Antítesi

crime scene cleaner uk

somiant desperts, amb ulls oberts,
amb cors calents, lluites candents,
mil sentiments, ben diferents.
Gràcies per tot, vesses el got...
Plaer de llegir-te, i només dir-te,
una abraçada ben retornada.

encara no sé qui seré/
Em quedo amb aquests dos versos per a fer-te el comentari d'aquest magnífic poema. Utilitzant el recurs de l'antítesi, ens ofereixes sentiments contradictoris amb una gran imaginació i bellesa poètica. Però els dos primers versos expressen una gran realitat: ja no som els que erem perquè el vestit de la infantesa i la primera joventutd se'ns ha anat fent petit, i també perquè hem anat abandonant molts somnis durant el trajecte. Però hi ha un toc d'esperança en el segon vers: /encara no sé qui seré/. Això ens ofereix un ventall de possibilitats inimaginable, perquè podem fer de la nostra vida allò que vulguem. Dieun que una persona, encara que li quedi només una setmana de vida, té més futur que passat. El futur és el nostre triomf, i encara que no sapiguem qui serem, sí sabem que està al nostre abast per a aconseguir els nostres somnis.

Un altre vers que m'ha emocionat ha estat: / Per a saber-me miro el mar/ Genial! És el mar on es reflecteixen els teus ulls i el teu front i un tema recurrent en la teva producció literària. I saps donar-li tota la importància que té en la teva vida només amb un sol vers.

Nena, tu vals molt!!!!

Què somies quan escrius?Què ens impulsa a escriure a tots els relataires? És tan bonic somiar! ni cal que sigui raonable! Em sembla que el teu bonic poema va per aquí.

Moltes gràcies una quimera per recomenar-me el teu poema. Penso que la bellesa del teu està a anys lluny del meu cor que batega.
El teu poema sí que batega, i ho fa a un ritme trepidant. En certs moments hi ha incertesa, angoixa, crides i no en senten... però sí que et sentim.jo et sento a cada mot, cada paraula batega i palpita. Aconsegueixes meravelles que ens ajuden a acostar els nostres més profunds laberints.
Moltíssimes gràcies i felicitats per poder expressar coses tan profundes.

Avui no he parlat amb la Montse, ja saps que va de bòlit, però és una gran missatgera i em donarà els teus petons que em fan feliç, tant com la teva abraçada.
Jo, des de "la fondària dels meus cargols marins" com deia màrius Torres t'envio una immensa abraçada caregada dels millors desitjos i d' amistat.

m'ha agradat molt el joc amb les paraules
una abraçadota
joande

feta de contradiccions.
M'ha agradat molt aquest poema.
Cendra

Signo l' afirmació inicial teva, et defineix a tu i els fets o pensaments: el teu estil, les teves pors i la teva força.
Parla de la raó de l'escriptura, és bona la raó.

T'abraço.

la poesia és canviar el món, per això, no se sap si realment l'ocell dins de la gàbia canta o plora, és el seu món. Tu també busques sentit a les coses. I si et puc dir una cosa, a mi m'agrada veure les coses amb els ulls tancats.
Jo visc aquí a Catalunya fa 5 anys, i és una bona excusa per al·legar la meva limitació a l'hora de escriure. Publicar unes paraules escrita en aquest portal va ser per evitar llençar tot el que escric a la paperera com feia sempre. Aprendre català és el meu objectiu per respecta a la cultura i la gent, però m'agrada fer-ho amb elegància. Les meves expressions neixen de un arrel àrab, les sento en Català, i per fi les Escric com puc.
la musicalitat, les metàfores, un llenguatge senzill; són les armes bàsiques que tinc per purificar la meva ànima i traduir els sentiments en paraules que poques vegades transmiten el que realment vull dir, però la gent jutgen el que escrius no penses.
Gràcies pel teu comentari, m'ha alegrat el dia.

