ANNA X

Realment m'ha arribat al cor. Ja he vist que vas llegir el meu, m'alegro molt que l'Anna X ja sigui un passat per tu, és dur lluitar contra aquestes malalties!

un poema PRECIÓS!

I la nota.

Molt.
Per dibuixar-la aquella nena-noia que no era dona.
Jo també vaig tenir manies, tot i que menjava. Però escatimava menjara calòrics, per exemple. Esmorzar una cirera no és plan!
Només he estat grassa de petita. Vaig pesar 4'5 quilos! I ara això es controla i es fa mirar. Per això tinc el cervell distorsionat i per sobreviure. Cal tenir certa bogeria o sentit de l'humor per sobreviure. En dies com avui en què hi ha un "baixon" (em toca la regla). Només que pensi en el meu avi puc plorar i estirar els braços recordant el seu volum i cara d'avi afable i l'espai i forma de l'abraçada per tornar-lo a traslladar amb mi i dir-li "sembles un col.legial" o "sembles en Rivel" perquè li quedaven els cabells fent cresta com pallassòtic d'haver dormit i això era un comentari habitual.
Bé, que sempre he estat prima. Maniosa, doncs com tothom.
Vaig deixar el punt d'anorèxia quan em vaig veure en unes fotos i les cames tiraven a tercermundistes. Hii havia un noi que m'agradava i jo era un sac d´ossos. Vaig guanyar pes.
Aquell noi no m'ha tocat. I estic agraïda. Quan algú et diu que no t'estima tant com tu a ell fa mal. I toca plorar. I que bé!
Ara ell està gras, fat i bomba. I a més, és i era lleig.
No em tocava.
Tot toca per a alguna cosa. Ell em va tocar per estar més mona i per, amb el pas del temps, valorar que que bé que no em toqués.
I ara amb 45 anys estic fibrada pel ioga i pel tipus de múscul i constitució que m'ha tocat tenir. Sóc nerviosa i potser tinc la mínima alta i per això un derrame em va visitar l'ull esquerre i el tinc fent-me semblar una pirata de mirada hallowínica.
A l'avi, l'avi patern, el meu fill gran, de 20 anys ara, l'Ot, com que no sabia dir Garriga, el segon cognom del vesavi, deia GUIGA. I la seva dona, morta feia anys, era l'àvia FiloMENA.
M'agrada creure'm la Mena, per la E amb accent obert i perquè s'assembla a NENA. Estimo molt la meva nena interior, tímida, observadora, senzilla i dolça força empalagosa. També controladora, envejosa i egoista. I ja no parlem de l'adulta amb tots els sistemes que ha desenvolupat de protecció- una mena de closca de tortuga calba amb 500 euros-. Haver anat llegint, aprenent, pensatn i entenent tot això m'ajuda. Pero és molt difícil.
El meu fill segon es diu Ed i té 19 anys. I....prou per avui!

poder trencar tots aquests miralls que , als ulls d'aquestes noietes , els distorsionen la figura de tal manera que les poden portar fins i tot a un fatal desenllaç.
Celebro que reaccionessis a temps.
Et felicito pel relat . M'ha agradat moooolt !
Una abraçada.

Que has sabut traslladar al poema amb versos que esborronen per la tragèdia que ens mostren, però envoltats d'una mirada tendre i amorosa que m'han fet esborronar. Que els models estètics passin per sobre de la salut d'una persona és una crueltat enorme. I encara ho és més quan aquestes influències són absorbides per ments que encara no han tingut prou temps de madurar com per desoirles. Ho has plasmat magníficament bé en les sensacions que ens mostres d'aquesta adolescent que es mira al mirall i no es reconeix.
Realment preciòs, malgrat sigui un tema esfereidor, com et deia al començament.
Una abraçada

Terrible patiment aquest, dolorosa malaltia que es menja el cos, la ment i l’ànima de qui la pateix, fins a consumir-los, fins a devorar a qui l’allotja.
Gravíssima aflicció aquesta, amb la que convivim i a mans de la qual arriben a morir, com a papallones davant l’hivern, algunes Annes X i d’altres persones amb cognoms coneguts i parents que les enyoren.

La teva presentació del cas resulta deliciosa, però la tendresa dels mots no amaga la duresa dels fets.
No crec que ho volguessis, evidentment.

Si continuem jugant a les coincidències ( si tu vols, és clar! a mi m’¡encanten les coincidències perquè, d’una peculiar manera, em permet sentir-te més propera, malgrat la distància física ) t’ofereixo a canvi aquest altre relat: FAUSTA. Els punts en comú et resultaran obvis, suposo...

