Anem de viatge?

Estic fent un llibre de "Poemes de viatges", pel Recital del dia 29 de juny de 2007, a les 19:30 hores, a La Casa Elizalde (València 302). M'ha agradat tant el teu poema que si vols l'incloc i te'l publico. Petons.

És corrent això de viatjar. Odie viatjar i em fastigueja viatjar amb gent. Si viatge ha de ser en somnis, on tot és com jo vull (o com el meu subconscient em mana). No sé què pensar ni què dir. M'agrada; potser massa curt o un tant llarg. És el dilema dels viatges...
I què millor que vuit somriures per acompanyar cada pas? Potser un gaudi major el done la companyia d'un sol, però desitjat.
Supose que et seguiré llegint. I espere que tu també. Bé, tu fes el que vulgues.

Bufanuvols

un viatge a la fi del món, o sense moure't de casa només viatjant amb la mirada... sigui el destí que sigui, el millor equipatge és una bona mà apretant amb complicitat la teva..

M'agafes la mà?

m'ha agradat!!!

he aconseguit perdem en ell durant uns minuts.. gràcies!

molts petons de cristall!!

Quines ganes de sortir corrents a buscar aquest viatge!! El teu relat, un viatge encisador i dolç que se m'ha fet curtet (més aviat és una escapadeta...jeje)! Petons noia, escrius molt bé.

fantàstica descripció del millor o si més no un dels millors viatges que algú pot desitjar, avans he dic que tinguèssis un bon viatge però si és tal com el descrius no cal que t'ho desitji perquè ho serà.

bon viatge!!!!!

No tinc més paraules...... un viatge ideal.....
Un traçant rutes i l'altre preparant l'equipatge..

Jo em vull escapar, jaaaaaaaaaa!

angie

Serà el vostre ple d'amor i del llocs meravellosos on poder gaudir-lo.
Magnífica sensació aquesta de poder escapolir-se amb la persona estimada de la quotidiana vida que ens encadena. O potser vols dir que trobant-la no cal ni viatjar? Que el destí és indiferent? Que és el viatge que ens depara la pròpia vida?
Fes-ho, troba algú estimat que vulgui fer aquest viatge amb tu, encara que sigui per aquí als voltants.

Descrius tan bé el sentiment que tinc dins el meu cor.
Un dia vaig pujar a un cotxe amb una persona amiga, sense rumb prefixat. Sense haver-ho previst, em vaig veure prop de l'indret, el més màgic que jo coneixia. Ens hi vam adreçar.
Una esllavissada al camí, i vam continuar a peu sota una pluja molt suau que aviat va desaparèixer.
Pujant, li vaig agafar la seva petita mà per primera vegada, entre un paisatge meravellós i solitari.
Aquest matí, al cap de vint-i-tres anys, els excessos d'ahir en forma de torró, m'han despertat.
Aquella mà continuava al meu abast, abans de llevar-me l'he agafat i l'he besada sense despertar-la.
Un llarg viatge.