Hola Unaquimera,

Es tot un plaer llegir-te perquè saps què vols dir i com expressar-ho. He descobert relats fa molt poc i la veritat és que és tot un món per descobrir. Això m'obra una finestra enorma amb moltíssimes noves possibilitats d'escriptura que ni tan sols m'havia imaginat. Sempre escriuré essent concient de la meva mediocritat, ja que vosaltres sóu uns mestres i un mirall per a mi. I tu, especialment, que t'he de dir, ets boníssima

M'havia deixat la valoració.

Hi ha moltes coincidències i proximitats entre el teu poema i el meu. M'ha sorprès i alhora m'ha plagut molt. Crec que ens els ha motivat la mateixa reflexió. Una reflexió que tu has sabut expressar de meravella durant tot el poema i especialment en els dos primers versos:

" Sé que ja no sóc qui era,
encara no sé qui seré"

Continuem cercant somnis,Maite; recaptant les engrunes d'ahir, podrem aconseguir-los!

Una molt afectuosa abraçada,

Pilar

Les persones som contradiccions pures, i el teu relat ho descriu a la perfecció. I és que és cert que a vegades per saber qui som he de ser qui no som per uns moments per descobrir el que el nostre cor amaga.

Llegint la teua biografia he trobat un fragment de "L'últim combat", d'Obrint Pas. Una cançó molt gran!

Una besada eivissenca!!

que ens transporten a mons oposats i que ens omplen de vitalitat. Una vegda més els teus poemes fan veritat aquella dita d'Ernest Hemingway que deia que "El món és un bon indret pel qual val la pena lluitar".

En el desig de cridar, oblidar , despertar, neix el teu contrast, l'Antítesi , i el crit s'ofega, la memòria es desperta , la veu interior calla, la mirada s'endinsa en la mar i el pensament et fa una juguesca ,vas i vens somniant desperta.
Magnífiques reflexions on els sentiments lluiten per alliberar-se.
Amb aquest poema em dones l'oportunitat de poder entendre'm quan el meu estat d'ànim trontolla.
Gràcies Maite per brindar-me'l.

Un petit xiuxiueig , una suau sacsejada, una abraçada,
Núria

Molt adientat el títol sí. De fet aquest poema reflexa els dubtes que pot oferir qualsevol cervell humà ("racional"), és un escrit que conté una petita part científica, i una important càrrega filosòfica i literària.
El vers que m'ha agradat més i m'impacta és el de -Per perdre'm, obvio els perquès-,"és brutal". També vull dir-te que amb el poema aquest fregues la injustícia. És tan "fastigosament" bò, que no em deixes cap opció a l'hora d'intentar fer un poema amb cara i ulls perqè aquest és violentament perfecte,

Les vegades que t'he llegit, ja he exposat el meu parer sobre el teu escriure. He de caure en el mateix pou. Senzillament aclapara. Saps el que vols dir i ho dius eficazment.no cal que et digui que segueixis, per que ho faries igualment, tens ànima i cos de poets i ho demostres.
En Antítesi estàs junyida al carro del si i el no i el fas corre fins als dos versos finals, tant bé i bellament expresats.
A mí, particularment, m'ha fet sempre esquivença el plantejar-me envers el meu Jo, qualsevol poema, ara al veure'n més potser hi posso la cullera.
Abans de entrar en la lluita dels blocs i de deixar-me veure en altres, si no era jo el que em llegia, poca gent podia fer-ho i no em sentia còmode.Ja et dic ara, ho trobo més natural i algun el faig en aquest sentit. He trencat els vencills que em lligaven...
Agrada confrontar els parers noblement amb altres que senten eixes inquietuts i les fan paleses amb els escrits. De vegades, és lliurar-se de quelcom i fins que no està fet, mes o menys encertat, no et sents content.
ja continuarem un altre ratet.
Una abraçada amigable que també això ajufda a seguir. Anton.

"Per saber-me, miro el mar"

aquest que ens guarda tants secrets alhora que manté tota la nostra essència, precisament per la calma que ens transmet.

