Antoni i Diana

Antoni estava enamorat i no podia encertar la fletxa de cupid a la seva estimada. El nom d’ella li ho posava a tir. Diana ni el mirava. Potser no era el seu tipus. Potser fins i tot el destesava. Potser, simple i tràgicament, era un amor no correspost. A ell tant li feia. Antoni sentia un amor vertader, sabia que era Ella i ningú més. Diana li va deixar ben clar: "Ves-te'n a la merda!" Però Antoni no va trobar aquest lloc. La perseguia matí, tarda i nit. Fins i tot en aquell moment que no se sap ben bé que és, quan les busques del rellotge estan entre les dotze de la nit i la una de la matinada. Diana trobava la situació insuportable. Però no podia fer res. Antoni no volia fer-li mal ni amor forçat. Un dia com els altres ell perseguia a ella per un parc. Diana va aturar-se. Millor dit: va decidir palplantar-se. Seguidament, histèrica, va cridar: "Preferiria convertir-me en un arbre abans que està amb tu!". De sobte Diana va començar a retorçar-se, li bullia la pell. Crostes de fusta li van començar a aparèixer arreu. Diverses branques d’arbre li sortien pels llocs més inesperats. Els seus peus, abans ben petits, es clavaven a terra en forma d’arrels. La seva negra i preciosa cabellera es convertia en una mata de fulles. Verdes. Caducifòlies. En un tres i no res Diana era un llorer. Antoni encara no havia reaccionat. Les contundents paraules li havien trencat el cor. Al cap d’un instant va comprovar la metamorfosi. El llorer era preciós però Antoni no va poder contenir les llàgrimes. Tampoc veia motiu per contenir-les. Va rendir-se als peus de l’arbre. D’ella. Com podia la persona de la seva vida, la que tant estima, fer-li quelcom així? Com podia preferir ser podada que pentinada, desfullada en comptes de despullada, regada en comptes d’estimada... Altres noies l'havien deixat plantat però mai d'aquesta manera. Als peus del llorer no podia parar de plorar. Plorar i plorar i plorar. Les llàgrimes que queien regaven i regaven i regaven. Plorava i regava. El llorer creixia i creixia i creixia i la desesperació d’Antoni el buidava i el buidava i el buidava. Creixia i es buidava. Plorava i regava i, ella , el llorer, no va parar de créixer.