Anhels

Un relat de: Sibil·la

Girona, 24-03-2004
Estimat Arnau:
T'escric des de Girona, des de la distància i l'enyorament. Avui és potser un dia com tants d'altres, però important per a mi. La tristesa i alhora la impotència m'envaeixen perquè sento que estimo amb totes les meves forces el que m'envolta, a tu, a la meva família, però també als amics i a la gent que conec.

La meva ànima resta buida, trista i esllanguida. Aquest món està malalt, es deteriora cada cop més i la gent pateix, agonitza en un estat de supervivència. L'angoixa que sento per la gent que està vivint una situació insuportable no em deixa respirar. Tothom s'ha sentit sol alguna vegada de la seva vida, però el que és més dur és observar que la solitud és l'ombra inseparable de la humanitat.

Fins i tot gosaria afirmar que la malaltia del nostre segle és la por. Por a quedar-te sol, a la gent, a iniciar una història sentimental, basarda a enfrontar-te amb els fantasmes del passat, a conèixer-te i a reconèixer els teus aspectes més foscos. L'inventari seria excessiu i quasi impossible.

La hipersensibilitat i l'empatia que experimento moltes vegades provoca que m'impliqui i que senti com a pròpies les històries personals dels altres. És per això que crec que aquesta és una carta d'amor perquè sento una estimació immensa i autèntica vers tota la gent que pateix. Els sentiments són l'únic tret autènticament nostre, mai ens els podran prendre. Per tant, l'important és el que un sigui capaç d'estimar i no el que un sigui estimat.

Aquesta reflexió ve per un fet que avui m'ha trastocat: la meva amiga Laura. Ella és fruit d'una situació vital i existencial colpidora: un desengany amorós que està desencadenant en violència, odi i por. El cinema pot reproduir aquest món que desgraciadament estant vivint moltes dones, com a Te doy mis ojos d'Icíar Bollaín, però és ben clar que la realitat supera la ficció.

Ja saps que estic estudiant a la universitat i malgrat estar en un entorn cultural, molts cops veig i escolto fets que em provoquen forts xocs emocionals. Així arribo a la següent conclusió: la violència no entén de cultures ni de nivells sociològics. És un tret universal que s'ha repetit des dels primers homínids i és esgarrifós constatar que encara no hem evolucionat. Els que em vulguin rebatre aquesta idea em poden posar el progrés com a emblema. Però, realment existeix? El segle XX ha estat un període de grans barbàries provocades per oligarquies culturals, com el nazisme i l'extermini en massa, per posar un exemple de tants. O què dir d'aquest nou segle? L'aberració última de Madrid, un onze de març, on els trens de la mort van portar a dos cents persones a la seva fi. Per tant, no crec que la violència sigui un fet nou, ni molt menys.

Referent a les dones crec que s'ha de mencionar que en una societat patriarcal i masclista no s'accepta el fet que una dona pugui desenvolupar-se com a persona intel·lectual que és. Pateixo per la Laura però també per totes les dones que, com ella, viuen en un únic món: el de la POR. L'amenaça, l'agressió, la violació de la llibertat, un estat constant de pànic: aquesta és la seva vida.

Avui la Laura m'ha deixat uns apunts i entre aquests hi havia una confessió seva: ella no viu, sobreviu. En aquest text descriu la por com una jaqueta negra, un soroll a mitja nit, unes claus que es mouen: tot és motiu d'agitació, tot porta a moments de plors angoixants. Aquesta impossibilitat de saber fins on pot arribar el mal, de poder controlar els esdeveniments futurs és el que tant a ella com a mi ens porten a defallir.

Em sento de vegades com l'Andrea de Carme Laforet, una mera espectadora de l'univers asfixiant de tots els altres. Sóc testimoni d'històries com la de Laura però també d'altres que m'obliguen a preguntar-me: estem vivint al segle XXI o estem retrocedint cap al passat, on els instints regnaven per damunt de la raó i els sentiments?

Abans creia que la vida era una comèdia per als que pensaven i una tragèdia per als que sentien, però ara crec que pensar o sentir, tant és. El que és tràgic és el fet que l'odi encara regni en aquest món i que molta gent mostri estigmes de maltractes espirituals que potser no els deixaran ser mai més feliços.

I l'amor que jo sento per totes les Pilars Prims ollerianes que actualment s'han convertit en heroïnes de fortalesa i coratge, fa que senti aquesta impotència. Crec que Aleixandre ho resumí en la seva obra: La destrucció o l'amor. Potser els que intenten ofegar a les víctimes sota el coixí de la basarda creuen en aquest maniqueisme.

És així com em sento. Ja la gran escriptora finisecular, Caterina Albert, denunciava aquests casos de violència. Així doncs, Arnau, m'acomiado amb aquesta carta desesperada però alhora amb una escletxa d'esperança. No crec com la meva amiga Laura que no hi hagi solució, sinó que l'amor ho pot tot. Si la gent obrís el seu cor i sortís de l'egoisme, preocupant-se més per tot el que passa al seu entorn, la vida podria ser més suportable.

Espero veure't aviat i poder-te expressar el meu desig: que la futura humanitat es nodreixi del mateix amor que sentim l'un per l'altre.
Marina

Comentaris

  • Mon Pons | 17-05-2005

    Acabo de llegir la teva carta colpidora i plena de certeses i, també, d'esperances.
    Bé, la situació és bastant clara. El missatge també. El canvi i una metamorfosi de la nostra societat és difícil. Acabo de llegir un llibre que analitza les transformacions de tot el Segre XX, científiques, socials, artístiques, etc. i t'envio un paràgraf que m'ha fet pensar en el teu relat:

    "Tot, el nostre cos i la nostra manera de ser, és doncs el resultat d'una herència transmesa mitjançant una evolució selectiva que ha estat i serà sempre terriblement dolorosa. Som, doncs, en realitat, fruit del dolor. Sofrim el dolor causat per l'atzar necessari a l'evolució i el dolor que, actuant com un advertiment, ens permet de defensar-nos contra les agressions. Sense aquest dolor que ignora tota classe de justícia, no existiríem".

    Una abraçada!

  • se'm fa difícil[Ofensiu]
    peres | 10-05-2005 | Valoració: 10

    d'entendre el perquè una carta com aquesta ha quedat òrfena de comentaris, és com si li haguessin tornat, no?, "devolución al remitente" (tots els carters són castellans? ho sembla), pobra Marina. No, és injuts. Jo crec que és una carta magnífica, escrita amb el cor i enviada amb l'esperança que hi hagués resposta.

    La resposta és: Marina, val la pena que continuïs lluitant per tot allò en què creus, per tot allò que adelites, per tot allò que esperes. Val la pena, de debò.

l´Autor

Foto de perfil de Sibil·la

Sibil·la

30 Relats

61 Comentaris

43327 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
IL·LUSTRACIÓ: DOLORS MARTÍNEZ

Què dir-vos de mi? Només que em sento com la Sibil·la de Cumas, condemnada a envellir eternament i, fruit d'això, a tenir plena consciència de tot. Enmig d'aquest univers complex, que és caos però també bellesa infinita, només em queda una ocpió: compartir els meus pensaments amb altres ànimes que no comprenen l'enigma del món i que, per això, s'expressen amb paraules.

Llibre publicat: "Efímer", Ed. El Toll, 2019.
Més a contes: http://365contes.blogspot.com/
Pàgina web: www.365tips.es/ca
Email de contacte: sibil.ladecumas@gmail.com