Amor telepàtic

Amor Telepàtic
Entro al bar. És com el recordava, però més brut i decadent. Les taules, a tocar del finestral; la barra ovalada, al mig. Busco un lloc allunyat del televisor i llavors la veig. Alta i amb el cabell negre i curt. M'enfilo al tamboret, s'apropa i mentre ho fa la torno a mirar. És prima i camina àgil i amb seguretat per sobre el terra enfustat. Quan arriba on espero assedegat, la seva mirada se'm clava entre el desig i l'esperança. És encisadora. Em somriu, abaixo el cap mentre demano la cervesa i quan la torno a mirar, imagino la geografia epidèrmica desitjós d'iniciar el viatge. Penso que és molt atractiva i que hauré de superar la meva timidesa patològica i dir-li alguna cosa. Quan em porta el beure s'atura un moment, espera i somriu. Em desconcerta. No s'ha fixat en tu, només vol cobrar, ruc! Li pago amb un bitllet per fer-la tornar i quan em dona el canvi em frega lleugerament el palmell. Només pronuncio un gràcies quequejat, fa mitja volta i desapareix.
Torno sovint, al bar. Cada dia em sembla més captivadora. Descobreixo que no porta sostenidors, que sempre giravolta cap el mateix costat, que du un pírcing a l'orella esquerra -segur que en du més, penso-, i que quan està nerviosa inclina lleugerament el cap. També que fuma. Ho fa cada dia abans de començar el torn en un banc prop de la feina. Jo, que no fumava, ho començo a fer amb la intenció de comunicar-m'hi. Aprendré a fer senyals de fum. Sec al seu costat i quan expulso la fumera dibuixo un cercle. Riu. Ara faig un cor i ella una sageta que el travessa. Penso que me n'he enamorat. Llavors sento la seva veu que em diu Ruquet, però els seus llavis no s'han obert. I segueix: des del primer dia que et llegeixo els pensaments, i sí, tinc més pírcings que només ensenyo a qui m'agrada prou. Quan entenc que el nostre és un amor telepàtic, gairebé salto d'alegria però no puc. Em té agafat i amb la llengua al paladar.