Anorèctica?

Un relat de: Ilargi betea

Mmmm... Ja en començo a estar farta dels temes en què no tens opció a dir el que penses sense que la persona amb qui parles pensi que ets una insensible. La meva pregunta és: perquè una persona grossa et pot dir que estàs massa prima i tu no li pots dir que ella està massa grossa? no és que jo vulgui fer-ho, cadascú és lliure de dur la talla que vulgui i ningú s'hi ha de ficar, però és que la sensació de crítica que ens queda és la mateixa! No m'agrada que m'identifiquin amb un esquelet o una malalta pel sol fet de tenir una costitució prima que, per cert, entra dins d'uns paràmetres totalment normals.
No sé, em treu de polleguera que tothom es cregui amb dret de dir-te que ets "anorèxica" (que per cert, caldria dir que tot i que no es faci servir gaire, la paraula correcta és "anorèctica") i tu t'hagis de conformar amb dir "noooo, és que sóc molt nerviosa" o "és que el meu metabolisme és així...". A veure, l'anorèxia és una malaltia greu i no s'ha de fer servir d'una manera tan agosarada. És cert que està molt estesa en la nostra societat perquè hi ha un model de cos perfecte i ens bombardegen amb ell a tota hora, però això no afecta només al pes, hi ha molts altres comlpexes que també tenen les seves arrels en aquest ideal estètic. Si sembla que es pot criticar a tota aquella persona que porti una talla 36, perquè no ho fan amb totes les noies que tenen una 90-95 (el que se suposa que és la mesura exacta de pit que ha de tenir una noia)? I això és només un exemple, també podriem parlar de l'alçada, de la forma dels llavis, del tamany del nas i de mil detalls més... Saber-se diferent en qualsevol d'aquests aspectes arriba en molts casos a fer que hom se senti tan malament que es tanqui en si mateix i visqui condicionat per aquest complexe.
Ja n'hi ha prou de tantes tonteries! cadascú és com és i en el fons tots tenim el nostre encant. Tant se val si sóm alts o baixets, grassos o prims, si el nostre peu és petit o gran... el que realment compta és la capacitat d'estimar que té el nostre cor, si sóm capaços de transmetre alegria als altres i de fer més agradable la vida d'algú i sobretot si simplement passarem per la vida o la viurem com cal.
Doncs res, deixem de jutjar tant a la gent pel seu físic i intentem conèixer a les persones, que si ho fem més sovint estic segura que ens endurem sorpreses molt agradables.

Comentaris

  • Tornu a caure[Ofensiu]
    Perestroika | 28-12-2005

    dins aquest relat després d'un temps. he tornat a llegir el meu comentari, i sembla molt dur, espero que no et molestès.

    I m'he sentit una mica rara, veient que sóc la única de tots els comentaris que no està d'acord amb el teu escrit.

    Dins els meus relats, en trobaràs bastants que parlen d'aquest tema. Des d'una perspectiva un pèl dura, però real.

    Avui mateix n'he escrit un, que considero que és dels més viscerals que he escrit mai. És ben breu, com tot que escric últimament, i si em permets te'l deixo aquí copiat, a veure que et sembla...

    - Jo vull amics!
    - Almenys tens un plat a taula
    - T'he dit amics, no enemics...

    Seguiré passejant pels teus relats, com faig sovint!

    Salut!

  • sembla mentida[Ofensiu]
    Perestroika | 17-11-2005

    que anem de tolerant pel món i ens passem la vida jutjant. Sembla mentida que creiem que les coses siguin tant fàcils. Sembla mentida que anem pel món pensant que sabem de que va allò del que ens veiem amb dret d'opinar i a voltes no en tinguem ni la mínima idea.

    Sembla mentida que pensem : no s'ha de mirar el físic, amb els ulls ben oberts als cossos que ens envolten. Sembla mentida que molt sovint pensem que l'anorèxia és una "tonteria de nenes paves" quan mata a un 3% de les adolescents (1'5 % malalties i complicacions derivades, 1'5 % suïcidis)

    Sembla mentid que plantegem , "no m'importa el que diran" i ens ofenen perquè ens diuen "anorèxiques", no?

    Sembla mentida que "tothom" critiqui als psiquiàtres o psicòlegs i tots volguem fer diagnòstics.

    Sembla mentida que es faci tant present la separació entre qui és prim i qui no ho és, sobretot quan aquell que separa no sap en quin criteri es basa

    sembla mentida que la publicitat manipuli, i que nosaltres ens deixem manipular. Que els ingressos en beneficis de persones malaltes, siguin més importants que erradicar la pròpia malaltía

    Tantes coses referents a aquest tema em semblen mentida...

    Està molt bé que hagis parlat d'això, tot i que no m'agrada massa el to (sempre des del respecte, eh!)

    Sento haver-me allargat, m'ha tocat a dins i em venia de gust fer un comentari mínimament crític.

