Anada i tornada

Anada i tornada
Quan el Santiago em va trucar i em va dir que la Míriam volia parlar amb mi em sorprengué i em preocupà. Mentre conduïa, recordava el què havia passat als darrers mesos en què no ens havíem vist. Les excuses per marxar, més que no pas les raons, no em convenceren: que si els pares estaven sols, que si ella, filla única, tenia el deure d'acompanyar-los, que en aquells moments ella necessitava un temps de reflexió sobre la seva vida. Casa dels pares estava a una hora de camí en cotxe. I reflexionar? No ho podíem fer junts si era sobre nosaltres?
La recordo al meu costat, al seient del copilot, amb una mirada brillant, de desig, com el que jo sentia. Començarem llavors a fruir tan intensament de la vida que el món desaparegué de la nostra vista. Em van impressionar el seu rostre seré, el tracte amable i el caràcter tranquil, tot el contrari del que era jo, inquiet, nerviós, impulsiu. El seu cos m'havia tornat boig i em va ensenyar que els plaers més immediats són efímers, que el tempo és el més important.
Em resulta estrany que ara em vulgui veure i que m’hagi trucat els seu pare i no pas ella.
Quan el Santiago obre la porta està lívid i desencaixat i només té temps d'abraçar-me i començar a plorar. Ho hauria d’haver imaginat. Ella és morta. M'ho confirma el pare assentint amb el cap. Com? Què? I el Santiago em diu que ella no va voler que jo sabés fins al final que tenia una malaltia terminal.
Estic grogui, com un boxejador a qui acaben de donar una pallissa: ni veig, ni sento, ni parlo. Les hores són molt llargues, eternes. M’enfonso en un forat negre de silenci, soledat i tristesa.
Després del dol i l'enterrament, encara atordit, pujo al cotxe per tornar a casa. La il•lusió viatjava amb mi quan anava a veure-la, ara, a la tornada, s’ha convertit en dolor. Engego la ràdio i Orfeu canta "Che faro senza Euridice" de l'òpera de Gluck, on el jove lamenta la definitiva absència de la seva estimada.