Antítesis, la nostra vida gira entorn a contradiccions, vull això però faig allò, no sempre és així evidentment, però al negar-nos
moltes coses, avancem no sent nosaltres al 100% i perdem part de les nostres posibilitats.
El pitjor quan es nega a l´amor, com el relat de la Gessamí.

Ara mateix vull dir-te que t´estimo i t´ho dic bonica meva

et passa i sents tot el que expliques en el poema, és que està viva i et sents viva, i estimes, i somrius i plores. Saps què és la felicitat i la soeldat. I enlaires el teu estel profund que només coneixes tu, i mentre oneja per damunt del mar -el teu mar- dialogues amb tu, les ones t'escolten, t'abriguen, i et vesteixen la nuesa de viure...

Sobtadament despertes... perquè un record s'ha fet carn i espina; s'ha fet present. I ja no et preguntes qui ets, perquè ja ho saps, ni què vols, perquè ja ho tens, i el que et falta és l'embranzida per somiar... I sembres la carícia amb ulls oberts, i estimess, i et sents dona i persona. Acarones el renec de viure amb l'abraçada del silenci.

Una abraçada de dilluns.
onatge

aquesta és la pasta de la que estem fets.
M'ha encantat el poema, se m'havia perdut entre la immensitat de relats. M'hi agrada el to melangiós, el ferm propòsit a continuar essent contradictori, el deix de les passes pel camí del destí, un destí avui, un d'incert demà. Res resta immòbil, llavors, els plans o somnis estan en constant moviment.
La vida és tan complicada, que de complicada és formosa. Som el que nosaltres mateixos construim al nostre voltant, una mena de reflexe que ens dóna el nostre particular i diari mirall : no som mai els mateixos.

Filosofia pura!

Aquests poemes són els que no deixen indiferent.
Espero t'apuntis al sopar que penso organitzar abans de Nadal. No ho he dit encara, però què seria un Nadal sense trobada prenadalenca?

I tant! Sempre estem en moviment sense saber realment si seguim un rumb fix o anem segons gire el vent. És curiós com, de vegades, per a assolir unes coses fem exactament les contràries. Molt ben trobats, aquestos versos. Felicitats! Et mereixes estar al cim de l'Olimp de RC.

Gràcies pel teu comentari! Sí, sí, és evident que hi han coincidències entre els poemes.

El meu és directe, sincer. Potser massa. El teu és encantador amb aquest joc de contrastos tan suggerents. Fantàstic.

Molt de gust en llegir-te.

Una abraçada. Et seguiré d'aprop.

contradiccions ens fa ser més nosaltres. Això, si, la teva coherència amb la bellesa dels mots als teus escrits, es manté. Un gran repàs al vaivé de la vida i la ment.

Ara que sembla que s'ha espatllat l'accelerador de partícules, el món potser sobreviurà dos mesos més. I tu diràs: Perquè diu això aquest sonat? donçs perquè amb el teu poema has accelerat tots els meus àtoms, les meves partícules amb càrrega positiva i negativa s'han neutralitzat i he trobat l'origen i ara ... "Per provar d'arribar a ser
recapto temps engrunat."

...trobar el teu comentari!!!
Tens raó, les meves paraules són un reflex del pou dels sentiments, el que intento emmnascarar per no ferir, per no decebre i tinc la necessitat de mostra quan el burxen les paraules.

M'he capbussat en la teva "antítesi" i l'he fet meva, tot i tenir la impressió de vulnerar un espai molt personal.
El dubte i la contradicció és la vida mateixa. Sovint cal tancar els ulls per a veure'ns i és en el silenci on ens trobem, on ens sabem, sense cap soroll que destorbi el crit de l'ànima. Interpreto les teves paraules passades pel sedàs dels meus sentiments i hi veig una dualitat entre la meva carcassa, el que jo semblo, i el meu jo profund i íntim, aquell que només conec jo (si es que arribo a conéixer-lo)i que és el pòsit, com els grans de sorra que les onades de la vida van deixant en la platja de la nostra ànima. Ha de passar molt temps per recollir-ne les engrunes i arribar al ser, a l'arrel oculta que sovint passa desapercebuda.

