Cercador
(An) Ego ago
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El fum de les barbacoes veïnals et mareja.
-Estic entre flaires de trossos de cadàvers fets a la graella. Unes pinces els agafen, carn planxadeta, ossos trencats, greix que es daura i/o desfà, m'arriba, vol parlar amb la meva suor sota aquest sol inclement si vol, però que avui fa mitges vacances, deu estar de mala lluna. Sota núvols, reposo.
Es tracta d'un fum blanquinós, sembla pols trituradíssima. L'associes a crematori, però no pas purificador. És fum d'una ignorància que, en gran part, vol mantenir-se. És fum dolorós, fum malparit, no pots fer res més que no provocar-lo tu.
Sembla que vulgui enfotre's, o hostilitzar-te hostiant-te, l'impacte del nefast fum, a flaire i vista. Però, sobretot, a l'ànima.
Llavors t'hi encares, quan encara t'estàs passant els dits per les aixelles i pel melic exposats a l'escalfor ara sí ara no que t'ha procurat fluïds de rebuig. Et llepes els capcirons dels dits lluents de suor després d'haver ben obert les mans i fet barrera contra la fortor dels assassinats, escorxadors tan legals, tan permesos. Total, si eren animals.
-Ego ago, un dos, tres,...més?
Com que escoltaves una cançó en anglès, t'ha vingut el joc de mots, gens frívolament.
-He canviat, no formo part d'això. An ego ago -o n'eren més?, haig de comptar tants 'jo' que em conformen- estava adormida, idiotitzada...no m'afectava aquesta crueltat normalitzada fa tant, fa massa. Aquell ego era, era, ja no és, és un ego ago. Ara no admeto l'especisme sota cap concepte, no hi ha subterfugis que el validin. Em miro, amb un somrís pregon, un insecte volador minúscul que se'm posa a l'ungla d'un dit gros dels peus. Com un nàufrag en un oceà glaçat...hi practicarà patinatge? Uns quants ego ago l'hauria foragitat, o pitjor: esclafat.
El fum del patiment d'un sense sentit es concentra -tants patis, hora de la barbacoa, tants patiments traslladats a tantes graelles- i va conformant una massa gasosa que pren la forma de punxa, apuntant contra l'ínfim insecte. El teu no ego i l'insecte van del bracet. De cop, plouen llàgrimes de bilions de víctimes. Els núvols també s'hi han confabulat, com una venjança: les barbacoes en resulten ofegades.
-Estic entre flaires de trossos de cadàvers fets a la graella. Unes pinces els agafen, carn planxadeta, ossos trencats, greix que es daura i/o desfà, m'arriba, vol parlar amb la meva suor sota aquest sol inclement si vol, però que avui fa mitges vacances, deu estar de mala lluna. Sota núvols, reposo.
Es tracta d'un fum blanquinós, sembla pols trituradíssima. L'associes a crematori, però no pas purificador. És fum d'una ignorància que, en gran part, vol mantenir-se. És fum dolorós, fum malparit, no pots fer res més que no provocar-lo tu.
Sembla que vulgui enfotre's, o hostilitzar-te hostiant-te, l'impacte del nefast fum, a flaire i vista. Però, sobretot, a l'ànima.
Llavors t'hi encares, quan encara t'estàs passant els dits per les aixelles i pel melic exposats a l'escalfor ara sí ara no que t'ha procurat fluïds de rebuig. Et llepes els capcirons dels dits lluents de suor després d'haver ben obert les mans i fet barrera contra la fortor dels assassinats, escorxadors tan legals, tan permesos. Total, si eren animals.
-Ego ago, un dos, tres,...més?
Com que escoltaves una cançó en anglès, t'ha vingut el joc de mots, gens frívolament.
-He canviat, no formo part d'això. An ego ago -o n'eren més?, haig de comptar tants 'jo' que em conformen- estava adormida, idiotitzada...no m'afectava aquesta crueltat normalitzada fa tant, fa massa. Aquell ego era, era, ja no és, és un ego ago. Ara no admeto l'especisme sota cap concepte, no hi ha subterfugis que el validin. Em miro, amb un somrís pregon, un insecte volador minúscul que se'm posa a l'ungla d'un dit gros dels peus. Com un nàufrag en un oceà glaçat...hi practicarà patinatge? Uns quants ego ago l'hauria foragitat, o pitjor: esclafat.
El fum del patiment d'un sense sentit es concentra -tants patis, hora de la barbacoa, tants patiments traslladats a tantes graelles- i va conformant una massa gasosa que pren la forma de punxa, apuntant contra l'ínfim insecte. El teu no ego i l'insecte van del bracet. De cop, plouen llàgrimes de bilions de víctimes. Els núvols també s'hi han confabulat, com una venjança: les barbacoes en resulten ofegades.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435682 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com