Amunt els cors

Potser caldrà tornar a alçar els ulls i mirar endavant sense sentir terror pel futur ni el passat. Caldrà sotmetre’s a un silenci obligat i deixar parlar a tots aquells que tenen la cura per tots els mals. El teu mot tornarà, però tornarà en el moment just, en el moment adequat. Caldrà curar-se. Caldrà certament treure’s les espines d’aquella rosa per qui et vas deixar esgarrinxar, que per massa bonica, massa dolorosa. Potser tocarà plorar amb llàgrimes ardents i infinites, i el deure obligat d’eixugar-les. Tocarà deixar d’esmolar ganivets per treure’t primer els que tens clavats a un estómac que cada cop és més petit i més lacrat. I tocarà també tornar a viure, mirar fixament el rellotge i veure que el temps segueix per tu, per ella, per tots; saber que hi ha coses per les que un mereix ser pacient i coses per les que no, i intentar creure amb totes les teves forces que el temps és la cura de tots els dolors, perquè, t’agradi o no, tot passa. I tornaràs a caminar. Tornaràs a creure en el que veus, a confiar en el que esperes i emocionar-te amb el que vius i amb qui ho vius. Trobaràs qui t’espera. Tornaràs a respirar. Seràs capaç d’alçar els ulls.
Ara el que toca és la tasca sempre dura de posar per escrit un dolor tan universal i tan particular, de buidar el teu cor a través de la teva mà i d’intentar fer sanar tot allò que per tu ara no té cura.