Amor platònic, Amor impossible, Amor Irrealitzable.

ELLA... Si, Ella... Sé que és ella... definitivament: ELLA.

Ella és qui em fa somiar constantment...

Sé que és ella, perquè no me la puc treure del cap, no puc deixar de pensar en ella, els 86.400 instants del dia forma part de mi, de la meva vida...
No puc deixar de pensar en els moments que, per petits que siguin, he passat al seu costat i he pogut gaudir de la seva persona... una persona meravellosa i digna de conèixer... una bellíssima persona, de les millors que he conegut i conec. Una persona meravellosa, que tot i que no s'ho cregui, és realment fantàstica i única.

Una persona que m'estimo tant, que de vegades penso que seria capaç de fer qualsevol cosa per ella... Una persona que m'ha ensenyat un munt de coses, i m'ha ofert molts moments inoblidables al seu costat. Que m'ha dibuixat somriures. Que m'ha fet sentir sensacions tendres que m'han aturat l'ànima per instants...

Una magnífica persona amb la que tinc una molt bona amistat, una amistat que he viscut amb poques altres persones, una amistat "intensa" i "sincera".
Amb una persona que sempre m'ha dit el que pensa sense amagar-se'n i sense intenció de voler dissimular res.

M'agradaria dir-li el que sento. M'agradaria poder ser-li del tot sincera i sincerar-me així amb mi mateixa també. Ho he intentat molts cops. M'ho he proposat molts dies i moltes nits. Hi he donat moltes voltes: al llit, amb el coixí, durant el trajecte amb tren, mentre sentia les explicacions dels mestres de fons... però mai he pogut fer el pas... No puc, em resulta impossible. I a més, sabent quasi del tot segur, que ella m'estima d'una altra manera... sabent del cert, que mai canviarà la seva manera de veure'm... que sempre serà un "amor" impossible, irrealitzable...
I amb la por, de no saber quina serà la seva reacció... això és el que em fa més por... dubtar de com respondria... tenir por de que es construís una barrera entre la nostra amistat, que es tanqués una porta... una d'aquelles portes que no es tornen a obrir mai... o que si ho fan, ho fan sempre amb precaució... sense tornar-se a obrir del tot...

Però tampoc puc viure en una mentida... no puc enganyar-me, ni enganyar-la.
Quan la tinc allà davant, mirant-me amb els seus ulls, amb aquella mirada que sembla que tingui tantes coses per explicar, aquella mirada que em desfà per dintre... quan la tinc allà, sóc incapaç de dir-li... intento esborrar aquest pensament de dins meu, i gaudir simplement d'una bona amistat. Però sempre acaba ressortint aquest sentiment.

No voldria perdre-la per res del món. Però la vida dóna mil voltes, i qui sap si "despúes de un invierno malo, una mala primavera", qui sap si demà tot seguirà el seu rumb, o si el vent farà girar les veles de cada nàufrag i ens dirigirà a cadascú a diferents destins.

Sigui el que sigui, i passi el que passi, sempre serà un "amor" irrealitzable. Però sé que cada instant que he passat amb ella quedarà gravat en la meva memòria i el recordaré amb un somriure.
Espero poder compartir molts instants més amb tu, encara que potser mai arribis a saber el que sento, i sobretot espero, que si algun dia sóc capaç de dir-t'ho o ho descobreixes, no pensis que tot el que hem viscut ha estat una mentida. No pensis que t'he estat enganyant o que no he sigut sincera amb tu... sinó, que pensa, que per por, no he sigut capaç de dir-te'n res... que me n'he mort de ganes molts cops... però tots coneixem la por, oi? Que us en puc explicar...

Simplement puc dir-te que t'estimo; com a persona, com a amiga, com a companya i de totes les maneres que es pot estimar a algú. Que t'aprecio un munt, i que m'encantaria ser capaç d'expressar-te el que sento, de veritat.

Passi el que passi, no canviïs mai, no deixis que la teva llum s'apagui.