Amor, t'escric assegut en una butaca dels Ferrocarrils del Vallès

Pel teu comentari, per aquest relat.

Evidentment, avui en dia ja no és costum morir d'amor, però com que tots acabarem morts, un dia o un altre, personalment, m'agradaria morir d'amor (ni d'un accident de trànsit, ni d'una bomba, ni tan sols de vella).

Una forta abraçada.

Els misteris de les sincronicitats, que desvetllen els amants!
Reflexions dalt de trens subrurbans... jo també he estat, un temps passat -ai, això sí que és menys relatiu: el temps que ja hem consumit i que ha quedat enrera, com el tren que ens ha deixat a l'estació!- usari dels ferrocarrils del Vallès (Catalans, en dèiem)... aquestes reflexions sobre l'absència, que tants i tants passatgers deuen compartir sense repartir!!!
Partir, compartir, repartir... i a la fi, fer versos tan extraordinaris com aquests! M'encanta el final i aquesta tríada rotunda i musical:
"quan els ulls plens de vapor de somnis
ressegueixen d'esma els murs
del carrer avorrit, de tornada a casa."
Ressalto també l'encert amb què es retrata en el poema l'estranyesa davant les forçades coincidències que troba la ment en el seu divagar.
Al capdavall, tots compartim el mateix aire. I, potser, el mateix tren (un tren que cal que rodi, però que mai no ens porta a on volem que ens porti, com deien els Dobbie Brothers).

Salut,
franz

i tant si és el mateix.
De Diagonal a Aribau.
Del Segrià a Cardós.
De la Cerdanya a Babilònia.
...o de Provença a La Floresta.
És el mateix.

de Provença a la Floresta no és res (visc a Rubí) :P

prova de París a Barcelona!! ;)

Tot i així, molt profund, molt de tot aquesta prosa poètica... :)

M'hi veig...

20, 30, 40.. 100 km.. és el mateix.

bon relat ;)