No se si he expresat bé el que sento al llegir "Antítesi", a més, segurament serà molt diferent del que has volgut escriure. Tant és, m'has regalat un viatge a l'interior. Moltes gràcies Unaquimera!!! És preciós!!!

Una abraçada des del fons.

Prop del Cel,
de l'Olimp,
de les Muses i del Parnàs,
ets sublim
i personal,
ets la perla
i també el corall.

Antítesi - (...)lit. Figura consistent a oposar dos mots, dos pensaments, dues expressions, etc., de sentit contrari en una mateixa frase.

Haig de dir que aconsegueixes molt bé aquestes antítesis. En la segona part del poema divagues una mica sobre el moment en que vas escriure el poema, crec.

Destaco aquesta frase: "La juguesca de l'atzar
estableix si vinc o vaig.", diferenciant el verb venir i anar, o fent-ne una oposició, una antítesi. Ben aconseguit.

D'altra banda, crec que hi ha una antítesi (potser ho titllaria d'incongruència) d'un anglès, amb la que he donat moltes voltes per saber què nassos significa. Te la dic:

"Era un paio anglès que li preguntaven si se sentia anglès de veritat. La resposta era: Ni sí, ni no, sinó tot el contrari."

És una mena d'antítesi antitètica. Com dient que podria existir una antítesi que tingués 3 elements: el Sí i el No (antítesi per definició) + "el contari", l'antítesi de (Sí+No) = 3a. dimensió antitètica (Increïble).

Haurem d'aprendre poesia amb matemàtica (que semblen temes oposats o molt distants).

La teva poesia potser no és matemàtica, ni geomètrica. Però s'acosta a la perfecció i a l'eloqüència dels sentiments.

Saps què diu un tal David Viscott en el seu llibre: "el llenguatge dels sentiments"? T'ho dic en castellà, pq em fa mandra traduir.

Diu:"Los más altos logros de la humanidad no se encuentran en la precisión de su ciéncia, sinó en la perfección de su arte". Tinc un poema dedicat a la perfecció, s'anomena: Imperfecte, amb orgull. Si pots passa't-hi i, si no, animo a qui llegeixi aquest comentari a passar-s'hi.

I, per acabar, gràcies pels teus comentaris als meus poemes, espero poder seguir comentant-te i que tú em comentis.

Salut!

llegin-te en aquests poemes meravellosos

gracies

El poema l'he trobat: personal, íntim, delicat ....... preciós !
Gràcies Unaquimera per haver-te banyat a les meves aigues blavoses. Una abraçada i fins aviat

Antítesi és un poema personal, intransferible.
És honest i aparentment contradictori, sincer, ingenuo, emotiu, tranquil, somiador.
El llegeixo i ballo,escolto,reposo,somric. A.

Simplement fantàstic Unaquimera, l'he llegit, l'he rellegit, l'he tornat a llegir... ja que estrofes com,
" Per trobar-me, en veu alta parlo
amb paraules que desconec, "

Ajuden a trobar-nos a nosaltres mateixos. Sovint, per entendre'ns, cal que ens auto expliquem el problema en veu alta.
La reflexió final no te desperdici

"Ara escric mentre somio
i perquè somio ho faig."

Es com si l'haguessis escrit llegint el meu pensament i descriu exactament el laberint del escriure

Fins ara

Lluís

Sens dubte, és el poema que més m'ha commogut de tots el que t'he llegit, Unaquimera.
Potser, perquè tinc la sort de jugar en avantatge. A més a més de compartir dèries d'escriptura amb tu, també compateixo, de fa molts anys, bàtecs de vida.
Ja ho saps que jo de poesia no en sé gaire, que li tinc un respecte absolut, però també saps que tinc la capacitat de vibrar davant una manifestació que et porta al centre d'un mateix, que et dóna la possibilitat d'entrar al centre de l'altra. Per tot això, per la bellesa de les teves paraules, per brindar-nos aquest - i d'altres- moments d'intimitat, GRÀCIES Unaquimera. No deixis de somiar i si ho fas escrivint, ens facilites compartir el teus somni i enlairar el nostre.
Una abraçada, amiga.
Glauca - Coia Valls-

