amort

Ara et toca a tu. Ara tu et menjaràs les meves putes paraules com jo ho vaig fer ahir per no dir-te res.
Només desitg la teva mort, que te'n vagis prou lluny com perquè no sàpiga res de tu, que te passi alguna desgràcia i ni la puguis contar!
No saps el mal que m'has causat, ni les conseqüències que això suposa.
Al principi volia que poguèssis ser feliç encara que fós a mil quilometres de mi, però ara..
Mor-te lentament i sofrint!
T'he estimat, més que a mi mateixa, més que tot junt, i sí, boja m'has fet tornar amb tants de moments que ni es poden contar, però saps què? Em fa vergonya acceptar que he estat amb tu tant de temps, i me'n penedesc, com si haguès estat el pitjor que he fet mai.
Pagaria probablement tot el que no tenc per no haver-te conegut; tu m'has ensenyat que la persona aparentment més dolça, és la més amarga.
He mentit als meus pares, a les meves millors amigues i el que és pitjor, m'he mentit a mi mateixa per creure que devall tanta misèria hi havia una mica d'amor, però estava totalmente equivocada perquè no ets més que una pedra sense sentiments capaç de fer un mal desmesurat.
Patètic; que ets tu si no és això?
La vida et tornarà tot el que has fet, i llavors serà quan em recordaràs a mi.
Te tornaré tot lo que m'has fet, la por que m'has provocat de mirar en davant, i l'engoixa que encara ara me provoca haver de compartir el món amb persones com tu!
Pren-te això com a les meves darreres paraules i tranquil perquè mai més tornaràs a saber qui sóc.
No sé desitjar-te res millor; evapora't!