Amors apassionats

Passió ve de patir. Així m'ho va explicar l'avi aquell crepuscle que recordo com "el crepuscle". En aquell moment no vaig copsar tot el significat de les seves paraules. Tenia ben just set anys. L'avi mai no havia encaixat el cop que li va suposar que el pare, el seu fill, marxés a viure a Barcelona amb qui seria la meva mare. Tenia molts projectes per a ell. Aquell capvespre l'avi estava trist. No podia dissimular-ho. L'endemà tornàvem a marxar. La Setmana Santa s'acabava. Temia no tornar-nos a veure fins l'estiu o qui sap si més enllà. Cal Punyetes tornaria a buidar-se. Només hi quedaria ell i els seus fantasmes. Jo veia patir l'avi, però no sabia per què. És llavors, amb els ulls entelats, quan em va donar la capseta nacrada. Era per a mi, però amb la condició que no l'obrís fins que fos gran. I que no digués a ningú que la tenia. Li ho vaig prometre. Ell em va donar les gràcies. Una remor de paraules el van fer callar. S'acostaven el pare i la mare per fer-me anar a dormir.

No vaig tornar a veure l'avi. Aquell estiu no tinguérem temps d'anar-hi a passar uns dies. Ni tan sols d'anar-lo a visitar. Ell mai no va venir a Barcelona. Com si es tractés d'una prometença. No va passar de l'hivern. No recordo haver vist vessar una llàgrima ni al pare ni la mare. Jo sí que vaig plorar.

Avui és el meu aniversari. Faig divuit anys. I he obert la capsa. Sota unes flors seques de ginesta, un poema. En el poema un vers destacat: "Estima el pare i la mare amb passió". Ja ho faig, avi. Apassionadament. Em fan patir, em fan plorar, em fan riure, no els suporto, no puc estar sense ells...