Te més sentit del que sembla a primera vista. M'agrada com desgranes la realitat de la vida amb una clarividència que pocs poden tenir.
Que t'he de dir desprès del anàlisi tan complert i encertat d'en Vicenç?
T'entenc perfectament, ja que tot sovint em passa com a tu, somio amb els ulls oberts i els tanco per viure la rutina diària. El silenci és l'amic indispensable dels que volem saber el que sentim, el que pensem. Els perquès frenen la imaginació i no deixen gaudir del que portem dins, tan se val si ho entenem o no, som com som.
Un plaer llegir-te com sempre, vas creixent i gracies a tu fas que pensem més profundament.
Una forta abraçada dins d'aquest somni que fa que escriguis maravellas

Hola Unaquimera! Llegir-te és sempre un plaer, i en aquest poema de contrastos trobem la definició del que som. La incoherència humana, tot i que molt sovint l'ataquem, és més arrelada del que sembla. Perviu a través de les generacions, i és l'element que planta cara a l'ordre natural de les coses. La lògica no sempre defineix la personalitat dels éssers humans. Ben al contrari: sovint necessitem enfrontar-nos a tot allò que ens sembla evident per descobrir o redescobrir el nostre jo. Buf, crec que ja se me'n va una mica l'olla... Deu ser per la depressió del diumenge, que en diuen, tot i que amb Sant Jordi pel mig no serà pas tan dolenta, jeje!

La primera estrofa és una mera introducció que ja promet. Reflecteix la idea del canvi constant o permanent. que d'alguna manera inspira tot el poema. A partir de la segona estrofa comences a lligar els antònims, de tal manera que un sembla la lògica conseqüència de l'altre, i viceversa.

El final és una joia per recrear-s'hi i reflexionar-hi:

"Per provar d'arribar a ser
recapto temps engrunat.
La juguesca de l'atzar
estableix si vinc o vaig.

Ara escric mentre somio
i perquè somio ho faig."

Deu ser per això que molts escriptors i escriptores són somiadors o somiadores de mena!!!

Una forta abraçada i, si no ens veiem aleshores, ja et desitjo ara bona diada de Sant Jordi!

Salut i lletres,

Vicenç

Et torno a llegir, et torno a comentar, em tornes a encantar, torno a somiar.

La llegeixo i la torno a llegir, i no penso en res mentre penso en tot el que s'hi reflecteix, que és més del que hi ha escrit...

m'encantes!

He estat absent, però ara torno. T'he llegit de nou i et comento.

Ningú deixa de ser qui és,
per molt que canviï la figura,
i l'esquema del pensament,
ni per molt que passi el temps.

Seràs allò que ets i has estat sempre,
et perds i no et trobes
potser perquè no et cerques prou.
Si quan crides no et sents
és el ressò de l'intel·lecte
que no arriba en el profund intern.

Difícil senzillesa, oblidar sense perdó
difícilment senzill perdonar sense l'oblit.
Llegir i recordar
abstracció intel·lectual,
records de la memòria
amb la consciència closa,
car és un jutge que ens fa mal.

Somniar amb els ulls oberts
el gran somni de la vetlla:
dormir estant despert.

Només cloent els ulls
s'obre la finestra a l'aire fresc
que reconforta i desvetlla.

Com diu Nietzche ben bé
"per aixecar-se cap amunt
cal enfonsar les arrels
en el profund de la terra".

En el silenci pots escoltar la veu
sense caldre que diguis cap paraula.

Si obvies la pregunta
com vols rebre resposta?
Ningú es perd amb l'imant
magnètic, brúixola de l'univers.

