Cercador
Antiga glòria
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La senyora Marcel·lina Minonopi, mentre una poma golden rosega, arrossega les xinel·les xineses brodades i esparracades pels passadissos de rajoles gastades a l'antic àtic on habita. Repeteix murmurant:
- Tots seran per a mi...tots seran per a mi...tots seran per a mi...
La senyora Marcel·lina Minonopi va ser molt coneguda al Mississipi, anys ha. En resten, de la fama americana, pòsters descolorits en cambres desguarnides i polsegoses amb cortines que pesen el triple que quan van ser penjades; quadres que mostren la seva ex-imatge de bellesa exòtica digne d'un relat d'eròtica, pel cos exuberant; joiers folrats de petxines amb pàtina greixosa que fa patir pel deslluïment, farcits de quincalla que ella sempre calla; fotos emmarcades d'antics admiradors-amants, totes en blanc i negre o en gris i sèpia, sobre una calaixera atrotinada d'ebenisteria,...
La senyora Marcel·lina ha esdevingut una àvia arrugada arrogant. La nostàlgia del glamour i de l'amour, de l'èxit, de la veu cantaire ara rogallosa, de les sinuositats corporals ara pelleringues toves, dels cabells daurats ara perruca ridícula...
Altiva, la senyora, ben altiva amb la criada triada baixa expressament.
Però la criada fa dues setmanes que ha mort. Ja no hi podrà jugar a cartes i al parxís i guanyar sempre, fulminant amb la mirada d'ulls grossos amb rimmel encartonat a les pestanyes i la ratlla pintada amb gruix com d'antiga egípcia. Ja no podrà fer curses d'arrossegar xinel·les ella, espardenyes l'altra, passadís amunt passadís avall. Ella, la més ràpida. Ja no podrà ser abillada amb els vestits amb lluentons i puntes amb puntualitat imposada amagada rere la servitud del davantal pulcre.
Ja no podrà, sobretot, premiar-la amb el globus lila de cada dia.
Somriu malèficament, la senyora Marcel·lina Minonopi. Ara tots els globus són per a ella, almenys. L'armari gran n'és ple (inflats prèviament per la criada asmàtica).
- Tots seran per a mi...tots seran per a mi...tots seran per a mi...
La senyora Marcel·lina Minonopi va ser molt coneguda al Mississipi, anys ha. En resten, de la fama americana, pòsters descolorits en cambres desguarnides i polsegoses amb cortines que pesen el triple que quan van ser penjades; quadres que mostren la seva ex-imatge de bellesa exòtica digne d'un relat d'eròtica, pel cos exuberant; joiers folrats de petxines amb pàtina greixosa que fa patir pel deslluïment, farcits de quincalla que ella sempre calla; fotos emmarcades d'antics admiradors-amants, totes en blanc i negre o en gris i sèpia, sobre una calaixera atrotinada d'ebenisteria,...
La senyora Marcel·lina ha esdevingut una àvia arrugada arrogant. La nostàlgia del glamour i de l'amour, de l'èxit, de la veu cantaire ara rogallosa, de les sinuositats corporals ara pelleringues toves, dels cabells daurats ara perruca ridícula...
Altiva, la senyora, ben altiva amb la criada triada baixa expressament.
Però la criada fa dues setmanes que ha mort. Ja no hi podrà jugar a cartes i al parxís i guanyar sempre, fulminant amb la mirada d'ulls grossos amb rimmel encartonat a les pestanyes i la ratlla pintada amb gruix com d'antiga egípcia. Ja no podrà fer curses d'arrossegar xinel·les ella, espardenyes l'altra, passadís amunt passadís avall. Ella, la més ràpida. Ja no podrà ser abillada amb els vestits amb lluentons i puntes amb puntualitat imposada amagada rere la servitud del davantal pulcre.
Ja no podrà, sobretot, premiar-la amb el globus lila de cada dia.
Somriu malèficament, la senyora Marcel·lina Minonopi. Ara tots els globus són per a ella, almenys. L'armari gran n'és ple (inflats prèviament per la criada asmàtica).
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436267 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com