Amor robat, Amor guanyat. (3 de 4). La reacció.

La gent s'acostumà a veure l'Albert i el Manel junts. Ambdos havien hagut de trencar amb alguns amics que no entenien la seva relació, però amb d'altres no havien hagut de fer-ho perquè la respectaven plenament.

La família del Manel no entenia la seva actitud. Per a ells és com si el seu fill hagués preferit l'infern a una vida segura com a pare de família a braços de Maia. Les relacions amb el Mateu i sa família semblaven irreconciliables: el pare i la mare del Mateu eren igual de fanàtics i intransigents: "el pecat és el pecat", solien dir, encara que aquesta frase, ara més que mai, sonava com a signe d'un antipluralisme insuportable als ulls del Manel.

Ara, amb la família de l'Albert era diferent. El pare de l'Albert era un home de moral ferma i dura, que preferia fer el ridícul a ser il.lògicament reprimit; la mare de l'Albert no era tant arisca, però era serena i solia dir que "Si no respectes, no mereixes ser respectat". Cap dels dos era religiós ni cristià; trobaven que la vida era questió d'anar tirant i que els problemes religiosos no els hi havien de preocupar en absolut; solien eludir la pregunta de si feien bastant per guanyar-se el cel dient que no volien parlar d'això. Quan l'Albert els desvelà la seva secreta homosexualitat es sorpregueren, com és natural, i els costà de pair-ho, però tenien prou confiança en l'actitud del seu fill, per molt poc típica que fós.

La Maia va trobar un altre novi, però seguia pensant en el Manel. I maleïa l'Albert per "haver-li pres el novi", però l'Albert sempre deia: "Amor robat, amor guanyat", volent dir en aquesta frase dues coses: 1) que és lícita la batalla d'Amors; 2) que ningú posseeix la seva parella i 3) si et "guanyen" la parella, més val conformar-s'hi que reclamar-ho com un "dret invadit". Al cap de poc temps, l'Albert s'acostumà a dir la seva nova frase a tot aquell que li insistien en que era un "lladre de novis". El Manel també acabà dient-la.

La parella homosexual pensava adoptar un fill algun dia, però els problemes econòmics i legals els ho feien molt difícil, almenys de moment. Ambdos s'havien apuntat a un col.lectiu homosexual i mostraven una actitut solidària envers altra gent que, com ells, es trobaven marginats per la societat. L'Albert mostrava una certa reprovació pels homosexuals que volien ser admesos en l'església; segons l'Albert, si l'església no accepta als homosexuals, aquests no deuen acceptar-la a ella; l'església es revestia d'un halo de tolerància, però seguien afirmant el càstig celestial i no donaven el càrrec de cristià només per l'arrepentiment: exigien una actitud sempre heterosexual; per això, l'Albert, per aquesta i altres raons, no volia tenir contactes amb cap grup religiós repressor del sexe i filocontrolador. Si la religió cristiana volia guanyar-se l'apreci de l'Albert, segons ell, això mai seria mentre no acceptessin als homosexuals i als diferents.

El Manel estava bàsicament d'acord amb l'Albert (almenys en el punt en que un homosexual ha de ser respectat), però no creia que fés falta mostrar tanta antipatia.

Els pares del Manel s'indignaven en pensar en el que feia el seu fill, però eren conscients de que ja no tenien cap poder sobre ell. El Manel era econòmicament independent, i cada vegada s'escoltava menys a sons pares, pels quals cada dia sentia menys respecte. D'una altra banda, sons pares, especialment el cap de família masculí, només volien parlar amb ell com a heterosexual, cosa que el Manel no volia fer de cap manera. Com sol passar, quan dos estiren en direccions diferents i cap cedeix, poden passar dues coses: que el més poderós guanyi per la força o que el conflicte s'allargui indefinidament. Així, doncs, el Manel i sons pares estaven barallats aferrissadament. Però el Manel cada vegada tenia menys esperances (i menys ganes) de reconciliar-se amb sons pares: "si ells són així, deia, que amb el seu pa s'ho mengin".

Amb el germà petit del Manel, el Rafel, era diferent. Als seus cinc anys, era prou petit com per no trobar-se massa influit per les doctrines catòliques dels seus pares, i sentia curiositat pel que el seu germà havia fet. Secretament dels pares mutuus, el Rafel quedava amb el Manel i xerraven. Encara que el Rafel es considerava plenament heterosexual, respectava l'actitud de son germà. Quan li ho digué als seus pares (en contra del consell de son germà gran), es ficaren en contra del Manel, li prohibiren al Rafel de veure'l més i el castigaren física i moralment. Però tot i així, el Rafel, sota la mentira de que quedava amb amics, quedava d'amagat amb son germà altres vegades. Entre ambdós germans, tot i les diferències ideològiques, hi havia respecte. Els pares intentaven a tota cosa que el Rafel odiés al Manel, però els hi era impossible i ho sabien. L'Amor per la llibertat del Rafel, que compartia amb el seu germà, podia més que els càstigs i les amenaces dels seus pares.

Fins que al final succeí el desastre.

www.lastoa.cat