L'atzar és el gran parany,
substitut d'un no sé què,
que ens lleva de ser responsables.

Sense somniar no es pot escriure
escrius i somnies mentre vius.

He estat absent, però ara torno. T'he llegit de nou i et comento.

Ningú deixa de ser qui és,
per molt que canviï la figura,
i l'esquema del pensament,
ni per molt que passi el temps.

Seràs allò que ets i has estat sempre,
et perds i no et trobes
potser perquè no et cerques prou.
Si quan crides no et sents
és el ressò de l'intel·lecte
que no arriba en el profund intern.

Difícil senzillesa, oblidar sense perdó
difícilment senzill perdonar sense l'oblit.
Llegir i recordar
abstracció intel·lectual,
records de la memòria
amb la consciència closa,
car és un jutge que ens fa mal.

Somniar amb els ulls oberts
el gran somni de la vetlla:
dormir estant despert.

Només cloent els ulls
s'obre la finestra a l'aire fresc
que reconforta i desvetlla.

Com diu Nietzche ben bé
"per aixecar-se cap amunt
cal enfonsar les arrels
en el profund de la terra".

En el silenci pots escoltar la veu
sense caldre que diguis cap paraula.

Si obvies la pregunta
com vols rebre resposta?
Ningú es perd amb l'imant
magnètic, brúixola de l'univers.

L'atzar és el gran parany,
substitut d'un no sé què,
que ens lleva de ser responsables.

Sense somniar no es pot escriure
escrius i somnies mentre vius.

sempre em sorprens. Gràcies per regalar-me aquest esplèndit bon dia!

Cuida't molt, i somriu encara més!

Una abraçada plena de sentiment:
Queca.

On comença l'antítesi i on la dualitat? Obrir els ulls per somniar, aprofitar el propi silenci per escoltar-se millor... obviar els perquès i tantes altres coses i actes que són complementàries i no forçosament antitètiques.

No sé si és un absurd perdre-se... diria que no. Només has de mirar la publicitat -visual o escrita- que ho recomana a totes hores, proposant paradisos per destí i vehicles de fugida.
Deixar coses a l'atzar no diria tampoc que és cap bestiesa.
Endavant sempre!

Estimada Unaquimera.
Perdona si barrejo castellà i Català, no sol semblar-me una dolenta barreja, al marge que em surti per costum.

Qualsevol poema teu és una lliçó de sensibilitat i bon fer, sens dubte. Llegeixo aquest en concret,i la sensació és de necessitat d'arribar algun dia a ser capaç de dir tant d'una manera tan aparentment senzilla, però alhora tan profunda,.. la veritat? admiració és la paraula. moltes gràcies per tenir la deferència de passar-te pels meus pobres escrits, qualsevol cosa que la teva puguis dir d'ells sempre serà una bona lliçó.

Gràcies de cor

... és un verdader plaer llegir-te. Els teus somnis ens fan millors éssers al llegir-los. Feia molt de temps que no venia per aquí i veig amb gran satisfacció que continues en plena forma. Gràcies per fer-me passar una bona estona

Fent anar el contrast amb enginy, has traspassat el límits ordinaris, has assumit els riscos de la consciència, has descrit les dualitats integrants.
Opino que és un bon poema, que no has de deixar de somiar, que has de continuar escrivint.
A reveure, SB

amb una bona expressió íntima i evolutiva. Gràcies per seguir-me i pels teus comentaris

però aquí et deixo les meves paraules per a que tinguis constància que et llegeixo. Com si d'una fitxadora es tractés.

Gràcies, d.

(PS: bon poema, Uq, després de 16 comentaris no cal que ho repeteixi, o sí? Jej)

Un poema, aquest darrer teu, molt filosòfic, en el que parles del jo, dels somnis, del fet d'escriure...
Aquests poemes de tipus autobiogràfic van molt bé de tant en tant per ajudar a conèixer les nostres dèries, encara que estic una mica d'acord amb l'amic Bonet, en que la Poesia perd una mica de "frescura".

