Ànima de bronze

Caram, quin romanticisme tan excel.lent i desolador a la vegada! M'ha captivat, i és que la bruixeria d'un encantament com aquest simbolitza el plor etern de moltes dones que es senten extremament excloïdes, a vegades fins a la mort, i de moltes nenes.


Sergi

la fusió entre l'escultura com a imatge o representació de la tristesa i la noia que sent intensament aquesta emoció.
Molt bé, Dani, continua escrivint i gràcies per compartir amb nosaltres aquestes bones creacions.

Una abraçada.

i si fos veritat que l'escultura conté l'ànima d'una nena plorant que vagava en pena per la ciutat fins que el bronze la va abduir?
Molt inquietant. Si veiés l'obra, segurament em vindria al cap aquest teu relat poema.

gypsy

que entra de pet dins de la llegenda de relats.
M'agrada com tractes aquesta imatge poètica convertida en petit relat.
Molt bé Dani!

Et felicito per l'èxit assolit!

Ferran

Això està molt bé.

Domés pot entendre la profunditat del patiment humà una persona que l'ha viscut. Per desgràcia tu en saps molt d'això, i així ho reflecteixes en aquest relat.

El que és important i veig que ho tens molt clar és treure el màxim potencial dels nostres coneixements.

Hem dic Katya i fa poquet que em passejo per RC. Encantada d'haver-lo descobert i d'haver-te descobert a tu també.

Som del mateix any que tu i vaig néixer una mica abans d'entrar la primavera. La teva biografia m'ha fet veure gran quantitat d'afinitats i gustos pels pensaments filosòfics i també compartim coneixements i experiències amb les malalties mentals. Tenc una germana resident en un hospital psiquiàtric amb un diagnòstic d'esquizofrènia molt greu i altres experiències personals que et marquen de debò.

Enhorabona per ser on ets

Una salutació amb els braços oberts

poètica que ens trasporta a una transformació de la carn a estàtua de bronze i ens deixa plorant eternament el cos. Fascinant!

...de pluja, tristor de l'ànima (encara que siga de metall).
Una bona prosa poètica. Almenys, per mi.
Salut i rebolica!

Sovint plou a l'ànima,
al cap i a la fi
som aigua
fonamentalment
electricitat
llamps
trons
poesia
digues-li
prosa
o música
la alegria que podem viure te un essència fonamental de bellessa que es diu, i sobre tot, se sent tristessa. I la psique: autèntica tempesta de por i d'alegria que vol dir tristessa.

I jo que m'alegro de llegir-te aquí. Al terra. Acompanyant el desconsol d'aquesta nena, tan maca! que desconsoladament plora...tot i la nostra impotència.

No més resta, esclamar...
LLAMP!!!

Quan presentares aquest relat al Repte, ja el vaig valorar per les imatges una mica tristes però alhora molt belles que et va inspirar aquesta nena plorant. A més a més, amb la prosa poètica, que és una de les meues asignatures pendents...
Però, ara volia parlar-te sobre el post d'ahir al Fòrum, quan et trobaves una mica desesperat per les malalties dels teus éssers més volguts, i cercaves conhort (així vaig titolar el meu poema sobre el RPV). Per això estem els amics (encara que una mica virtuals), i com he passat pel tràngol, conec la situació i com es valora cada gest, cada paraula, cada alè...
Ànim Dani! Ja veuràs com tot canvia de color...
Una forta abraçada!

FRANCESC

... I moltes gràcies per enviar-me les fotos del viatge a Londres (una altra de les meues asignatures pendents)