Amor i Silenci

Poema 1

Sovint la cara se'm desfigura, perd el sentit
i tremola de por. Es parteix tot el cos
perquè no hi ha somni en les arrels del fracàs.
La textura de la pell ha perdut el color...,
res és per sempre, ningú protegeix aquests ulls
que perden el nord en solituds incendiàries.
Cada tres minuts arriba una guerra
mentre la casa flameja de ràbia,
busca estimar-me sense saber-ne...,
fa preguntes que no tenen resposta dins meu
i li faig entendre que són ells els culpables,
que no s'ha de preocupar, que tot ho resoldrem pel bé de tots.

Poema 2

"És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari."

Extret del poema “L'amor” de Miquel Martí i Pol

Ara recordo el passat
amb passes que es gronxen dubtoses
veient aquell esquelet que avui s'ha transformat en ésser viu...,
desfaig les mirades que assassinen
i camino per damunt de somriures que ja no tenen precipici.
Coneixeré la bellesa de la noia que t'agrada
i sabràs el gust que fa el primer petó a la boca.
Després t'asseuràs a la seva falda,
miraràs el cel amb delit
i li diràs a l'orella que l'estimes.
Ho faràs tot per ella
perquè és el principi sense fi de tots els teus actes.
Jo mentrestant miraré de refer cors trencats.

Poema 3

Cada dia robes una mica més els braços
amb el do de fer calendaris eterns i llargs
permetent el goig infinit de creure en cada cos
perquè no hi ha límits en les carícies
quan aquestes són del tot volgudes...,
tens tanta fam als ulls i a la boca
i tanta voluntat de fer-ho bé,
que se'ns torna sensible la pell sense voler.
Ell t'agraeix aquest esforç
i porta la nuesa del joc
al terreny inacabable de la tendresa, i tot
sense caure en el parany irreparable de la gelosia.
Tan se val quin és el sexe afortunat
en aquesta travessia íntima dels que s'estimen...,
tan se val si hi ha diferències insalvables
per culpa de tots aquells que creuen
que només hi ha puresa
en allò que mai sobrepassa les lleis de la vida.
Avui parlarem de tots els colors possibles
i tindrem clar quin és el nostre futur.
Respectarem la decisió de viure l'amor
de la manera que a cadascú li plagui.

Poema 4

Seria just i necessari
treure pa d'on sigui
i donar-lo a qui no en té...,
mai he tingut tan clar el contingut de la paraula
en aquest afecte a terceres persones
a qui els devem la vida
sense demanar res a canvi de res.
És del tot imprescindible regalar somriures
perquè fa por la mort si ens ve per la falta de menjar.
Tinc el pressentiment
de que serem la gent com tu i jo
la que farem possible d'entreveure la felicitat
enmig de la tristesa que tot s'ho emporta...,
tinc ben present la teva mà
agafant la meva amb força des de la distància
mentre supliques banyada en llàgrimes
que avui et fa falta el pa per als teus fills
i seria just i necessari treure'l d'allà on sigui.
Estimo el teu rostre de País que no mereix ser explotat,
farem callar els culpables i que parli tot un poble...,
que se sentin les seves veus
i que despertin d'aquest silenci imposat
que maltracta allò que hauria de ser font de vida.

Poema 5

Silenciosament
la paraula es fa música...,
la veu de l'amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d'aquesta veu d'amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l'infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records mes íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures...,
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

I serà silenciosament, que passejarem
per dins de les presons més buides de sentiments...,
que sense voler-ho
el pensament se'm fa malbé
cada cop que torno a perdre una batalla.
Hauríem de recrear-nos
en l'homenatge que li fa la paraula al silenci
quan és escoltada amb la música que hi ha al fons de totes les coses.
Que si la veu de l'amor
penetra dins d'aquesta melodia,
també és possible fer-ho
a través de la mirada insistent dels teus ulls
i del teu rostre.
Perquè jo
no vinc d'aquell silenci antic i tan llarg...,
mes aviat he vingut
amb la transició de la mentida
després de la mort del dictador.
He fet acte de presència
seguint el rastre imposat del passat
que encara se'ns fa present,
però que ja no volem en el futur.
També és ben cert que sóc fill d'una generació covarda,
que pateixo pels abusos encoberts d'aquest malviure d'ara
provocat amb aquell silenci tan antic i llarg
del que jo no en vinc ni vull.
I tot i així
la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

No cal que precipiteu la mirada a llocs estratosfèrics
ni que regueu la paraula amb aigua beneïda.
La parla i el gest intensifiquen les ombres amb llum...,
les estones de sol i les nits estrellades
atemoreixen els mals pensaments
per donar vida a l'esperança del nou dia.
No cal que precipiteu la mirada
ni que regueu la paraula,
deixeu que facin un camí volgut i desitjat
per poder dir-vos de les meves cendres, que les vull
a qualsevol tros de la mar mediterrània...,
i la meva estimada
ja sabrà per on podreu venir a cercar-me.
No dubteu mai quan arribi la meva hora!!
Seré entre vosaltres recitant a cau d'orella
el llarg poema inacabat
del meu escriure més quotidià.
Però tot això només serà el record d'avui
per quan arribi aquest demà que encara queda lluny.
I no caldrà mai precipitar la mirada a llocs estratosfèrics
ni regar la paraula amb aigua beneïda.

I si la claror em té fascinat
per la llum insistent que provoca el somriure fàcil
dels ulls que m'obren el camí cap a tu,
seré la llàgrima viva que plora amb alegria
quan desfaig la tímida tendresa
en petits trossos de bogeria que s'apropen sense avisar.
I si el cor em té ben guardat de la foscor innecessària
que no vol deixar-me entrar dins d'aquesta llum insistent,
continuaré cercant l'anhel d'acariciar les arrels amb les mans
quan desfaig la tímida tendresa
en somnis que apropen els petits trossos de bogeria
cap als ulls que m'obren el camí de tota tu :
terra estimada
que et vull i et desitjo,
et canto tot l'amor etern
en paraules que m'inspires.
I tot, entre silencis.

