Anihilació

Els teus versos contenen un consell que es pot donar, com tu demostres, amb poques paraules, i que en conseqüència pot semblar senzill... però que pot costar tot una vida portar-ho a terme:
Obre la tanca
que empresona el teu cor
Obre ja!
i deixa ser
al teu ser.
Crec que la clau resideix en el verb obrir, el primer mot que apareix en començar, i en el mot ser, que apareix com a verb i com a substantiu. Tots dos es repeteixen en el poema, com si volguessis deixar ben clar el missatge: l'essència no pot ser presonera, no té sentit aïllada.
Ho capto!

T'envio una abraçada ben oberta i ben ampla, confiant que t'hi trobis al teu gust,
Unaquimera

i un final intens que em remet a la meva experiència personal.

T'apunto :)

Em fa l'efecte que t'estimes més escriure menys i afinar la qualitat.

M'agradat molt llegir-te i que em llegeixis.


Diuen que la vida es una ferida.

O
bre la tanca
que empresona el teu cor

Les restes sense ànima
infectades de dolor
posen paranys al teu despertar.


Cal que obrim ben bé els ulls fins esdevenir completament desperts.

Em fa l'efecte que t'estimes més escriure menys i afinar la qualitat.

M'agradat molt llegir-te i que em llegeixis.


Diuen que la vida es una ferida.

O
bre la tanca
que empresona el teu cor

Les restes sense ànima
infectades de dolor
posen paranys al teu despertar.


Cal que obrim ben bé els ulls fins esdevenir completament desperts.

que empresona el nostre cor hauria de ser l'objectiu de tota vida. Difícil, impossible diria, quan al cor hi ha ferides obertes encara. La bellesa de la natura, com una medicina per a l'esperit, ens recorda constantment fins a quin punt som estimats per aquell qui va preparar amb tanta cura aquesta joia del cosmos, per a nosaltres. Només cal alçar els ulls al cel un instant per adonar-nos-en i omplir-nos de la seva pau i la seva esperança. La natura ens ensenya a viure amb una mica de calma i afavoreix l'aparició del nostre ésser original, de la nostra consciència. Ho ha expressat bellament a través d'aquest poema:

"Càlids i frescos,
atrauen l'amor
aquests paratges,
que plàcidament
t'acotxen amb serenor"

Els seus poemes demostren una gran sensibilitat. Moltes gràcies per expressar-la tan sincerament.

Quim

"deixa ser
al teu ser"

sembla fàcil..., però no!!, costa "ser" encara que no t'agradi com ets, que és el que em passa a mi...

tenim obligació de DONAR tot el que som capaços de donar el que no podem fer és donar POMES si som un taronges...Vull dir, que hi ha coses que NO podrem ser mai.

Una gran abraçada i gràcies pel teu comentari donzella...

per cert, veig que fa poc que hi ets per aquí...Benvinguda, estimada relataire!!

... un poema de versos curts, intensos, clars i contundents. Un títol que atrau, suggeridor i ple de força.


Agraeixo donzella els vostres comentaris que m'heu dedicat.


Intentaré passejar-me pel vostre espai amb més detall.

OhCapità.

...de donar ànims! Cal renovar l'esperit i omplir-lo amb els millors records i experiències, però, sobretot, s'ha de trobar la manera de ser realment optimista.

Un cant a buscar la nostra pròpia felicitat, a trobar els paratges que ens acotxen
a no ser el nostre desencís, a no negar-nos a nosaltres mateixos...
A viure la vida!

Que brutal... Flipo amb tu...
Molt i molt bé.