Amor platònic

Del nostre amor, se’n diu platònic? –li va retreure de mala gana per telèfon després de llegir la seva darrera carta.

En aquesta ocasió, ell va haver de marxar de viatge de negocis i, com que no estava acostumat a les separacions, el fet li provocà un atac sobtat d’enyor i tota la libido se li va revolucionar. Total que, el vespre abans, a l’hora del comiat –no vivien junts, i ara!– se l’havia menjat a petons i, tot i que ella no deia res i responia als estímuls amablement –sense excessos, però–, no passaren d’aquí. Mes, al cap de dos dies el xicot va rebre aquesta carta.

Abel, amor meu. Saps molt bé que sempre t’he estimat fins on una dona pot arribar a estimar –pots comptar, remugava ell mentre llegia– i també saps perfectament que la meva vida no tindria cap sentit sense tu. Però, més d’un cop tots dos hem comentat i discutit sobre l’essència del nostre amor i mai no ens hem posat d’acord a l’hora de qualificar-lo. Som amics, som amants, què som?
Després del teu arravatament d’ahir al vespre –a quatre miserables besos amb llengua en dius arravatament?, seguia remugant–, he de confessar-te que estic confosa. I, fins i tot, trista i desil·lusionada. M’agradava més quan el nostre idil·li era, simplement, platònic. Ho sento. Candi.

En realitat, l’Abel i la Càndida, que ja havien superat la trentena, portaven sortint des dels disset anys i mai, mai no havien passat dels petons i d’algun tocament esporàdic a les fosques –si és que se’n pot dir tocament fer-ho per damunt de la roba. Quina manera de perdre el temps! –pensava l’Abel. Ara bé, tot i les discussions, l’un i l’altra seguien creient que el seu amor era sublim. Ell, de fet, persistia amb la il·lusió de fer-li l’amor algun dia; ella, en canvi, pensava en altres coses.

Quanta raó tenia l’Andreu, aquell mossèn tan castís que em va aconsellar amb tota mena de detalls sobre l’amor i el sexe quan era joveneta –es consolava la Càndida, mentre sospirava profundament. Ai Andreu, mossèn Andreu... malaguanyat per capellà!