Annus horribilis

L'assumpte de Kosovo està deixant en evidència moltes de les contradiccions de la postura espanyola però el de Bèlgica és molt més bèstia i, per a rematar-ho, irònic: Brussel·les, la capital d'Europa, és una espècie de Jerusalem lingüística, més dividida que la mare que ho va parir (no parlem ja de l'estat belga, que està passant per tot el que està passant). Ja ho veurem com s'ho acabaran pelant tot això allà dalt però em sembla que molts s'estan adonant que tampoc els hi va tant malament anant cadascun pel seu compte.

La situació general d'Europa és molt delicada i no es poden anar fent cops de destral així com així i tallar-ho tot per un mateix patró. Qualsevol menció de l'existència d'un sobiranisme català fa tremolar a més d'un -a tot Europa- perquè costa molt, a qui no coneix la complexitat de la nostra realitat, entendre que no estem parlant del nacionalisme hitlerià; encara que, com a tot arreu, hi ha gent que no està pel diàleg i sospira per l'ús d'una bomba atòmica sobre Madrid (tot i que, encara que només sigui per qüestions numèriques, és evident que n'hi ha molts que somien amb una destrucció nuclear de Catalunya). A mi, personalment, m'encantaria que ens traguéssim aquesta nosa del damunt i no m'estic referint a Espanya, sinó a la relació tant podrida que tenim amb ella. Penso que la independència, òbviament no a curt plaç -preparem-nos per a un boicot a tutti plen per a com a mínim dos anys- seria molt saludable per a les relacions que manté tant Catalunya com el País Basc amb la resta del que ara és l'estat espanyol. Ser independents no significa posar una muralla de Xina a tota la frontera i prohibir que ningú es relacioni comercial o sentimentalment -aquells que hi tinguin lligams familiars, ja m'explicaràs- amb Espanya. El que fan els països civilitzats és relacionar-se i compartir els projectes que interessin; els que no, "aire" que vol dir vent, i ja està. De la mateixa manera que una empresa catalana treballa amb professionals portuguesos, danesos o el que sigui, no veig quin sentit tindria no tenir relacions amb Madrid, per molt independent que siguem. A la llarga seria una cosa collonuda però ho estant venent fatal i des de la visceralitat. I a nosaltres ens ataquen d'una manera que moltes ganes també venen ganes de ser molt imbècil.

No sé. És evident que la Unió Europea que tenim -com tot projecte comú- té coses molt bones i d'altres que són un desastre i Catalunya, en concret, se'n beneficia d'algunes però en surt escaldada d'unes altres que a mi, personalment, em toquen molt el voraviu. Per aconseguir una cosa tan senzilla com "existir" -i que en qualsevol atlas per a criatures posi com exemple d'Espanya la ciutat de Barcelona, amb un dibuixet moníssim en el que es veu una família, molt morenenta, tota unida, anant a veure els toros i amb el comentari "als espanyols els agrada molt les curses de braus. Aquesta família de Barcelona va, com cada diumenge, a veure un ancestral espectacle que per ells és molt normal", etc.- estaria disposat al que fos però no a una altra guerra mundial, certament.

Moltes gràcies pel teu relat tan inspirador (hi ha tema de discussió per hores!) i pel comentari que m'has fet al relat. Per cert, en Copèrnic és un dels meus herois privats ;)


Florenci