Andrea

A trenc d’alba, sola i buida

exclosa d’un món que gira

a les palpentes nit i dia,

et retrobes amb l’amant.



Ulls d’aigua salada, blau-verds

despullen l’arruga immòbil d’una falda

a pleret, a trenc d’alba, amor complex,

adúlter i sobretot còmplice.



I a la nit un neguit de silenci

del què diran, silencia l’amiga.

Afecte prohibit amb recança

i a l’endemà respires cansada



Avui plou , Andrea, i a trenc d’alba

et mulla una pluja temorosa,

llavis d’aigua dolça a contracor

et parlen d’una vida joiosa.



Tens fiblades a la pell de canyella

ancorades a la brusa espessa,

de l’Alba, amant incondicional

companya secreta de grates nits.



Contradiccions de l’ànima

et portaren a trencar amb l’Alba

i al mateix temps a fruir amb ella.

i et quedà un sol fruit per compartir.



I en un instant, corbes obliqües es creuaren

Carícies femenines de préssec als melics

als pits i a les cuixes tèbies, i els dits

mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba.