Anàlisi del poema "Plorar" de Gabriel Ferrater

(Perdó, que se m'ha escapat la tecla d'afegir el comentari abans d'hora...)

deia que és una feliç trobada amb aquest poeta majúscul al qual mai no es llegeix prou...
Salutacions,
franz

És molt habitual de ferrater, aquest sentiment contingut, aquest patetisme -en el sentit noble de la paraula- que és a punt d'esclatar, però que la autoironia de l'autor -que, en efecte, com bé remarques, és també habitualment un dialogador amb si mateix- el refrena.
Així de bé ho va reflectir, per cert, el Pere Arquillué en el seu tractament de Ferrater, en el muntatge que ha fet per al Teatre Lliure. per exemple, en un poema que es podria emparentar amb el que comentes, però que té un to més cru, "Posseït".
Molt bona la teva anàlisi, feliç trobada amb aq

És molt habitual de ferrater, aquest sentiment contingut, aquest patetisme -en el sentit noble de la paraula- que és a punt d'esclatar, però que la autoironia de l'autor -que, en efecte, com bé remarques, és també habitualment un dialogador amb si mateix- el refrena.
Així de bé ho va reflectir, per cert, el Pere Arquillué en el seu tractament de Ferrater, en el muntatge que ha fet per al Teatre Lliure. per exemple, en un poema que es podria emparentar amb el que comentes, però que té un to més cru, "Posseït".
Molt bona la teva anàlisi, feliç trobada amb aq

Això... bon anàlisi per a un bon poema.

I també he visitat el teu bloc, justament perquè m'ho va suggerir l'atram, desprès que li digués que em va encantar descobrir la manera d'escriure de la Teresa Serrahima i ll6ll6 no se que (ostres, és que no me'n recordo d'aquest nom) i que resultaven ser la mateixa persona! Dons es veu que no dec ser tan mal lector com és això, si em vaig enamorar en una nit de les dues poetesses que eren la mateixa!
Estic molt d'acord amb el que hi exposes allà i lamento comentar-t'ho aquí però és que no estic en aquell espai de blocs.
Sobre en Ferrater... be, aquest individu és un poeta com una casa de pagès i estic força d'acord amb el que comentes.
En quan al que te a veure amb el ritme donat per l'accentuació, trobo que està ple d'estratègies internes molt interessants i sovint va emprant un rítmica en la que va lligant els versets de dos en dos, de manera que, de fet, fan que moltes vegades funcionin som a versos únics. Defuig dels iambes i d'altres cotilles (d'altra banda estupendes) per a crear la seva pròpia rítmica.
Estic molt d'acord amb la comparació que fas amb el jazz, es perfecte!
Encara més, trobo que s'acosta amb el tipus de jazz tipus "be bop" a on tots els instrument estan finalment alliberats i les transicions d'una harmonia a l'altra estan fetes amb una suavitat subtil, però sempre mantenint un ritme i una harmonia interna, tan sols més complexa. En Ferrater no arriba al "free", cosa que jo, personalment, li agraeixo moltíssim, però el "swing" de les rítmiques tradicionals (i per tant, més ràpidament assequibles per a tothom) se li queda petit. Es nota que l'home necessita el seu espai i se'l crea per amb un rigor que ja voldria més d'un.
Gràcies pel bloc i per aquesta anàlisi. La trobo molt seriosa, de debò.

M'ha sorprès el que expliques, que algú pugui haver "descobert" en GF un "precursor" de la poesia lliure.
Quan jo tenia 15 anys (parlo de l'any 1974) el professor de català de l'escola ens feia llegir (potser seria millor dir que ens ensenyà a llegir) la poesia de Gabriel Ferrater, que havia estat professor seu.
Encara conservo el llibre "Les dones i els dies" i encara hi ha marcades les síl.labes dels decassíl·labs i octosíl·labs, així com les rimes àtones en molts poemes.
Jo era molt jovenet, però aquell any vaig aprendre que la poesia era quelcom més que rodolins.

No coneixia Gabriel Ferrater (això canviarà aviat ... ) Ja que ens animes a dir la nostra ...

Estic bàsicament d'acord amb la teva interpretació però jo hi arribo per un altre camí:

Qui és ella ? la situació, l'instant, el moment ... Si es gira, riu, i potser riurà.
entenc "si es gira" en sentit figurat...

També per l'analogia ...

se li decanta el cap,
la baldufa moria

i entre aquests versos la vida el món et roda i vibra... la baldufa em porta a la infància
quan sabies plorar. Per tant crec que ella és la vida que de grans ens fa "pasar por el tubo"

aigua endins...
Capbussa't, neci. Via.

empassar saliva, capbussar-nos amb aquest glop de no-res (no crec que es "capbussi en el riure" com tu dius) la obligació de barrejar-se, de deixar que el món se't empassi.

Nas i orelles amb sang,
cadent averany, ( figurat tenir nas )
advers l'instant, ( figurat estirar les orelles )

cobra el riure

Paguem amb llàgrimes? i com a bons catalans les estalviem?


No estic d'acord amb tu en el tema del ritme doncs, jo no veig que el ritme d'aquest poema es basi amb res més que les síl·labes i la rima, si et mires la distribució accentual de la primera estrofa no té cap repetició ( la segona ja no l'he mirat), per tan no puc estar d'acord amb tot això que dius del jazz ...

el "taller de grups d'escriptura" segueixen endavant?

si no pots, no cal que em contestis. Gràcies!

he quedat sorpresa agradablement en llegir el teu "bloc"...

Ja penso que ho has fet perquè volies, però això no treu que senti una gran joia i t'abraci vulguis o no, amb una particular vehemència genètica incontrolable.

Sobre el vers que deixo penjant, sol, no ho he copiat de ningú; això no vol dir, esclar, que potser hi ha qui ja ho feia.

M'ha omplert d'una gran joia sentir que els meus "escrits" són llegits, compresos, valorats. A casa no agraden a ningú, i al meu entorn, tampoc. En fi, que m'ha agradat molt també el teu anàlisi sobre el poema de Gabriel Ferrater,

Veig que tornes a lluir els ulls que em van robar el cor el primer dia que els vaig veure..., acabo amb un petó molt dolç de IAIA, de 66, que sent i que estima i que agraeix infinit el teu afecte, la teva amistat: t'estimo!!

... i he llegit alguna cosa del FERRATER, no massa. (Supose que sabràs que els poemes no són el meu fort).
Ara, eixint-me del tema -o aprofundint en ell, i tornant a lectures i presentacions- he de dir que sovint, molts dels assistents van a fer la punyeta o fer-se els "zombis". Ganes de portar la contra.
Fins i tot m'han contat recentment el cas d'un 'presentador voluntari' que ha fet un drap el llibre que presentava, estant autor i família presents I jo no estic d'acord en l'ensabonada suprema, però tampoc de la punyalada trapera.
Bo. I al que anàvem! La visió que dónes ést ser senzilla, simplista, entenedora, a l'abast de tothom. Què més podria desitjar -i supose que la lectura anava per aquestos camins- un públic heterogeni com el que potser hi estava?
No m'embolique més. I "cuidadín" amb una altra! Amb peus de plom... però amb la paraula ben alta!!!

Hola Xavier,
D'entrada dir-te que Gabriel Ferrater és un dels meus poetes predilectes, i si m'apures encara et diria que és EL meu poeta predilecte. La veritat és que quan fa una colla d'anys vaig llegir la seva poesia alguna cosa dins meu va canviar. Sempre m'havia agradat llegir poemes però endinsar-me en els seus em va donar una cosa més, segurament l'empenta que necessitava per intentar d'escriure'n jo mateix.

Estic totalment d'acord amb la visió que tens de Ferrater. Els seus poemes estan molt més treballats del que semblen. La seva senzillesa amaga una complexitat que ratlla la perfecció estilística. I no són obscurs, tampoc són explícits, però si t'endinses en el significat i assaboreixes lentament els versos apareix la llum.

I és que Ferrater era una persona molt intel·ligent i un autèntic prodigi en l'aprenentatge de TOT. Dominava un grapat de llengües, havia estudiat matemàtiques, lingüística, teoria literària, ...
La seva obra poètica és curta però molt intensa, i cadascun dels seus poemes dona per molt més que una senzilla lectura, i amaguen una mètrica molt treballada i tot sovint també una rima asonant com molt bé analitzes en "Plorar".

Aquest any he hagut d'analitzar un poema de Ferrater a Teoria Lterària (estic matriculat a la UOC), concretament "Fe", i també m'he trobat amb una mètrica perfecte.
I també he hagut de fer una interpretació del poema, que no vol dir explicar un poema. Dius que explicar un poema no s'ha de fer mai. Quina pretensió!. Però és que crec que no es pot explicar un poema, simplement en pots donar la teva interpretació, que és el que fas amb "Plorar" i el que jo vaig fer amb "Fe". Un poema (no tots) pot tenir vàries interpretacions, fins i tot algunes que el propi poeta desconeixia quan el va crear, i que algun lector pot haver trobat, i això és una de les grandeses de la poesia. Però encara diria més, sempre pot arribar un dia en què un mateix poema que t'has llegit una i mil vegades et provoqui una nova sensació i t'expliqui coses que encara no havies vist. El propi estat d'ànim és molt important a l'hora de llegir poesia.

I ja entrant en la teva interpretació de "Plorar" estic bastant d'acord amb el que hi veus però potser jo també hi trobaria una mena de tristor per una relació que s'acaba, que ja ha perdut aquella passió i que ha de donar pas a una nova relació, potser més d'amistat, i per això plorar no te massa sentit, seria forçat, perquè en realitat cap dels dos no en te realment ganes.
Però si m'ho llegis amb calma més vegades potser ja no hi veuria això. Cal analitzar-lo amb paciència i molta cura, repetint i rellegint els versos i això és el tu has fet.

Acabo de rellegir-ho tot i me n'he adonat que t'he fotut un bon rotllo.
Ho sento!

Salut!

P.D.: personalment crec que "Cambra de la tardor" podria optar al millor poema mai escrit en la nostra llengua, però això és una opinió molt subjectiva, evidentment.

que totes les que tu has dit per comentar aquest genial poema. Fantàstica la interpretació, per mi, has donat exactament al clau. Felicitats, una vegada més em deixes bocabadada!
atram.