Amor insegur

Per què ets tan llunyana, tan inconstant?
Ets complexa però et vull saber. Fa ja temps em vaig fer una pregunta, vaig triar un dels dos camins, però a cada revolt la reformulo.
I ara em miro i penso si triant l'altre camí, més planer, també hauria dubtat tant. Sens dubte no ha estat un error. No ho he portat massa lluny. Però tard o d'hora hi arribaré.
I em fa por no adonar-me'n quan hi arribi.

Ja no sóc el mateix que abans. Estic apagat, no sé si per sempre. Espero que no.
Tinc fe en mi mateix, fe en que et sabré superar quan m'adoni que sóc massa lluny. Però si em fallo perdré. Et perdré a tu, a mi.
Perdré la vida i fins la mort. M'espanta molt tot això, però de tot, el que més m'espanta és perdre't a tu.
Per mi, formes part de mi. Del meu cor, de la meva vida.

Ets un element més que està als somnis, als pensaments. Ocupes un temps que, sense tu, seria mort. I són més llargues les penes que les alegries, però poden més aquestes últimes.
Em pregunto cada matí qui ets. I decideixo cada instant oblidar-te, però no puc, et necessito com la dosi d'una droga que em va enganxar sense tastar.

Desitjaria no haver-te conegut, ara estaria millor almenys.
Però no sabria què és estimar-te.
Encara no sé qui ets.
Tinc dubtes de la raó del meu amor.
Per això no sé si val la pena lluitar.
Lluitar per tu, pel teu amor;
lluitar per aconseguir-te
o sols lluitar per una amistat.
O no lluitar, deixar-te estar.
Et cuito en somnis.
I no et conec.

T'estimo inconscientment, involuntàriament.
T'estimo esperant,
esperant un t'estimo
que mai arribarà.