    Salut!!!!

  • cabroneta | 09-06-2005

    si vols discutim quins són aquests "paràmetres totalment normals".

  • Ben dit![Ofensiu]
    eqhes | 17-02-2005

    Un bon article; tot i així no et penso donar la raó!! No és per res, però un amic del meu germà diu que no cal donar-li la raó a qui la té ;).

    A propòsit del teu escrit us recomano una pel·lícula: "Amor ciego". La vaig veure l'altre dia i ho deixa ben clar que el que importa està de portes en dins. Aquesta pel·lícula es centra molt en la figura de la dona grassa (i de l'home), però també dona altres exemples de homes i dones que no estan grassos però que són considerats "lletjos" per la societat (o millor dit, per la seva gran majoria). El cas és que a ulls de qui sap mirar, aquelles persones "lletjes" són les més belles del món. Una frase d'un dels personatjes d'aquesta pel·lícula - Tony Robins - es: "El cerebro ve lo que el corazón quiere que sienta". Prou clara ;).

    Apa, adéu Ilargi Betea (Clàudia)!!

  • Penso el mateix...[Ofensiu]
    pseudo | 22-01-2005 | Valoració: 9

    Feia temps que estava fart de tot això... i un bon dia al llevar-me vaig decidir posar "un filtre".

    Ara conec a poca gent que em jutgi pel físic... Deixar-me el cabell llarg i barba va ser suficient... I creu-me funciona!!

    L'altre dia anavem de farra amb els amics i en un local em van dir, no és que no ens agrada la gent que va aixi... I ja em veus responent, i a mi no m'agrada la gent que jutja sense conèixer... a l'hora que marxava.

    Quin rollo t'estic deixant! el que vull dir, és que tens tota la raó, però que podem desfer-nos d'aquesta visió. Primer no fent el mateix, segon ignorant aquests comentaris...

  • Superficialitat[Ofensiu]
    llibertària | 29-09-2004

    Quantes vegades m'he passat hores davant el mirall i arribava a la conclusió que era gorda sense remei, dies sencers sense menjar re, o les estones que m'havia passat davant del water amb la intenció de treure-ho tot. Sols falta abaixar els ulls per veurem les caderes inflades de greix. I em pregunto que, qué te de dolent? És que serè menys persona? Qué perquè no deixo les manies i m'acepto de una vegada tal com sóc, i la resta quin problema té?
    No pots ser grassa, no pots ser molt prima, no pots ser baixa, no pots ser mol alta, no pots ser qui tu vols ser.
    Bellesa? Bellesa de que? de un cos? superficials! La bellesa la tens tu, no la té la talla, l'altura o el pes.
    A la merda les obligacions de com has de ser! Sigues qui tu vols ser i no els que els altres vulguin que sigues.

    ETS ÚNICA!

  • GUAI! Tens tota la raó...[Ofensiu]
    BARBABLAVA | 18-09-2004

    ...llàstima que per desgràcia la majòria de la gent no ho tingui en compte. I sí, com dius tu, i la gent que t'ha comentat, tot allò que se surt de la normalitat està en el punt de mira de les crítiques d'aquella gent que se sent normal (moltes vegades aquesta normalitat és sinònim de vulgaritat i per desgràcia incultura, doncs lo normal no existeix).
    Jo sempre m'he intentat diferenciar d'aquesta gent "normal", plena de prejudicis i convencionalismes. I sempre he preferit ser diferent d'ells, però no he fet per ells, sinó per mi.
    Amb això vull dir que de vegades mola més ser diferent que el que ells anomenen normal, perquè ser una persona mentalment o físicament "estandard" deu ser ben avorrit... Et poden confondre amb un cartell publicitari...

    PD1: Per cert els teus deus són genials; però no et sàpiga greu posar-me una nota més baixa si creus que me la mereixo (veus, sóc just, hauria de fer-me advocat...)

    PD2:Molaria que hi hagués una altra trobada, doncs jo també tinc ganes de coneixe't. A la primera no vaig anar, perquè els meus estius solen ser molt intensos i molt autodestructius i... va ser millor no anar-hi. Ara ja estic més centrat... espero!

    Un petó!




  • Aaaai! Quanta raó[Ofensiu]
    NinniN | 03-09-2004

    Mira, avui en día, si no és perquè estás prim, és perquè estàs gras, i si no, perquè tens el nas massa petit, o massa gran...

    Si et diuen anoréctica, preguntal's si són obesos declarats, si han pensat en operar-se l'estòmac, diguel's que abans els compraries un vestit que convidar-los a dinar... sigues cruel, i potencia els complexes que canalitzen criticant el teu metabolisme, i que els donin pel sac (perdò per l'expressió, però és el que penso, de la gent que jutja contínuament per curar els seus complexes).

    Apa, bonica, l'important, és que estiguis completament conforme amb el teu cos, i la teva ment, i el que en pensi la gent, t'ha d'entrar per una orella i sortir per l'altra.

