Ànimes bessones

Un relat de: SERGI ECHABURU SOLER

Quan el metge entrà a l'habitació i a mida que s'acostava al llit del malalt, va percebre una forta olor i es girà per preguntar-li a la mestressa de la casa d'on provenia.
- És possible que l'olor vingui del gat- li contestà la dona, una mica avergonyida.
En aquell moment, el metge es va adonar de la presència de l'animal que jeia a l'altra banda del llit, a l'altura del capçal.
- Doncs, tregui'l d'aquí inmediatament i obri les finestres perquè passi una mica d'aire- li etzibà el metge, sense contemplacions.
- Es que el meu marit em va dir, clarament, que volia que el gat no es separés d'ell ni un moment. Estima més aquest animal que a mi- es queixà la dona, amargament-. Faci's una idea de com em sento, tota la vida cuidant-lo i aguantant-li les manies i ara, en les seus últims dies de vida, prefereix que l'acompany el seu gat abans que jo.
- Bé doncs, si és el seu últim desig, tindrem que respectar-lo. Deixi el gat peró obri una mica la finestra- respongué el metge mentre obria la seva petita maleta, on duia els estris propis de la seva feina, i començava un minuciós examen del pacient.
Durant tot el temps que duraren les proves, el gat no es va moure del lloc on estava, i no va perdre de vista ni un moment el metge, com si realment sabés el que estava fent i comprovés que ho feia bé o que, pel contrari, cometia algun error.
El malalt estava agonitzant, en estat terminal, i era molt probable que morís en poques hores. Aquest fou el diagnòstic que el metge li donà a la mestressa de la casa i
aquesta no es va mostrar sorpresa ni especialment apenada. Semblava que tenia molt coll avall que el seu marit havia de morir d'un moment a l'altre i, de seguida, continuà amb la seva feina, sense donar-li més importància a l'assumpte.
Després de pensar en el tema durant una estona, el metge cridà a la dona i li comentà que, donat l'estat crític que presentava el seu marit, preferia quedar-se fins que es produís el fatal desenllaç, i així no tindria que tornar més tard per fer el certificat de defunció. A la dona li semblà bé i no va posar cap objecció.
Així doncs, el metge es va fer portar una butaca de la sala i la col.locà al costat del llit. Després, es va instal.lar cómodament amb la intenció de fer un petit examen al malalt, per comprovar les seves constants vitals cada mitja hora.
En el primer reconeixement, va detectar el pols del pacient, encara que molt dèbil, i li va donar un calmant perquè no patís dolor. Després, tornà a seure a la butaca i es posà a llegir un llibre per fer passar el temps.
El gat, que durant tot aquest temps havia estat observant al metge fixament i sense moure's, començà a caminar rodejant el llit i es col.locà al costat de la butaca.
Es va tombar, però va mantenir el cap alçat i anava alternant la seva mirada entre el metge i el malalt, com si no volgués perdre de vista cap dels dos.
Una estona més tard, el metge començà a notar els efectes de la son i, deixant el llibre sobre les cames, tancà els ulls, tot i que la seva intenció no era adormir-se del tot.
Havia programat un petit despertador que sempre duia a la maleta, perquè sonés cada mitja hora, però abans de que ho fés per primer cop, el gat el despertà. Havia fet un salt i s'havia enfilat sobre les seves cames, fent caure el llibre al terra, i donant-li un ensurt de mort.
- Maleït gat- exclamà el metge, mentre l'animal s'allunyava fins l'altra banda de l'habitació i es quedava allà, observant-lo.
Quan se li hagué passat l'ensurt, el metge es deturà un moment a observar el pacient, i li semblà que no respirava. Va procedir inmediatament a prendre-li el pols i comprovà que el seu cor encara bategava, encara que débilment. Eren els seus últims minuts de vida, i semblava que el gat ho intuia, ja que havia començat a fer voltes als peus del llit, com si estigués posseït pel dimoni.
El malalt, per la seva part, començà a patir fortes convulsions, que el metge identificà com els seus últims intents de lluita i corregué a avisar la seva dona perquè fós testimoni dels seus últims moments de vida.
En entrar a l'habitació, la dona es va sorprendre de veure el gat tant excitat, i mostrant una activitat tant frenètica.
- Qué li passa a aquest animal?- preguntà mentre observaba el gat fent voltes sobre si mateix i miolant amb força.
- No ho sé. Però sembla com si estés patint en pròpia carn el sofriment del seu marit.
No havien passat ni cinc minuts d'aquest episodi, quan el malalt sospirà profundament i, després, romangué inmòvil i silenciós. El metge l'examinà detingudament i li comunicà a la seva dona que havia mort.
Els dos s'apartaren del llit; ell, per cercar a la seva maleta el certificat de defunció, i ella, amb l'intenció de no estar massa aprop del difunt, al que semblava tèmer per alguna raò indeterminada.
En aquell moment, la dona se n'adonà de que el gat restava al terra, inmòvil.
- Doctor. S'ha fixat en el gat? Sembla mort.
- A veure?- digué el metge, sorprès, mentre s'acostava a examinar-lo-. Efectivament, és mort.
- Mare de Déu- exclamà la dona, mentre feia la senyal de la creu.
El metge començà a omplir el certificat de defunció amb tota tranquil.litat i, aixecant la vista del paper, li va dir a la dona:
- Tenia vostè raó. Realment, estaven molt units.

Comentaris

  • m'has fet estar ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 05-11-2005

    tot el temps pendent que faria el gat ... saps mantenir l'atenció fins el final ... m'agradat ..


    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

SERGI ECHABURU SOLER

5 Relats

5 Comentaris

6033 Lectures

Valoració de l'autor: 7.75