Anhelada glòria

Com cada matí, em desperto nerviosa dos o tres minuts abans que soni l’alarma programada la nit anterior. I, sense poder evitar-ho, m’imagino el cafè amb llet que estic desitjant preparar. Me’l bec ràpidament, amb l’energia que em dóna començar un nou dia que potser serà diferent a la resta. Continuo amb presses, em canvio de roba diverses vegades, tot contemplant-me al mirall per veure què és el que no em convenç. Quan finalment crec que estic llesta surto de casa amb un pas força accelerat perquè, com sempre, no tinc la capacitat de gestionar el meu temps. Arribo a l’oficina i el matí em passa volant mentre m’encarrego d’ordenar aquells documents que el meu gerent no sap on posar, contesto correus electrònics de gent que vol semblar interessada en allò que no acabarà comprant i faig cinquanta trucades, de les quals no obtinc una resposta immediata de cap d'elles.

Com cada migdia, el dinar m’espera sobre la taula quan arribo a casa, aquell plat tan ple de menjar que només una iaia sap preparar. Menjo angoixadament perquè, com sempre, sé que tinc feina pendent. Pocs minuts després ja estic col•locada davant l’ordinador per posar-me a treballar en el curs vinent, que poc a poc ja va traient el cap.

Com cada tarda, ja torno a estar a l’oficina, envoltada de papers en un ambient força esquiu. Documents, correus electrònics i trucades. Trucades, correus electrònics i documents. I, finalment, quan el rellotge marca les vuit i mitja sé que és l’hora de tornar a casa. Hi arribo, cansada però feliç. Entro a l’habitació, trio la combinació de roba més estrafolària que tinc però també la més còmoda. I no m’encanto més, agafo un llibre i em dirigeixo al petit terrat de casa. M’assec en una simple cadira, veient com va caient la nit en un desèrtic però dolç carrer del meu poble, escoltant com les dones més grans xerren sobre batalles passades i assaborint cada lletra del llibre que tinc al davant. L’anhelada glòria que s'amaga darrere l'estúpida rutina diària... Allò que aconsegueix que el dia valgui la pena i m’omple de calma, fent-me sentir que no em fa falta res més.