Amors de Joventut (I)

Divendres, 15 de març de 2002

Un dematí com tants d'altres, va transcorre tot igual, voltant per la universitat sense cap mena de cosa que em fes saber ben bé si realment havia d'estar allà estudiant o si era la pitjor cosa que podia haver fet, ficar-me allà dintre, però un missatge teu, inesperat, va sonar el meu mòbil, sensible com sempre em vas dir que aquella mateixa tarda em vindries a veure, que tenies moltes ganes de veure'm i d'estar amb mi. Que tenies milers de coses per explicar-me, i idees per fer durant un cap de setmana que tenies pensat que fos inoblidable. Després d'això el dematí va canviar radicalment, ja no vaig tenir cap dubte que per mi també tot començaria anar molt més bé que fins ara, ja que feia més d'una setmana que no ens veiem i no ens havíem dit res, i jo et trobava molt a faltar. Vaig fer una trucada en Marc i li vaig dir que no podia quedar amb ell aquella tarda, que venies a veure'm i que ja el trucaria quan pogués. Ell abans de penjar em va deixar anar amb to malenconiós un: "vigila tan sols es una nina que crea somnis". Quina raó va tenir en dir-me allò, cap més paraula i faltava ho deia tot, tant petita i tan màgica. Vaig estar rodant pels passadissos i classes fins que va ser hora ja de marxar cap a casa. El viatge en metro va ser estrany, vaig recordar un dia quan anàvem tots quatre junts cap a un concert de Stratus i que i vam anar en metro perquè cap volia agafar el cotxe i les vegenades que vam arribar a fer en tot el trajecte. La gent no sé pas què devia pensar aquell dia, ni tampoc en aquell moment ja que em vaig quedar amb una cara de felicitat que no em podia aguantar, ets així em fas sorgir felicitat en cada instant. Vaig arribar a casa, el primer que vaig fer encara que tenia molta gana va ser començar el quadre que ara estar a l'entrada el costat de la làmpara. Em vaig posar un cD de "The Czars" i vaig començar a pintar amb un tros de tela tot el què sentia, em tots els colors que havia obert, increïble, la barreja de la música sonant, malenconiosa però alhora feliç, em feia recordar ben bé a tu, el flay que estava fumant lentament, i el estar sol allà al mig ple de pots de pintura i quadres, pensant en el moment en què em truquessis i em diguessis que m'estaves esperant asseguda a la cantonada del carrer de Gràcia a plaça Catalunya, que jo et vingués a buscar. Et tenia present des de feia unes bones hores, però en aquell moment ho vaig treure tot, només tenia ganes de veure't. No vaig poder parar en cap moment de pintar. Tant sols quan tot el cD va acabar de reproduir-se vaig parar; vaig creure que era el moment. Així que vaig parar i vaig estar-me contemplant què havia fet durant tots aquells llargs 86 minuts que durava el cD i que m'avien semblat 3 segons. Eres tu, sense voler-ho t'havia plasmat en una gran tela de quadre, no tenies forma real, no tenies ulls ni boca, però eres tu, tots aquells colors configuraven tot el teu cos, tota tu allà nua davant meu en mig de mils de colors.