T’envio una abraçada des del meu cor,
Unaquimera

Descrius amb un poema fantàstic el problema real de molts joves que el viuen i que malauradament no arriben a comprendre fins on pot arribar la destrucció del seu cos i de la seva vida.

Conec més d'un cas així, lo penós és que tot i que els hi fes llegir, serien capaços d'entendreu? - perquè no, val la pena intentar aconseguir que potser algun reaccioni i li representi una mica d'ajut.

Un gran poema noia, com acostumen a ser tots els teus!

Gemma

D'una bellesa cruel vas fent estrofes grasses i magres, intercalant el somni i la realitat de qui no vol veure, o no pot, el veritable món que l'envolta. No ens calen motius aquí, amb les teves paraules ens expliques sense alliçonar, quin és el problema, quin és el final. Genial el ritme de les paraules.

Ferran

i música fets estrofes. Quina bellesa, amiga.
Amb sincera admiració.
Josep Maria

gust en el llibre de Hornbacher. Jo, m'hi vaig sentir molt identificada- diguem que de petita, tenia problemes amb el menjar, no volia ser cap princesa, però no tenia gana- i, no sé, és un llibre que m'atrau molt. Em diràs si t'agrada? Moltes gràcies pel teu amabilissim comentari al meu darrer. Jeee, en una altra vida aqui a RC jo era diguem més pueta que prosista, però mira...Una abraçada,

a

Poema que sembla doble, amb la seva estructura alternant d'estrofes de vers més llarg, per una banda, amb bon ritme però amb certa llibertat, que descriu des de fora, quasi sòbriament, la tragèdia de la protagonista, i per altra banda les estrofes de sis versos heptasíl·labs, molt ben construïdes, que amb la seva tornada de dos versos al final ("No té sang, ni sexe,/ni fam, ni desig.") conformen una mena de contrapunt , una cançó, una melodia quepotser podem imaginar sortint dels mateixos llavis de la protagonista, tancada i sense sortida en el seu procés autodestructiu.
La mirada de fora tampoc és exactament exterior, s'hi aboca als mínims gestos d'una mena de ritual, aquest sacrifici de la vida que no és capaç de continuar en el procés de lenta combustió que suposa la quotidiana necessitat d'alimentar el cos, d'enfrontar-se a la seva naturales, a la necessitat de créixer, i al dolor també d'acceptar el canvi, en definitiva, la pròpia caducitat d'aquest esforç que ja es fa insuportable.
Estremidor el final, amb la imatge del cor dibuixat, i molt bo tot el poema. Impatctant.
Una abraçada,
franz

Una descripció terrible de la devastació que un concepte erroni i criminal de la bellesa, sostingut sobre una publicitat sense escrúpols, fa en cervells encara poc madurs. És una malaltia mental terrible, i un tema que em trasbalsa perquè l’he viscut professionalment, i és pràcticament impossible convèncer-los/las que l’ajut que necessiten no passa per la cirurgia. Lamentablement sempre hi haurà un criminal avariciós que els/les acontenti.
Hi ha un relat a RC sobre el mateix tema, amb un enfocament molt original: “El món des dels meus ulls”, de Ninadevidre, que us recomano.

Descrius perfectament una realitat i una angoixa que no hauríen d'existir.

La naturalesa és diversa i això és el que no interessa al mercat, que va contra l'espontaneitat venent que ets el/la més lliure de tots/es si et sotmets als seus patrons.

Fa molt mal i em temo que, desgraciadament, en seguirà fent molt això del "cànon de bellesa".

Un 10, que com sempre, tens més que merescut.


Una abraçada!!

molt ben trenat i colpidor... molt colpidor

un tema que cal tenir present per la seva delicadesa i complexitat
una abraçada
joan

A Internet van anar esborrant les pàgines Ana-Mia. Però sembla que no ha funcionat massa: el terror a pesar més de 50 quilos existeix, entre els xicots també. Has llegit el llibre de Marya Hornbacher, Dias perdidos? ( Vasted a l'original).És el millor llibre que he llegit en aquest tema.
El teu complexe poema, d'altra banda molt elegant i ben pautat, ens porta de cap a una de les portes de l'horror: nenes princeses, atemorides, espantades, mentideres, amb els ulls endintre, devastant-se i devastant tot al seu voltant. Un exercici lúcid i ferotge.

a