Amors líquids

Un relat de: joandeboer
But lovers always come and lovers always go
and no one's really sure who's letting go today.

Però els amants sempre venen i se´n van
i ningú està realment segur a qui s’està deixant avui.

“November Rain” Guns n' Roses





La Carla va conèixer el Sergi després d’haver finalitzat una relació de dos mesos amb el Pau, però un dia va descobrir que li havia fotut les banyes amb la Jenny, la seva millor amiga, així que immediatament va tallar la seva relació amb el Sergi i també la seva amistat amb la Jenny.
Després de sortir unes setmanes amb en Miquel va adonar-se’n que eren tan diferents que fins i tot ella que sempre feia tot el possible perquè les relacions funcionessin va haver de reconèixer que no tenia cap sentit estar junts.
Amb en Joni va ser diferent, era un seductor nat. Va estar bojament enamorada malgrat que aquest només la utilitzava com a objecte sexual. La relació malaltissa va durar fins que aquest se’n va cansar, doncs si fos per ella hauria seguit durant setmanes i setmanes amb l’esperança d´obtenir algun gram d´amor per part d´ell.

Després d´això havia tingut un parell de relacions llargues amb en Joshua, un estudiant de postgrau dels Estats Units i l´Hèctor, un advocat laboralista amb problemes existencials que ja des d´un primer moment li va deixar clar que allò que hi havia entre ella i ell només era per un breu periode de temps fins que ell trobés algú millor. Ella va acceptar pensant que ell no trobaria a ningú millor que ella. Però es va equivocar, la va trobar.

En Carles va ser un cas diferent, en aquesta ocasió ell es va enamorar bojament d´ella i ella el trobava profunda i soberanament avorrit. Després de donar-li una segona i una tercera oportunitat el va deixar enviant-li un missatge al telèfon mòbil dient-li que allò que tenien no rutllava. El noi no ho va acceptar: la trucava constantment per telèfon, li escrivia cartes i fins i tot alguna vegada la va perseguir pel carrer. Evidentment aquests actes l’enutjaven però no podia deixar de sentir una certa satisfacció en constatar el seu enorme poder de seducció. Progressivament els senyals d’ amor del seu admirador es van anar esgotant fins que al cap d’ un mes ja no en va tornar a tenir cap més notícia. A la Carla, d’alguna manera, això li va saber greu, no deuria ser tan profund l´amor si només hi insistia un mes...

A mida que transcorrien els anys la Carla va anar entrant en un procés depressiu i negatiu cada vegada més profund. Era una dona atractiva sense ser espectacular, independent, amb una certa cultura, poc més de 30 anys, una intel•ligència superior a la mitjana i un èxit relatiu en tots els aspectes de l´existència menys, ai quin mal li feia això, menys en l´amor, on no encertava, no trobava, no sabia, no tenia sort o ves a saber què. Mentre les seves amigues establien relacions aparentment felices i sanes i en penjaven els fruits de forma generosa en forma de fotografia a les xarxes socials ella semblava un imant per atreure homes indecisos, aprofitats, bales perdudes, sortits, homes que fotien les banyes a les seves dones i homes tots ells que mai l’arribarien a estimar.
Amb en Lluc des d´un primer moment això va ser diferent. Era culte, amable i si bé l´atractiu no era una de les seves principals característiques tampoc es podia dir que fos lleig. Havien passat junts molts bons moments, sexualment eren força compatibles tot i que ella mai havia arribat a l´orgasme amb ell però arribats a aquest punt a ella això li semblava completament secundari. Fins que un dia en Lluc li va dir “hem de parlar” i van parlar i li va anunciar que en aquests moments de la seva vida necessitava estar sol per retrobar-se amb si mateix i blablabla i que ella era una dona fabulosa i que ho havia d´entendre i blablabla.

Ella no va entendre res, ja feia temps que no entenia res, el va insultar i li va retreure totes les vegades que li havia dit que l’estimava, li va recordar tots els moments inoblidables que havien passat i que havien de ser per sempre, tots les coses que tenien en comú i totes les coses que havien planejat, durant hores li va estar parlant com si el pogués arribar a convèncer de forma racional que encara l’estimava, que l’estimava però no ho sabia, que l´estimava però que per capricis de la psique humana la seva estima s´havia pres unes vacances però que se´ns dubte tornaria perquè ella era la veritable dona de la seva vida.
Evidentment això no va ser així i la discussió es va anar perllongant, els retrets van anar guanyant lloc a les proves d´amor i la distància entre els dos es va anar fent tan gran que per esgotament ell va abandonar la taula amb un lacònic “ho sento” que posava punt i final a la relació mentre ella s´ofegava en llàgrimes. No tant per la fi de la relació com per la fi de l´enèssima relació, totes finalitzades d´aquella forma absurda, tot aquell amor malgastat, tot aquell amor malferit i, sobretot, totes aquelles situacions que semblaven no tenir aturador i que segurament s’anirien repetint fins a la fi dels temps.
Per primera vegada a la vida la Carla va pensar seriosament en el suïcidi. Només va ser un pensament, però aquell dia va tenir por d´ella mateixa i del que era capaç de fer perquè estava tan desesperada que era conscient que era capaç de fer-ho.
Des d´aquell moment la seva actitud vers els homes va canviar: es mostrava distant, freda, no responia els seus requeriments i fins i tot a la feina n´eviatava el contacte. Com si fossin éssers amb alguna malaltia contagiosa, com si fossin empestats.

I així, d´alguna manera va trobar la pau i la serenitat, una tranquil•litat que no havia sentit mai o no recordava haver sentit mai en una vida que havia estat com un tobogan emocional entrant i sortint de relacions sense parar; estava feliç i en pau fins que va aparèixer el Francesc.

El Francesc era l´home que sempre havia desitjat: tendre, afectuós, divertit, molt atractiu, honest, sociable... no s´havien conegut en persona, encara, havien parlat inicialment a través de missatges i alguna trucada telefònica, empesa ella per una insistència amable i simpàtica d’ell que va aconseguir anar forjant complicitats i unes ganes boges de veure’s.
Potser s´haurien d´haver conegut immediatament perquè la distància i el temps van fer que la Carla s´anés confeccionant mentalment l´home dels seus somnis, vestint-lo de propietats gairebé màgiques, del tot afrodisíaques i fins i tot terapèutiques. La situació es va fer insostenible i es va veure obligada a reconèixer que l´havia de conèixer perquè aquest sí que veritablement era l´home de la seva vida, la seva última esperança, el veia com l´últim tren abans de quedar-se ad aeternum a l´estació de la solteria acompanyada d’una colla de gatets.

La primera trobada la van postergar dues o tres vegades. Un dia ella tenia unes dècimes de febre. L´altra ell estava esgotat per la feina i, evidentment, la volia conèixer en condicions, per gaudir d´aquell moment al màxim. I el tercer dia feia un temps horrible i no convidava a conèixer a ningú ni a sortir de casa. La primera trobada s´anava postergant com si el dia per coneixe´s hagués de ser un dia perfecte i donar inici a una relació perfecta que duraria per sempre més perfectament en un estat de perfecció inicial que si no es donava de forma perfecta des d´un primer moment ja no faria possible tota la resta.
Finalment va arribar el dia. La Carla l’esperava amb ànsia. Es va posar un conjunt sexy però informal, elegant però amb un toc juvenil. Va omplir el seu cos amb el seu perfum més car i el seu rostre amb discrets però efectius tocs de maquillatge. A l´hora indicada esperava en el lloc acordat quan va rebre el missatge del Francesc. Li sabia molt greu però no podia acudir a la cita. En els últims temps havia refet els ponts de contacte amb la seva ex- i havien resolt temes pendents i ara volia estar al 100% per ella i no li semblava correcte trobar-se amb la Carla, jugar a una mena de doble joc, enganyar-la a una i l´altra, enganyar-se a ella mateix com havia fet tantes vegades abans. Havia madurat, i si bé no tenia molt clares les coses, tenia clar que ara el que volia era aprofundir en la seva antiga relació i veure si la podia recuperar. Sempre podrien ser bons amics.

La Carla no va ni contestar el missatge. Profundament decebuda amb el Francesc, amb el món, la humanitat, la naturalesa, la vida, l’existència i tot plegat se´n va anar cap a casa. Va tancar la porta amb un cop que va fer remoure els ciments de l´edifici. Va posar la música de la seva cantant preferida a tota castanya i es va anar traient la roba mentre avançava pel passadís fins al bany. Allà va obrir l´aigua de la banyera, la va omplir. S´hi va posar a dins. Va agafar el ganivet i es va passar la fulla esmolada per l´avantbraç. L´aigua estava tan calenta que gairebé no va sentir el dolor però si que va veure com la sang començava a sortir del seu cos i anava tenyint la banyera d´un vermell cada vegada més fosc. Va recolzar el seu cap contra l´ampit de la banyera i es va posar a plorar, pensant en tots aquells homes que l´havien fet sentir desgraciada: el Francesc, el Carles, el Miquel i tants altres pels quals ja no hauria de patir mai més.

De mica en mica les llàgrimes es van anar aturant, els ulls es van anar tancant i les seves forces es van anar esvaint, sentint la pau que poques vegades havia sentit en vida fins a perdre completament el coneixement.
Només el va recuperar quan –i això ho recorda de forma borrosa- unes mans la van treure de la banyera i la col.locaven a la llitera. Recorda la veu de la veïna, una sirena d´àmbulancia i les bates dels infermers. Records inconnexes i dispersos. Només recorda clarament que a la bata de l´infermer que la va treure de l´aigua hi havia escrit el nom QUIM i recorda que era un noi atractiu, amb cara de bona persona i recorda que es va enamorar de nou i que va pensar que potser aquesta vegada seria la definitiva.

Comentaris

  • Papallona.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 10-06-2019 | Valoració: 10

    El reu relat m'ha mantingut neguitós tota l'estona que m'ha calgut per a llegir-lo... Aquesta, com una papallona, de flor en flor, mirant de trobar el nèctar de l'amor. Però veta aquí que ni amor, ni afecte n'ha trobat. Jo veig aquest personatge una mica patètic, bleda, i desesperat... Quan tots els nois li fugen! deu ésser per alguna cosa... massa possessiva potser? Jo creia que al final es tornava lesbiana, quantes dones han trobat la estabilitat emocional en una del mateix sexe després d'un reguitzell de fracassades relacions amb homes. Però no!, la molt desesperada opta pel suïcidi.. i al final ni es mor i a sobre resta encaramel·lada d'un tal Quim de la bata blanca que l'assisteix. A aquesta Carla li manca força autoestima, i a més la trobo submisa. Enhorabona per aconseguir amb la teva destresa literària ficar-nos dins la pell d'aquest feble personatge. Nil.

l´Autor

Foto de perfil de joandeboer

joandeboer

1 Relats

1 Comentaris

430 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Especialista en activitats de dinamització lectora. Un dels pocs professionals de la dinamització lectora a casa nostra, realitza sessions de narració oral, clubs de lectura i tallers d´escriptura així com cursos de formació i conferències.

www.joandeboer.cat

Últims relats de l'autor