ANAR SOBRE SEGUR

Un relat de: Teo Torriatte
Era el nostre dia. Feia un any que ens havíem conegut, i vam quedar per sopar en aquell restaurant que tant t’agrada. Jo estava nerviós. Havia encarregat un pastís especial que ens servirien a l’hora de les postres. Volia que tot sortís bé. A la butxaca duia la capseta amb l’anell que t’havia comprat i que et trauria just al moment del pastís. No calia esperar més. Tenia molt clar que eres la persona amb qui volia compartir la resta de la meva vida i, tot i que sabia que a tu això de les formalitats no et va gaire, em feia molta il·lusió demanar-te matrimoni. Intentava tranquil·litzar-me, tot sortiria bé. Els del restaurant estaven més que acostumats a aquesta mena de sorpreses i col·laborarien encantats al moment idoni per abaixar les llums i crear l’ambient romàntic que l’ocasió mereixia.
Només hi va haver una cosa que no vaig preveure. Al moment de veure el pastís, el teu rostre es transformà. Les llàgrimes et rodolaven galtes avall. Jo no entenia res. Enfurismada, em llençares el pastís pel cap. Els cambrers i la resta de clients de la sala s’ho miraven, atònits. Alguns ho gravaven amb el mòbil. El vídeo va acabar arribant als meus pares, els meus companys de feina i totes les meves ex. Però això no és pas culpa teva. Jo tartamudejava, amb l’anell a la mà, mentre tu arreplegaves bossa i abric i sorties corrents.
- Idiota! – cridaves des de la porta-. Un any junts i encara no t’has adonat que no suporto la xocolata blanca? Com vols que em casi amb algú que un any ni tan sols s’ha molestat en saber què m’agrada?
Hauria d’haver escoltat la pastissera quan em va dir que els clàssics mai fallen i que la xocolata negra era anar sobre segur.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer