ÀNSIA DE MAR

Ja va sent hora de que et comenti tot i que em fa molt de respecte ja que el que escrius és d'un nivell molt alt.

Aquest relat és tendra però no embafador, al sé curt ajuda a respirà el silenci de l'avi, m'agrada perquè deixes lloc a la imaginació del lector, no fa falta que ho expliquis tot perquè igual que l'avi nosaltres ens imaginem la resta. El net és encantador una lliçó per a tots nosaltres alhora de conviure amb la gent gran.

No puc dir res més ja que jo tampoc no en sé gaire. Tan sols sento que les teves paraules no deixen indiferent es mouen per els viaranys de les emocions amb habilitat i elegància.

La fada.

Brins, aquí vaig cometre l'error de no comentar-te el que m'havia imaginat, i al veure que en parlàveu al fòrum, he decidit fer-ho.
L'avi realment ja no va al mar perquè ja no té la capacitat de fer-ho, però des de casa el veu i recorda quan ho feia i els sentiments i emocions que li comportava. Quan està enmig d'aquest record, els seus ulls no estan tancats però miren molt lluny. El nét, que és petit però no ximple, sap el que li passa a l'avi. És doncs quan en forma de manualitat li prepara un vaixell. Quan enxampa al seu avi en un dels seus moments de melangia, el nét li atansa el vaixell fet de paper i li diu que quan vagi a la mar en el seu pensament, que ell li acompanyarà i que no ho farà sol, és a dir, que és una invitació del nét a què l'avi l'imagini en l'escena.
Molt emotiu, i ens recorda a tots la unió tant estreta de la gent gran amb els infants, més i tot si tenen parentiu.
Un somriure,
Anaïs

He imprès uns quants dels teus relats, els he llegit, he pensat què i com comentar-los i se m'ha fet evident que em costa força criticar-los o comentar-los. Per què? Potser perquè tots els teus escrits, fins i tot els relats, són, essencialment, poètics. I jo de poesia ho he d'admetre, no n'entenc.

Per altra banda, a part de la forma, el continguts dels teus escrits (tendres, lírics, plens de sentiment...) també em consten d'assimilar i comentar.

Dit tot això, que em servirà de coartada o excusa per a la matusseria dels comentaris que et vull fer d'aquí al dia 15, et critico aquest relat concret.

Parles aquí de la vellesa, de la decadència, de la solitud, de la pèrdua. Des del punt de vista dels sentiments (des d'un punt de vista poètic) l'encretes plenament: transmets aquesta sensació de solitud i desolació, només apaivagada pels sentiments del nét. Pel que fa a la forma poca cosa puc dir; dominés la gramàtica com ningú a RC i en aquest text concret utilitzes un estil senzill (excepte alguna paraula massa culta) i eficaç.
Lúnic aspecte criticable que li trobo és que hi ha un punt que costa d'entendre. Per a mi que l'avi `no surt en cap moment de la casa, que els viatges són imaginaris, que el vell vaixell de paper és real, que el pobre home està ja molt senil..... i que el nét li proposa de compartir, amb un vaixell nou i més gran, aquests viatges de la imaginació. Això és el que jo he entès però m'adono que molts lectors, menys recargolats que jo, entendrien que les sortides en barca són reals.

