Amor terrenal

Un relat de: catalanadelmon

Conta la llegenda, que l'amor del meu besavi per la terra fou totalment correspost: la terra també l'estimà a ell, tant que no parà fins que l'engolí.

Quan era petita, la mare m'explicava la història del meu besavi com si es tractés d'un conte, que jo demanava que em repetís una vegada i una altra. Amb els anys la vaig oblidar però, els fets d'avui, me l'han dut a la memòria. Jo sempre havia pensat que, tot plegat, era fruit de la imaginació d'un poble mancat d'al·licients. Però, per primera vegada, començo a pensar que no es tracta pas d'una llegenda i que la història s'està repetint.


***

El meu besavi nasqué a Prenafeta, un poble petit de la Conca de Barberà, envoltat de conreu de secà. Vivia de la terra i, segons em contava la meva mare, presumia de tenir les oliveres més fermes de tot el poble, de poder oferir fins a set varietats diferents d'ametlles i de produir el millor vi de la comarca. Això últim no ho dubtava ningú, vistes les cues de gent que s'arrengleraven a la porta de casa seva, quan n'anunciava la venda.

Estimava la terra i es passava hores treballant-la i mimant-la per treure'n el màxim rendiment. I ella l'hi concedia els desitjos, regalant-li els millors productes de la comarca. Però, segons diu la llegenda, la terra tenia atacs de gelosia i volia el meu besavi per ella sola. Per això, en forces ocasions, estigué a punt d'engolir-lo.

La primer vegada que la terra intentà endur-se'l fou de recent nascut. La seva mare tenia el costum de posar-lo a la vora del foc, perquè estigués ben calentó. Fou només qüestió de segons, que la mare el deixà sol, i una espurna maleïda saltà del foc i entrà dins el cabàs del nen, començant a cremar els llençolets. La casualitat feu que el meu avi, nu com solia estar per estalviar roba i bolquers, tingués ganes de pixar i el rajolí anés a parar just on estava iniciant-se el foc. Això no fou més que una anècdota a la que no se li donà pas massa importància, tot i que el nen mai més tornà a descansar a la vora del foc.

El segon intent no fou fins als 4 anys. La mare s'havia passat tot el dia fent tomàquet en conserva: els pelava, treia les llavors i els posava dins de pots, per després bullir-los al bany maria, dins d'una olla enorme i negra pel sutge acumulat any rere any. Ja estava a punt d'acabar quan, un dels suports de pedra que aguantava l'olla, s'esberlà i l'aigua que contenia s'escampà per tota la cuina. Al meu besavi, que estava jugant a la vora de sa mare, estigué a punt de caure-li a sobre tota l'aigua bullint, però aquesta reaccionà a temps i tot acabà en unes quantes cremades sense importància.

Un altre intent fou quan deuria tenir uns 12 anys. Conta la meva mare, que el meu besavi era molt atrevit i que sempre li agradava fer-se el valent. Per això, aquell dia, quan amb els amics decidiren que algú havia d'entrar a la casa encantada, ell s'oferí voluntari ràpidament. No era més que una casa abandonada, una mica aïllada del poble, on feia molts anys que no hi vivia ningú. Així doncs, el meu besavi es plantà davant la porta i hi entrà sol. Al cap d'una mitja hora, i veient que no en sortia, els amics anaren a cercar ajuda, perquè cap d'ells s'atreví a entrar-hi. Tardaren una hora més en trobar-lo: havia caigut dins del cub de vi que abans tenien totes les cases, que havia cedit al seu pes en passar-hi per sobre. L'alcohol del vi, que encara restava allí dins, l'havia sumit en un estat d'endormiscament tal que, si no l'haguessin trobat ben aviat, hauria mort, per manca d'aire i contaminació alcohòlica.

Quan fou més gran, els atacs de la terra s'intensificaren. Era un dia gelat de desembre, durant l'època de collita de les olives. El meu besavi es trobava sol al camp, emparrat a les branques més altes, pentinant-les una per una i fent caure les olives a sobre la borrassa. En un moment donat, una d'aquestes branques es trencà i el meu besavi caigué, justament, a dins del pou sec que hi havia a la vora de l'olivera. En caure, es torçà una cama, fet que li impedia sortir per si sol. Per sort, era migdia i la seva mare hi anà a dur-li el dinar. En no veure'l per allí, el buscà i el sentí cridar. Aquesta vegada s'hauria mort de fred.