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS No sabia que conegueres a Francesc Parcerisas... M'agrada la seua Poesia!

Dualitat i moviment d'energia, el yin i el yang... El teu poema em ressona com un imminent retrobament, un renaixement. Aquest punt crític dels dos primers versos és un estat vital que has definit tan bé! Les crisis maduratives on no ens reconeixem, aquells moments de mort com diuen alguns psicòlegs, darrere dels quals està l'energia latent que mobilitzarà el canvi. Aquestes transformacions aparentment radicals que vistes des del present, un cop realitzades, semblen autèntiques il·luminacions, però que són producte d'un procés continu no exempt també de dolor, tal com has reflectit tan eficientment amb diferents recursos estilístics.
I els contrasts que estableixes comprometent-te en primera persona, tot un signe de maduresa. Són antítesis, o polaritats, és a dir, expressions complementàries d'un tot? Més que oposar, la sintaxi que has escollit em fa imaginar que aquest "tu" està molt lluny de fracturar-se: s'està integrant o, tal com avança un dels meus lúcids precedents en aquest comentari, fent una síntesi constructiva. Si és així, enhorabona! T'ho dic com a lectora, i també com a acompanyant.

Trobo sense buscar,
i demano despres de rebre,
un poema invers.
amb fulles que son arrels
i arrels que mou el vent.
amb una lluna que escalfa la pell
i un sol fresc color plata.
avet

Durant la vida, canviem (ja sap, eh, jo estic canviada!), deixem de ser qui erem i ens arrisquem a ser un altra persona, no millor ni pitjor, si no algú que té més edat i més experiencies (positives, neutres i negatives) que li han ensenyat. Per això aprenem a parlar, a callar, a llegir, a...... "recaptar temps".

M'ha encantat aquest poema!
Una llepadeta dolceta,
Tina

Allargo una mà i una orella. Sent el SÓC i res més. I trobes, he trobat i trobo, MERAVELLES.

M'ha encantat aquest poema, pels molts significats que s'hi troben -l'he hagut de llegir diverses vegades i segur que encara se m'escapen alguns- i per la forma tan bonica d'expressar-los.

Veig a la biografia que ets cançonera de mena, igual que jo.

Seguiré llegint-te!

No sé si de manera conscient o premeditada, però és ben cert que moltes vegades no tenim clar si anam o venim, si somiam o estam desperts. Escrivim com en un ensomni, ens deixam transportar a un estat gairebé febril, fins al punt de no fer peu, de perdre el sentit de la realitat, de sentir-nos en aquest i en un altre lloc al mateix temps.
Això ens passa, amb aquesta dèria que ens agafa de fer poesies. I si a més algú li dóna forma, bella forma, com tu saps fer-ho, aleshores molt millor. Els demés ens en fem lectors assedegats i ens hi reconeixem.
Una abraçada no gens contradictòria.

acceptem, valorem i fins i tot hem arribat a estimar les nostres contradiccions, ens veiem reflexats en cadascun d'quests meravellosos versos. Ens cal probablement tenir aquests recursos camaleonics que ens permeten colocarnos i descolocarnos a nosaltres mateixos i al nostre entorn i, a voltes, tornar-los a posar del dret. O no, depén de dia, del moment i també deixant-t'ho en mans de l'atzar. Probablement és en aquests petits va i ve on sóm capaços de trobar-hi alguna espurna de la llibertat que ens cal.
I amb el teu permís, agafo una de les abraçades que ens has ofert i te'n deixo una de las meves amb la meva felicitació per aquest fantàstic poema.

...una bestiesa -però és una idea que se m'acud en primera lectura-: quan un poema guanya en profunditat, perd en sentiment. Dit d'una altra forma: a més 'filosofia', menys 'poesia'. I això que hi ha imatges magnífiques: 'batall del xiuxiueig', 'recapto temps engrunat'...al costat, però d'un "fum" de temps verbals -i diuen que els verbs signifiquen acció o estat-. (No és un retret; simplement una 'anada d'olla' de les meues).
Salut i rebolica!

