Anàvem a caçar granotes

Un relat de: Carles Ferran


Anàvem a caçar granotes
a l’estany del Barri Fortuny.
Una expedició heroica
enfrontant-se a monstres
i perills imaginaris
per aquells jardins prohibits,
descuidats i feréstecs,
a la sortida de l’escola.
Sempre era el futbol,
a la tornada a casa.
Sempre ens havíem quedat
jugant a la pilota
al descampat o al pati
i les mares s’ho empassaven
o pot ser que ho fessin veure.
No teníem mòbils,
no teníem ni telèfons,
no ens podien controlar
ni demanar-nos “on ets?”
amb la veu preocupada.
Només de tant en tant
ens veia una veïna
apedregant als gitanos
en baralles endèmiques,
i s’acabaven els diumenges,
i la tornada a casa
era cronometrada
amb precisió de Greenwich.
Anàvem a caçar granotes;
quin nen d’ara
ha tocat mai una granota
fora de l’aula de Ciències?.


Comentaris

  • Record[Ofensiu]
    Josep Ventura | 28-08-2013 | Valoració: 10


    granotes pelades, blanques com una pedra de riu i enfilades amb un jonc, fregides a la paella amb all i julivert, gorgues d’aigua transparent, guerres a cops de roc, pa amb vi i sucre, i TBOS sota l’ombra dels verns. Felicitats per com escrius.
    Salutacions
    Josep

  • Jo també he fet[Ofensiu]
    Lavínia | 10-10-2012

    això de caçar granotes. Les posava a dins d'una llauna buida, podia ser de tomàquet. Ara li ho ensenyat a fer al meu nét gran en un bassalot que hi ha a prop de la riera on estiuegem. Caçar granotes és una de les activitats de la infantesa que no s'hauria de perdre mai.
    És un relat poetitzat per l'estructura. Té la poesia en la sensibilitat en què està narrat. És l'evocació, el record que fa que sigui poètic.
    una abraçada
    PS
    Gràcies pels teus comentaris, Carles.

  • betixeli | 26-09-2012

    M'agrada el vostre passat, he de reconèixer que fa certa enveja!

  • Un poema evocador[Ofensiu]
    bloodymaruja | 22-07-2012

    Els nois caçaveu granotes i les nenes feiem veure que les granotesens feien fàstic i xisclavem com orenetes les tardes d'agost. Al vespre , nens i nenes jugavem als plantats i al mocador a la plaça. Quins records!!
    Un poema preciós, Carles!!

  • El record.....[Ofensiu]
    rnbonet | 30-06-2012

    ...del passat -també he 'agarrat' granotes -agarrar, diuen a la Ribera del Xúqer i la Safor-. I fet gamba de riu a les sèquies. Eren menges normals a casa (arròs caldós amb granotes, cuixes de granota fregides, gamba amb bledes,...) que ara s'ha convertit en 'delícies gastronòmiques'.
    I recordant el pasat me n'adone de la pèrdua de vocabulari i de certa experiència dels xiquets d'ara, que rarament han vist pollastres amb plomes, o eixir el pollet d'un ou covat per la lloca, per exemple.

    Salut i rebolica!

  • poema evocatiu i nostàlgic[Ofensiu]
    pixa-pins | 27-06-2012

    Ara, amb les retallades, els nens no toquen granotes ni a l'aula de ciències.

    Molt bon poema, evocador i nostàlgic, que sap captar amb senzillesa un record de la infància. I també molt bó el tancament, comparant-lo amb lèpoca actual.

    Pixa-pins.

  • A la recerca del temps perdut[Ofensiu]

    L'expedició heròica enfrontant-vos a tota classe de suposats perills, era, suposo, lo més interessant del joc. L'emoció, l'esperit de transgressió, la clandestinitat...
    Nosaltres, les "xiquetes", no caçavem granotes, sinó "senyorets", però un cop caçats els deixavem anar perquè ens feien massa por.

    El teu poema transpua aquell aroma d'innocència de la nostra infantesa, època despullada de la tecnologia que avui ens sembla imprescindible per a viure, i on l'escassessa de mitjants materials era el pa nostre de cada dia. Però què bé que ens ho passavem, i què lliures erem!

    Gràcies per fer-nos reviure aquests records ja llunyants.

  • Jo l'he tocat[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 24-06-2012 | Valoració: 8

    Els nens del Delta de l'Ebre segur que encara toquen granotes.Una bona crítica has fet en aquest poema. La part dels mòbils m'ha agradat molt, salutacions!

  • Lírica o èpica?[Ofensiu]
    franz appa | 22-06-2012

    És un d'aquests poemes que desprenen aromes, textures... que evoquen veritats locals i diminutes (que en aquest cas em són veïnes) per deixar lliscar per sota l'autenticitat i veracitat que els fa universals.
    El temps dilatat dels diumenges de la infantesa no ens tornarà, com no tornaran les granotes al Barri Fortuny -ni potser a molts llocs, ja que diuen que l'espècie té els dies comptats-, però encara que a un li sàpiga greu per a un mateix, els nens i les nenes continuen fent camins per la vida, ben cert en paisatges molt canviats, i potser també amb tempos més accelerats.
    O potser això només és un engany de la perspectiva dels nostres anys.
    De vegades la lírica se'ns vesteix d'èpica...

