arrapats els hi havia dit que els Antònia Font tocaven a Torrefeta, que estava a trenta quilòmetres d'allí i que "Los Brutales" serien la nova sensació de la música argentina. Deia que si havien vingut a tocar a Torrelloba era perquè un cosí seu estudiava amb el baixista.

Ara ja fa més d'un any de tot això. La Lorda ara surt amb un noi de Barcelona i mai m'ha parlat d'aquella nit a Torrelloba. Per ella, devia ser un rollet d'estiu sense més importància, suposo. Mai més he tornat a sentir parlar de "Los Brutales".

Comentaris

  • Sobre Torrelloba[Ofensiu]
    neret | 02-09-2004

    Efectivament, Torrefeta existeix, és un bonic poblet de la Segarra, on no hi han tocat mai, ni hi tocaran, crec, els Antònia Font.

    En canvi "l'ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba" només existeix a la novel.la (molt bona, per cert) del Jesús Moncada.

  • Existeix Torrelloba?[Ofensiu]
    T. Cargol | 02-09-2004

    Torrefeta existeix, però de Torrelloba només hi ha- a google - la que es va inventar Jesus Moncada a la "Galeria de les Estàtues" referint-se a Saragossa.