Antiga Nostàlgia

Havia estat l'única fonda del poble quan tot just el conformaven quatre carrers mal empedrats i gairebé tothom era analfabet.

I ara passes per davant del vell edifici i encara es veuen a les persianes- d'un marró cacauet sense pelar, però descolorit- les inicials. A.N. Vaig estar temps pensant que eren el nom d'algú, com ara Ariadna Norriga o Agustina Nosell o Antoni Nuquets o Ambrosi Niraguà. Una persona que ja no hi és em va dir el veritable significat.

Antiga Nostàlgia serà enderrocada en pocs dies. Un avís de lletres negres sobre fons blanc hostia amb aquella pèrdua imminent, irremissible, i encongeix el cor. M'hi haig d'aturar. Duc la màquina fotogràfica, la que tant sí com no vol guardar records.

Fa cantonada, la fonda. La construcció no té gran cosa d'especial -sembla una caixa de sabates gegantina entatxonada per un gegant juganer que l'hagués pintada de color nata per fer veure que era un pastís- tret d'un aire subtil que emana, com si les veus de fets empolsegats s'entossudissin a no dissipar-se.

Aleshores s'obre la porta i apareix el descendent dels propietaris. Un homenet que conec de vista, napbuf amb ventre d'un trimestre d'embaràs i amb el cap lluent com una bombeta nova de trinca. I abillat pagesament.

I li va bé que em passegi per les entranyes de AN. Ell marxa, diu, a fer unes gestions, una de les quals s'endevina que serà licorosa.

Entre finestres de cortines ratades com vestits de Ventafocs obertes a la llum que no recordaven que existís i una amalgamada atmosfera pròpia de lloc molt temps clos se'm demana d' escoltar.

I ni tanco els ulls sinó que uns dits invisibles em desvien el cap vers uns miralls arrenglerats contra una paret de la galeria de dalt, on conflueixen les cambres. I tots són iguals, amb motllures recargolades i amb un toc d'or fals que inevitablement s'ha desguarnit i ha avergonyit, endevino, aquests objectes que encara coven certa arrogància.

Però no tots són iguals. Les taques negres que els esquitxen capriciosament - i que semblen el rovell del vidre o que qui sap si són pigues postisses de presumides manoles- ho connoten.

Aleshores pidolen que m'agenolli i estigui una estona per a cadascún.
Hi ha deu miralls i s'han posat d'acord en el tema. El trien perquè tenen por: ignoren si seran restaurats o anorreats.

El mirall 1 m'ensenya un llit on una cupletista i el ballador més galant del poble arrodoneixen el ball de Festa Major de l'any 1915. Se sent música en un gramòfon.
El mirall 2 reflecteix una alegre pluja de confetti mentre unes criatures amb globus a les mans salten i riuen, excitades per haver anat a la fira i pujat als cavallets i apareix fantasmalment, quasi esborrat, el nombre 1946.
El mirall 3 té a dins una cassola de rostit del dia de Sant Roc, el patró de la festa local. Me n'arriba l'olor obra del bon fer de les mans de la cuinera que va posar la menja en una cambra perquè ningú gosés fer un impertinent tastet abans d'hora.
El quart mirall amaga unes noies vingudes de fora que dormen cansades de tant sardanejar amb el vestit més bonic a la plaça, a la fresca, sota les banderetes que pengen i que van d'un plataner a l'altre, arbres centenaris que envolten l'espai de celebració. Els parents del poble els van llogar habitació perquè a la casa no hi cabien, de tants com eren.
El mirall 5 desengruna els somnis d'uns músics de l'orquestra que van haver de fer nit a la fonda una festa major amb tempesta grassa i com somriuen amb imatges atrevides de les pubilles mentre llampa i trona.
El mirall 6 exposa els premis que segons el nombre de butlleta s'obtenen en una tómbola passa com puguis. Se sent com assaja, el firaire: 'Sempre toca, sempre toca, animin-s'hi senyores i senyors!'. I neteja porrons, ninos de peluix mediocres, gerres de vidre, cendrers, ceràmica pseudo-xinesa,...
El mirall que fa set conté misericòrdia: de la vegada que els de A.N van allotjar una fulana que rebotia pels pobles quan era la festa grossa. La dona ja era gallina vella i no era requerida per ningú. S'arraulia en una entradeta, i el 'sereno' l'amenaçava amb cridar la Guàrdia Civil.
El mirall 8 s'enorgulleix d'haver conegut el ciclista que va guanyar la copa de la cursa de festa major d'hivern l'any 53, un francès extravagant que també escrivia poemes. I un vers es materialitza: 'Je vraiment aime cette jolie fête laquelle habite dans tous les coeurs, dans chaque tête'.
El mirall novè estima una bestia de la propietària que va fer estada a la fonda gairebé mig any i que va voler pagar. L'observo fent mitja, mantellines o peücs per a tothom de la casa, amb rostre afable, serè. I com menjava ametlles garrapinyades amb delit, les de la darrera festa major de la seva vida.
El darrer mirall va gaudir de la pirotècnia, segurament per com estava posicionat. Em regala nits negres amb traços i esclats de llum.



Més tard, havent retornat a la dimensió on pertanyo, encara noto un formigueig a tot el cos i em vénen imatges i veus. Se m'abraonen, no ho puc evitar.

Aviat AN no hi serà. Els miralls, no se sap.