Amor robat, amor guanyat. (4 de 4). Desastre i consequències.

Un dia, l'Albert morí atropellat. Un camió s'havia saltat un Stop i no l'havia vist a temps. La seva mort fou ràpida i més o menys indolora, fet que no consolà gaire al Manel. Els dos havien tingut grans somnis junts: casar-se, adoptar un nen, lluitar pels drets dels homosexuals tota la vida... Aquests somnis s'havien esvait amb la tràgica mort del noi que havia seduit i enamorat al seu amic d'una forma tant polèmica.

El Manel resultà desconsolat uns quants dies. El Rafel, que havia conegut a l'Albert dos dies abans de la seva mort, també estava trist. Els pares de l'Albert no se'n podien fer creus, de que haguessin perdut el seu fill únic; durant uns mesos fou com si la pèrdua dels seus fills els hagués robat el sentiment de viure. En canvi, els pares del Manel no paraven de fer embuts al mort, de dir la mala vida que havia dut; i estaven segurs de que la mort de l'Albert significaria que el Manel tornaria amb la Maia, a la heterosexual i al cristianisme.

La Maia, d'ençà que l'Albert l'abandonés, havia matat la solitud amb un altre noi, però convençuda de que el Manel algun dia tornaria amb ella. Veient la mort de l'Albert, això li donava noves esperances. La sorpresa, especialment per a la Maia i per als pares de l'Albert, fou que el Manel, no només no volgué tornar amb la Maia sinó que seguí siguent homosexual. Ara vivia sol en el pis en que abans hi vivia amb l'Albert. El Manel no inicià una nova relació amb la Maia: seguia insistint en que no volia veure-la, i que havia descobert que verdaderament era homosexual. La Maia, doncs, veient que la mort de l'Albert no li donava més possibilitats que abans i que l'Albert es buscaria un nou novi homosexual, decidí renunciar forçadament al Manel i seguir la relació amb el seu novi.

No cal dir que l'actitud filohomosexual del Manel era objecte de crítica dels seus pares... però cada cop menys, perquè, veient que el Manel ni escoltava els rumors i les amenaces, s'anaven desanimant.

L'església ho veia amb desànim: el Manel no havia estat mai el creient més convençut, però ara, sota la influència (en vida i pòstuma) de l'Albert, havia abandonat totalment la religió i es considerava ateu convençut.

Al final, el Mateu es mudà a una ciutat de més de cinquanta quilòmetres de distància. No necessitava aquest trasllat per raons de feina, sinó de tranquil.litat. S'havia cansat de ser la riota de mitja ciutat, al capdavall, només per les seves costums sexuals. Li costà trobar feina, casa i nous amics, però ho aconseguí. Seguia evitant les religions, especialment la catòlica, a la qual s'havia acostumat a ignorar amb una actitud una mica orgullosa. Pogué trobar un nou amor homosexual. Només tornava a la ciutat a visitar als pares de l'Albert (amb els quals hi havia anat mantenint una bona relació) i son germà petit, però no volia veure sons pares (cada vegada es sentia menys lligat al concepte de família, que considerava excessivament filoheterosexual) ni la Maia, de la qual considerava que l'Amor heterosexual que n'havia sentit era quelcom que no havia sentit de debò i a que no en volia tornar.

Encara que la gent de la nova ciutat no el tractaven tampoc amb tot el respecte del món (no tothom acceptava la seva condició homosexual, com passa a molts llocs), ell procurava sempre sentir-se feliç, i procurava pensar que, encara que l'Albert hagués mort, ni ell ni ningú havia de sentir-se sol i abandonat, quan en realitat mai ningú ho està si l'acompanya la virtut i el desig de donar felicitat.

Aquest és el final de la història. Un final no massa feliç, impropi dels contes de fada, però que intenta ser realista. I és que la felicitat és fugaç, però sempre pot tornar.

FI.

www.lastoa.cat