Salutacions

Lluís

Vinc a lliurar-te els meus deures del RDQ. Començo dient-te que valoro molt positivament la tasca que fas al Fòrum, fent propostes per ajudar-nos a tots a millorar el nostre català. Crec, i amb això començo la crítica, que el bon ús de la llengua és un element amb una forta sinèrgia amb l'estil. L'estil és el "com ho dius" i és innegable que com més recursos lingüístics tens, més potencial té el teu estil.
I aquest és el primer punt que destaco de la teva obra: saps treure avantatge del domini que tens del català. Tens el do per aconseguir allò que els francesos anomenen "le mot juste". Dibuixes, amb un pinzell precís, paisatges, rostres i emocions amarades en poesia. De vegades, com passa en aquest escrit mariner, les línies s'allarguen fins a ocupar tot l'ample de la pàgina però a mi em resulta quasi indistingible dels escrits amb renglons més curts. Fins i tot, m'ha semblat que al principi d'aquest text hi havia una mètrica força regular que després es va esvaint lentament.
I ja que he tret el tema, hauré de confessar que no sóc especialment fan de la poesia i que, a més, em costa molt comentar-la perquè trobo que sovint la part important de la poesia és la que no es pot explicar de forma raonada.
En aquest relat poètic, trobem un triangle de personatges avi-nét-mar que llisquen per les onades del temps. Explores les relacions entre aquests tres personatges des del punt de vista emocional, de sensació en sensació. Així doncs, poèticament, el considero un èxit. Te n'has sortit.
Ara bé, com a relat, trobo que m'hi falten coses. No és que estigui prohibit fer relats tan curts però a mi m'agrada veure una mica més de profunditat. Has cuidat molt l'aspecte visual (l'acció es desenvolupa amb accions i gestos que el lector pot reproduir visualment) però no tant l'essència dels personatges. Sabem que a l'avi li agrada el mar i que al nét li agrada l'avi. I no sabem gaire cosa més dels personatges. No em queda clar què passa per dins del cap de l'avi, ni què pensa quan el seu nét li demana que li expliqui més coses o quan li diu que no agafi més la seva barca. Em sembla percebre que vol anar per lliure però sabent que s'haurà de resignar en breu a un canvi de vida. Així que, suposo que la sensació està ben transmesa però m'hagués agradat algun element extra per caracteritzar l'avi. Amb el nét també em passa el mateix. No sé quina edat té i, de fet, trobo que té coses de nen petit (8 o 10 anys) i raonaments d'adolescent o noi jove.
Confesso també que en alguns punts m'he perdut una mica. Entenc que l'avi surt cada dia en un vaixell real, tot i que en alguns moments he dubtat si el viatge o el vaixell eren imaginaris, com el del nen. I especialment confús em resulta el final, quan parla del paper vell. Crec que seria un bon final si el paper fos un element més present en el conjunt del text però només surt a l'escena final.
Per últim, suggereixo algunes línies per desenvolupar relats a partir d'aquest que has escrit. El nen podria imaginar, jugant amb la capsa del vaixell de paper, que viatja amb l'avi i viu mil aventures pel mar. L'avi podria recordar algun episodi de la seva joventut al mar. I tots dos, jugant amb el joc del nen, podrien creuar aquestes històries. Dos viatges diferents en un de sol. Dos viatgers, compartint vaixell però vivint experiències diferents. L'un, des de la joventut, la fantasia i l'esperit aventurer, l'altre des del passat, els records i l'enyorança. Si t'agrada la idea, te la regalo. :)
Això és tot per avui. Fins ben aviat.

...que tendre! Tinc els ulls mig aquosos; i quina manera de relatar, no tan sols ens transportes, si no que et venen ganes d'agafar-to amb calma, de rellegir-ho i somiar una mica.No trobo ara les paraules adients, però m'ha entrat ben endins. Es com si jo fos una esponja i les teves paraules aigua tèbia.
Felicitats per com expresses.
Anna

Hola, Brins!
El teu relat m'ha fet pensar en el poder que tenim per transportar-nos... quan cal.
Bon Any! M. Pilar Martínez Herrero

Un poema que m’ha arribat molt endins, fins i tot m’he emocionat traspua una tendressa indescriptible. Gràcies per compartir aquesta sensibilitat tan gran de la que n’ets posseïdora
Una forta abraçada

Un poema que m’ha arribat molt endins, fins i tot m’he emocionat traspua una tendressa indescriptible. Gràcies per compartir aquesta sensibilitat tan gran de la que n’ets posseïdora.
Una forta abraçada

que el veritable amor, l'incondicional, és possible entre avis i néts. Potser també entre amics, pares i fills, persones i animals. És l'amor més pur: aquell que és, senzillament. Una corrent subtil i brillant, una energia blanca, la tendresa...això que descrius. Ànsia de mar...qui podria no tenir-ne? Una abraçada,

a

un relat tan ple de sensibilitat que arriba al més fons del lector sens dubte
quin plaer és sempre llegir-te.

una abraçadota i gràcies per comentar el meu últim poema, ets massa amable amb mi !

joan

com , tan sols, una persona amb la teva sensibilitat pot plasmar en un poema.
Gràcies, estimada brins !

Quina preciositat de relat! Quanta tendresa!

Ens mostres com la innocència dels infants dóna vida als avis, ells, principi i final, s’entenen i es complementen amb l’amor . Però aquesta complicitat només és pot donar quan els fills d’aquests avis ensenyen als seus fills a estimar i respectar amb l’exemple .

Aquest relat, estimada Pilar només el pot escriure qui ho sent i ho viu.
Una delicada meravella !

Una càlida abraçada
Núria

Redéu, quin esscrit, quin cor, quin batec, quina sensibilitat, quina estima pel mar, per l'avi, per la companyia! Què haurà fet aquest avi per tenir un nét que l'estimi així? Un relat de prosa poètica pura, un autèntic conte, una cançó tradicional, una història per explicar abans d'anar a dormir, a dormir bé, placidament. Una meravella de relat Brins. Una abraçada, que te l'has guanyat!

Aleix

L'acabo de llegir ara mateix.
És preciós, molt profund i emotiu. Se'n va als meus preferits!
Una abraçada.

Gemma