Recordo també la història de les móres. A Prenafeta, de móres, n'hi havia a tots els marges i, de petita, la meva àvia, acabava empatxada i la tenien una setmana menjant arròs blanc. Un dia, amb la intenció d'agafar móres pel meu besavi, que li agradaven amb delit, s'endinsà una mica més dins del bosc i trobà una fruita, que ella confongué amb la móra. Quan arribà a casa duia una bossa plena de móres i també algunes d'aquestes fruites que, sense saber-ho, eren verinoses. El fruit del Roldor estigué a punt de matar el meu besavi que, en introduir-se'l a la boca, en notà un gust estrany. Si se n'hagués menjat més de deu hauria mort. Però el seu bon paladar el salvà.

Totes aquestes històries, i d'altres que ja no recordo, feien murmurar els vilatans. Però el meu besavi mai va creure que fos una mena de maledicció, com alguns s'afanyaven a avisar-lo. De fet, tots els múltiples intents de la terra per engolir-lo acabaren en fracàs. O això pensà tothom, fins després de la seva mort.

Diuen que morí de forma ben plàcida. S'havia adormit a sota de la figuera de l'hort, com feia tantes vegades per descansar i allí el van trobar quan, tocades les 10 de la nit, encara no havia arribat a casa. Tenia més de vuitanta anys. No tenia cap signe de violència ni trobaren res d'anormal en fer-li l'autòpsia. Conclogueren que la seva havia estat una mort natural.

El dia de l'enterrament feia un sol que petava les pedres. Molta gent va anar a acomiadar-se d'ell. Tothom comentava que havia aconseguit guanyar la partida, que la terra no havia pogut endur-se'l per ella. L'enterraren en el nínxol més alt de tot el cementiri, per allunyar-lo de les grapes de la terra.

Aquella mateixa nit, el cel brogí i començà a ploure. La tempesta durà quatre dies, sense interrupció. L'aigua baixava per les rases, arrossegant avall tot el que trobava de camí al riu i feia que les fonts sobreeixissin terra sense parar. El cinquè dia, el cel es calmà. La primera persona que anà al cementiri en tornà esglaiat: la paret de nínxols on havien enterrat el meu besavi havia caigut i hi havia tot d'ossos navegant per arreu.

Quan el sol assecà la terra, començaren a arreglar el cementiri. Mai trobaren el meu besavi. No hi havia pels voltants ni cap riu ni cap rasa que se l'hagués pogut endur. Tota la resta d'ossos foren trobats, però el meu besavi desaparegué, com si la terra, que sempre l'havia volgut tant, per fi l'hagués engolit.


***

Ara farà dos mesos, va néixer el meu fill. Era el primer nen després de tres generacions de dones. La meva mare, que encara guarda força records del meu besavi, només veure'l, em va dir que el meu fill tenia els ulls i la boca d'ell. En aquell moment a mi em va semblar molt bonic i no me'n vaig adonar de la cara de preocupació de la mare.

Avui he anat a Prenafeta amb el meu fill. Encara no hi havia anat amb ell. Primer hem passat per l'antiga casa del meu besavi. Ara no hi viu ningú, però hi seguim venint de tant en tant a fer-hi arrossos a la llenya, deliciosos, o calçotades quan és la temporada. He aprofitat per encendre el foc perquè l'ambient s'anés escalfant i, a més, s'anessin fent les brases per coure la carn per dinar. Com que era d'hora, he decidit anar a passejar.

Justament quan em trobava amb el meu fill, assenyalant-li la figuera de l'hort on morí el seu rebesavi, ha començat a ploure i, en pocs segons, ha caigut un xàfec que ens ha deixat xops de cap a peus. He anat corrents cap a casa i he atiat el foc per no refredar-nos. Després de canviar el nen, l'he deixat a la vora del foc, uns segons de res, mentre jo m'anava a canviar. Ja us ho podeu imaginar: li ha passat el mateix que amb el meu besavi, tot i que aquesta vegada he estat jo que he entrat a la cuina i he vist que el bressol començava a fumejar.

És que la terra també s'ha fixat en els ulls i els llavis del meu fill i el vol, de nou, per ella sola?

Comentaris

  • resposta al comentari[Ofensiu]
    catalanadelmon | 01-02-2010

    Moltes gràcies, celebro molt que t'hagi agradat. Fa poc que escric relats d'aquest tipus i qualsevol valoració, també dolenta però constructiva, va molt bé.

l´Autor

catalanadelmon

4 Relats

2 Comentaris

3351 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Perquè m'encanta observar el meu voltant i explicar-ne tots els detalls, els que es veuen i els que m'imagino per pura diversió. Perquè m'agrada dibuixar amb paraules, tot de records o pensaments que venen i van. Perquè desitjo que qui em llegeixi s'endinsi en el meu món i ompli una mica més el seu.

Us invito a llegir el meu blog personal catalanadelmon i el blog del viatge a Nova Zelanda.