  • El temps ha passat[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-06-2012

    Ara com ara, si tombessis per allà, podries anar al “Polilleuger” que han aixecat a prop de l’escola del barri, o fins i tot al Pavelló Olímpic Municipal, a jugar a pilota o fer alguna mena d’esport, amb monitor fins i tot.
    Però a caçar granotes no, que ja no hi ha estany.
    El temps ha passat...
    Si fos molt gran el desig, hauries de pujar fins al Barri Gaudí, i després recórrer el Passeig de la Boca de la Mina i arribar-te fins a la Bassa Nova i allà, potser, a una certa distància, podries contemplar algun ésser viu, d’aquells tan estranys que viuen a prop de l’aigua.

    T’envio una abraçada des de fora de l’aula,
    Unaquimera

  • Vens a jugar?[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 19-06-2012

    Ben cert el que dius. Quants nens estan perdent la imaginació i l’art de la creativitat darrera el tipus de jocs prefabricats “de plàstic”, per dir-ho d’una manera genèrica, que avui en dia tenen a l’abast de la ma.
    La simbologia del “anar a caçar granotes”, fa recordar aquelles lluites “d’indis i cowboys” que s’escampaven per terra, prop del Fort, o del muntatge de castells feudals o del vaixells de pirates o de jugar a metges, a cuinetes, a canviar vestidets als ninos, o simplement a saltar la xarranca o jugar a fer saltar agulles de colors o llençar ben lluny les boletes de vidre, tots tirats per terra i tornant a casa amb la vestimenta del color “d’haver-ho passat pipa”.
    Aquests moments inoblidables per nosaltres, no els coneixeran la majoria dels petits que van darrera nostra.
    Per sort, encara es sent pel carrer el cop de pilota i el corresponent “gol” que practiquen molts nanos, com a joc preferent.
    Han passat els anys, han canviat les modes, va canviat el “modus vivendi” però per nosaltres, no canvia el record de la infantessa...

    Gemma

  • és cert Carles...[Ofensiu]
    joandemataro | 19-06-2012 | Valoració: 10

    els nens i nenes d'avui en dia estan perdent la llibertat i la fantasia i la imaginació que vam gaudir nosaltres...
    jo no caçava granotes però en feia d'altres de grosses també !
    una abraçada

    joan

  • Els jardins perduts[Ofensiu]
    allan lee | 19-06-2012

    sempre han estat pàtria dels infants, que cacen mosques com qui caça dracs, i apedrega escarabats defensant la princesa, i espera a l'aguait les granotes confoses. No sé, suposo que a altres llocs del món continua havent-hi nens que juguen amb qualsevol cosa. Malgrat la cruesa amb que es rebla- sempre agressors, des de petits- el poema té el gust de l'infantesa plena d'ombres i de llum, i tota la melangia del temps que va marxar. Una abraçada

    a

  • Pobres amfibis![Ofensiu]
    Mena Guiga | 19-06-2012

    Però suposo que proliferaven i era el que hi havia. El meu avi caçava sargantanes. Calia ser destre i engrapar-les posant dos dits com una forca justa l'amplada del cos de la bestiola. En sabia molt!
    Sempre va bé escoltar el YESTERDAY i recordar. I escriure, part del viure!

    Abraçada de juny i de lluny. Mena.

  • Una expedició heroica[Ofensiu]
    rautortor | 19-06-2012


    Per què necessitàvem herois de mentida si érem capaços de fabricar-los a la nostra mida? Entenc perfectament el teu poema. Amb una petita matisació. Si això passava a ciutat, bé que modesta –Reus, ai si em senten!–, imagina’t en un poble com Menàrguens, que arribava ben just al miler d’habitants. Allí tot esdevenia aventura interminable, encara que als protagonistes aleshores no ens ho semblés. Tot formava part de la quotidianitat.
    El teu poema m’ha traslladat en cos i ànima a aquells jardins prohibits, / descuidats i feréstecs que tu recordes. I, de resultes, he donat un tomb evocador per mil i un llocs, situacions, vivències, ensurts, peripècies, intrigues... jocs, en definitiva. Els infants d’aquells temps jugàvem a tot, sense necessitat de res material o d’última generació. Nosaltres obríem les modes i les exhauríem al seu moment. Les granotes del teu escrit són precisament el símbol que enalteix i corona aquells anys tan feliços.
    Gràcies per deixar-me embarcar en aquesta expedició heroica que, de tan llunyana, gairebé tenia oblidada.

    Raül

    Per cert, has vist el Repte Poètic Visual 218? Va de tot això.

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Ferran

60 Relats

643 Comentaris

37043 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida

Podeu saber més de mi a Carles Ferran

Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.