Ansietat

Un relat de: Merlinha

Quasi no recordo quan a la meva vida no existia el terme ansietat. L' ansietat va aparèixer, de sorpresa, una tarda de gener de fa molts anys. Aleshores en tenia onze i ara, trenta-nou.
Aquella tarda la mare havia anat a missa de vuit i jo m'havia quedat al menjador fent els deures i pintant. Recordo que el pare estava veient la televisió, una petita portàtil que ens havia deixat amablement el nostre veí, en blanc i negre. Donaven el programa "La Clave" i feien una pel·lícula, que sempre més odiaré, d' en Joseph Cotten en la que s' imagina que existeix una noia però només és real en la seva ment. Durant molt de temps, els dissabtes a la tarda, aquest espai televisiu, aquest actor, tot plegat em sonava a ansietat (malgrat que encara no sabia que em passava) i els tenia por. Passat els anys, he vist aquest film i, evidentment, no té cap relació amb el que va passar. Però, nogensmenys, la ment és enganyosa i sovint, de coses petites, de paisatges ínfims en fa monstres. Els dota d'una vitalitat i d'una força de la que careixen .
Sé que el meu germà també hi era, assegut al sofà. El recordo boirós. I de cop i volta, em vaig aixecar de la cadira i em vaig notar separada de la realitat. És a dir, no sabia si eren reals o no eren. A veure, què difícil d' explicar. És el que es diu un "procés de despersonal.lització" en termes mèdics. I us ven asseguro que és tan desagradable i et sents tan impotent, i més sent una nena, que l' única cosa que desitges és que tot, les coses i les persones, siguin com abans. El pare em va abraçar i, un cop la mare va tornar de l' església, tots quatre vam anar a donar un tomb. Feia fred i em recordo que veia els carrers de la meva infantesa però eren diferents. Semblava que tot fóra irreal. I em vaig adonar, en aquell precís instant, que la meva vida havia donat un tomb. Que ja mai més res seria igual. Aquella nena ho va saber instintivament. I és veritat. Hi ha un abans i un desprès d' aquell dia. Un tall, un abisme, una boira, un salt.
Entrant a l' escala, no em sentia millor, i el pare em va mirar i li va comentar a la mare: "Aquesta nena té els ulls brillants". La mare va respondre, impetuosament, "sempre els ha tingut de brillants, i grans i macos". I jo pensava, "què els hi passa als meus ulls ?" Tinc uns ulls grans , de color avellana, bonics i molt expressius. Em van fer por les paraules del papa.
La mare no li va donar gaire importància a la sensació que jo tenia i pensava que era que no havia paït la pel·lícula i que, com tenia molta imaginació, m' havia impressionat.
Vam sopar però vaig veure que el meu germà em mirava diferent. Li sentia la por. La por de que sa germana s'haguera tornat boja. Potser. La veritat és que li ha costat molts anys entendre que és l' ansietat. I això que pel que m'ha comentat, vers els divuit o dinou va tenir alguna ombra però no va arribar a arrelar-se ni a aparèixer. Nogensmenys, curiosament, la vida ens ha fet molt diferent. A mi m'ha fet valenta i agosarada, a ell, l'ha fet conservador i poruc.
Desprès de sopar vaig fer un dibuix d'en Michael Caine en el meu quadern(encara el conservo) perquè van donar "Ha llegado el águila", una film basat en una novel·la d' en Ken Follet.
I així, la sensació, va durar un parells de dies i es va esvair. I, encara que aquests fets, van passar fa molts anys, i no són pas realment exactes (els detalls que no les emocions) i ja em perdonareu per això, vaig pensar que les urpes d'aquella cosa estranya que m'havia colgat el cor en una fredor que em feia suar, aquell monstre desconegut havia marxat. Malgrat que m' esperava a la cantonada, aquestes paraules m'han servit, sovint, per tirar endavant fins ara. Ara que comprenc que forma part de mi. I que hi haig de conviure. I que no em controla. Sóc lliure encara que pateixi un desajust químic que, a voltes, em doni la murga. Però, tanmateix, sóc lliure. O almenys, tan lliure com puc. I això és molt, no? Lliure i conscient de la meva llibertat.

Comentaris

  • Moltes mercès ![Ofensiu]
    Merlinha | 13-11-2006

    Moltes mercès pel teu comentari!

    Ara, que l'he rellegit el veig plé de errades gramaticals i ortogràfiques però, sincerament, va ser l' espontaneïtat de las memòria que me'l va fer escriure. És un tema certament dolorós però cal parlar-ne.

    Una abraçada molt forta !

    També et seguiré ;-)

  • És un relat molt valent i sincer...[Ofensiu]
    GTallaferro | 09-11-2006 | Valoració: 10

    ple de força. Et puc dir que t'entenc perquè jo també sé el que és això de l'ansietat i sé perfectament que un cop que apareix, ja t'acompanya sempre. M'agrada la frase "m'havia colgat el cor en una fredor que em feia suar". És talment com ens sentim els que convivim amb aquest hoste. Veig que com jo, la situació està sota control, i que també com jo, penses molt i exercites la teva consciència. Això és una gran arma, que és el que fa que poguem prescindir d'aquests moments amargs, i finalment, com molt optimistament acabes el relat, ser lliures!!!!
    Moltes felicitats pel relat i continua escribint. Et seguiré !!!!
    Una abraçada :)))))))))

l´Autor

Foto de perfil de Merlinha

Merlinha

2 Relats

9 Comentaris

3346 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Fa anys escribia una columna pròpia a un diari setmanal.

La darrera columna va ser una dedicada al meu pare que acababa de morir. Vaig aturar-me en sec. Ho vaig deixar còrrer.

Uns quants anys desprès, intento reprendre el que em feia feliç encara que em manca pràctica i he canviat força.

Però ho intentarem..bé, ho intentem ;-)

Petonets !!!

Últims relats de l'autor