    Musutxu ek als andias i als txikias de panxa!

  • sí, senyora![Ofensiu]
    Shu Hua | 18-08-2004 | Valoració: 9

    Un gran article, tot i que no sabia que les dones primes també tinguessin complexes. Però tot el que se surti de la normalitat és acomplexant. Una cosa: allò "tan traído y llevado" que la bellesa està en l'ineterior, és cert totalment. A la teva edat, jo tenia les mides quasi perfectes, però em sentia gorda i m'amagava darrere unes ulleres grosses i uns vestits amples. A poc a poc em vaig anar convencent que jo era bella i a l'edat què, suposadament ja no es lliga (de 30 en amunt), vaig desbrinar la realitat de tot això.
    No ens fa guapes ser primes o grasses, depilar-nos, tenyir-nos ni vestir-nos com princeses. Si per dins et sents guapa, irradiaràs bellesa i faràs creure a qui et convingui que ets la reina del ball. Per ser bella has de ser com tu vols ser i si algú et critica, potser serà per enveja de no atrevir-se a ser tn lliure.

  • viure plenament[Ofensiu]
    susedka | 12-08-2004 | Valoració: 9

    aquest hauria d'esser el propòsit de tot ésser humà. Està clar que vivim en una societat on la imatge és molt important...i la imatge és a cops tan falsa!
    Ànim, Lluneta,...i gràcies pels teus comentaris!
    Musutxues

  • I més!![Ofensiu]
    Queca | 09-08-2004 | Valoració: 9

    Hola guapíssima!!
    La veritat és que això del físic és un problema... Tan sols és un embolcall, perquè el que compta és el que aquesta massa de carn i pell (i en alguna ocasió pél, també...) no deixa veure, però és un embolcall que hem de dur tota la vida, i l'important no és que sigui maco o no, que sigui més dens o menys, el realment important és que cadascú es senti bé amb el seu cos, sense haver de seguir cap model ni estar condicionat per aquesta societat hipòcrita i despiatada, capaç de discriminar a aquell que no sigui com marca.

    A seguir escrivint fada!!

    Un petonàs!!

  • Dues coses[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 05-08-2004 | Valoració: 9

    Si em permets destriar comento dues coses:
    A) CONTINGUT: D'acord el 100%. I això és un problema social, perquè confesso que jo mateix, en alguna ocasió, vaig fer el comentari: "aquella persona deu ser anorèctica". I després és quan reflexiones i dius: exactament, què acabes de dir? Tendim a atribuir problemes reals (anorexia en aquest cas) a persones que no els pateixen simplement pel seu físic. No sé si això és "instint protector" de la societat, sí que és moltes vegades ganes de ficar-se allà on no ens demanen. Precisament no fa gaire una companya de pis estava que treia foc pels queixals amb uns veïns exactament per això. I no és que estigui especialment prima, es més aviat baixeta i el seu cos és el seu cos, i punt. Jo crec que l'anorexia no és un problema detectable així, a primer cop d'ull. A mi no m'ho han dit mai (no tindrien gaire raó per dir-m'ho), i de fet ja estic ben servit amb la meva àvia (una persona encantadora) repetint-me "Vicenç, no menges prou!!!"
    B) ASPECTE FORMAL. Interpreto el que acabo de llegir com un article. De fet, no utilitzes un vocabulari especialment "literari" (no em demanis q s'entén per vocabulari especialment "literari", po dit així queda b ;-) , i li detecto un esperit clarament divulgatiu. Això posa de manifest que falten més categories en aquesta pàgina web.
    Espero q a la propera trobada relataire puguem intercanviar 4 paraules!

  • ESTIC D'ACORD[Ofensiu]
    Marc Freixas | 03-08-2004 | Valoració: 9

    L'anorèctia o l'anorèxia és un problema greu a la nostra societat; el què cal és saber-nos prou intel·ligents tots plegats, i mirar-nos més en el nostre interior, sabent que allí és on radica tot el nostre potencial com a persones.

    El nostre exterior, el nostre físic és com és, i per més que vulguem canviar-lo, no podrem, perquè estem fets com estem fets, i no hi ha més volta de full; el què cal és no preocupar-nos tant pel nostre físic, perquè sinó ens tornariem bojos.

    És per tot això que estic completament d'acord amb tu Ilargi, Clàudia; em va agradar de conèixer-te a la trobada, i poder intercambiar algunes opinions, tot i que no vam poder parlar molt

    APA, UNA ABRAÇADA!!!!

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de Ilargi betea

Ilargi betea

28 Relats

389 Comentaris

188215 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:

- És que si fos poeta podria dir tot el que vull.

- I què és el que vols dir?

- Bé, aquest és el problema. Com que no sóc poeta no puc dir-ho.




Fragment de "El cartero de Neruda" d'Antonio Skármeta.