No, no. Real, real.
M'encanta el "silenci trepidant", el "temps engrunat", el "batall del xiuxiueig", tot.
M'agrada mirar el mar a mi també i m'aserena.
Be, molt be!

Síntesi. Senzillesa. Antítesi. Riquesa. Observació. Subtilesa. Coneixement.
Admiració.
M'ha colpit.
m

És això el que faig jo! Improvització desconcertant i endavant!
"per aixecar-me em quedo a terra/i per aquietar-me, ballo.". És clar que si. Jo em sento com un cavall desbocat enganxat amb cadenes, i per això faig això. M'ha agradat molt coincidir amb tu.

Salutacions.


Sergi

Sembla una contradicció, només ho sembla.
Tots la tenim, encara que no tots la reconeixem.
Et desitjo sort quan obris els ulls per somiar i un bon despertar, bona música de fondo pel ball, bones paraules quan t'escoltis, silencis guapos quan els vulguis,
No fa falta que te desitgi sort quan escrius!

Hegel? absurd? l'antítesi, pas previ -i necessari- per a la síntesi constructiva.
Aquest poema conté filosofia, és clar (quin bon poema no la conté?). Però potser la filosofia ha bandejat massa sovint la poesia -potser-, fins que Nietzsche, al qual cita molt apropiadament Vicent al seu comentari, va capgirar els cims del pensament lògic servidor d'Aristòtil.
I, tanmateix, aquest poema és dels més senzillament humans que t'he llegit. I espero que no sembli contradictori. La saviesa vol senzillesa, i a ella aspira.
La senzillesa del viure, entre les experiències acumulades i les perspectives del futur:
"Sé que ja no sóc qui era,
encara no sé qui seré."

Un present on plana el desconcert:
"Em perdo i no em trobo,
crido i no em sento."

Un passat que plana amb la seva insistència i la seva literatura:
"Oblido, no perdono,
llegeixo i recordo."

Un procés d'introspecció que és més enllà (o més aquí) del pensament lògic, afí al món dels somnis ("Per somiar obro els ulls,
per despertar-me els tanco.")

Un procés lleuger, amb ball, amb "silencis trepidants", una lleugeresa desitjada, un despullament conscient ("Per perdre'm, obvio els perquès"), rendit a l'atzar ("La juguesca de l'atzar / estableix si vinc o vaig")

Un procés de recerca aliè a l'angúnia i l'estrès de les fites preestablertes, juganer i plaent ("Per trobar-me, en veu alta parlo/amb paraules que desconec, / sacsejant per pur plaer / el batall del xiuxiueig.")

Poderoses imatges, ("Per saber-me, miro el mar.", "Per provar d'arribar a ser / recapto temps engrunat."), una força que neix de l'agilitat i la levetat del cos alliberat del llast de la resposabilitat i els traumes dels deures. Com un ocell que creua el cel amb la mínima resistència d'un cos fet a l'aerodinamisme. Burlant la gravetat.

El poema vola igual, amb aquesta particular simplicitat de les experiències de trànsit.
El poema, d'altra banda, és una joia.

Enhorabona, no crec que es pugui millorar res, en aquests versos! Ni en aquesta vida que descrius!

Una abraçada,
franz

Des d'aquí dins vull fer constar els meu agraiments:
a la Lurdes Malgrat l'oportunitat del Taller de poesia;
a la Coia Valls els seus ànims i l'empenta en el moment oportú;
al Francesc Parcerises els seus consells i seu interès: sense ells, aquest poema no seria... o no seria així.

Respecte al títol, assenyalar que una contradicció no és, necessariament, un absurd. Pot ser, en algun cas, una definició, menys o més definitiva. Tot depend...

Per últim, vull deixar aquí mateix un grapat d'abraçades, per a que els lectors que hi passeu pugueu agafar-ne una, si us complau,
Unaquimera