Poema 6

Una manera fàcil de parlar-te
seria amb la boca ben a prop
d'alguna de les teves orelles...,
veuries com et murmuraria la veu tranquil.la
i els llavis aprofitant el benentès
resseguirien la teva cara de porcellana
fent-se acompanyar per mans inquietes i desitjoses de tocar-te.
El teu esguard és el millor antídot per fer-me passar el fred.
Els meus dubtes haurien de ser la resposta de tu
quan a vegades no sé del cert
si ens estimem més que al començament
o tot és un miratge que trastoca l'amor que et tinc
fent-me creure que si,
que aquesta dona que em pertany
és la més bella de tot l'univers i més enllà,
quan potser resulta que tot deu ser molt més normal
i res de tot això és tan exagerat...,
deu ser que la nostra societat benpensant
no assumeix la possibilitat de somiar-ho tot
fins a l'extrem de qualsevol invenció
que l'amor ens deixa transcorre
quan aquest ens és altament gratificant.
Deu ser tot això que escric que no ens deixa ser indiferents
perquè som la conseqüència perfecta de tot allò que l'home és capaç de voler.
Amor meu, serà el teu esguard qui protegirà la meva pròpia vida
sense deixar-hi entrar les engrunes de les pors...,
ets l'antídot que fa passar el fred.

Poema 7

Ara és l'hora de cavar les espurnes enceses d'un foc violent,
és el dia de somiar lluitant per dins de la flama cruel
i combatre amb les paraules que un dia van ser pedres.
Hem de reconvertir la crueltat de la flama
en paraules fermes i intel·ligents...,
són elles les més llestes de les nostres inquietuds
perquè saben com posar-se per fer dels versos una força imparable.
Visc en una terra que m'ha vist néixer
i em veu créixer cada dia
i em deixa parlar i somiar
i sap que penso en ella a totes hores
i que li escric paraules de lluita, d'amor i de tendresa
i l'estimo amb la força de les quatre barres
i amb la força de les paraules...,
i sap de sobres, que l'estimo amb la força de tots els meus poemes
perquè les paraules saben com posar-se
per fer dels versos una força imparable.
Ara és l'hora de cavar les espurnes,
és el dia de somiar
i combatre amb les paraules.

Poema 8

Començo i acabo
en aquest trajecte de pulsacions continuades,
sabent-me viu en l' avui
i mort en el demà que vull llunyà.
La tristesa permanent
no fa nosa quan és volguda en hores allargassades,
i tampoc si el somriure
és inesperat enmig del propi desordre mental.
La presència de tu, amor meu,
ja farà que tot l'incomprensible
faci via dins teu
quan em guardis de les pors innecessàries
i m'arribi de cop
la raó més ben compresa que avui desconec del tot encara.
Només et tinc a tu, amor meu i poema...,
només la sort de poder créixer junts per estimar-nos.

Poema 9

Respira un batec de gust agradable
en l'ànima del tacte suau i net d'una carícia.
Les mans, vulnerables i tendres,
trobadores de l'amor més perfecte,
s'enfilen per la vida del poeta trist.
Voldria perfilar paraules fàcils i senzilles
per conèixer més de prop a cada mot,
sentir el ressò en el moment precís
i guardar per dintre meu
tot el talent que dibuixa l'art en el poema.
Així com en l'amor hi veig una sirena
i en la poesia una paraula,
en mi
hi veig un mirall, un cristall ben dolç.

Poema 10

Et vas voler fer un vaixell de paper
per intentar navegar en una mar platejada.
Ara dius que miraràs al cel creuant l'horitzó,
esdevindràs marbre dibuixant línies
al compàs de batalles pròpies, invisibles
perquè no vols cap calvari que s'interposi
dins de tu i el teu camí a la llibertat.
Te n'adones que no estas sol.
Els companys de viatge apropen el somni
mentre protegeixen el rostre
sota la poca llum que queda en la nit...,
has de repartir l'aliment,
dosificar la dosi en parts proporcionals
i dormir a torns, no perdre el rumb
per arribar al port del camí a la llibertat,
de la teva i la dels altres que t'acompanyen.
Tot és trist i problemàtic
i la son et torna gris i cru en la duresa
perquè tens por de rebre la mort
entre tempestes tenebroses en aigües que desconeixes,
en negre sobre llamps de cartolines i cartró
que portes amagat a les butxaques dels anhels
juntament amb un bolígraf per fer notes
de tot el que ja has vist i has de veure.
Arribaràs de dia al més enllà...,
arribareu perduts, però sans i estalvis
després de tantes angúnies passades
i seràs l'heroi de la gesta aconseguida.
Has fet un vaixell de paper navegant en una mar platejada.
Mires al cel, has creuat l'horitzó
i esdevens marbre dibuixant un munt de somriures.
Tot és a punt per ser conquerit en un altre món que hauràs de conèixer...,
el futur a les mans, els companys al cor
i la vida un passaport en aquest camí a la llibertat.

Poema 11

El cel torna a ser d'un blau intens
per tots aquells que s'hi volen emmirallar de nou.
Escriure cartes des de les ombres
no són impediment de res.
No seran mai fosques i negres les paraules
perquè ara només ens val cercar la llum dels que s'estimen...,
volem sentir l'alè del pare, la mare i els germans
mentre llegeixen en veu alta les ganes de somiar.
La dona plorarà emocionada davant dels fills
perquè sabrà que si tot va bé
aviat rebrà l'abraçada i els petons de l'home
en nits de tendresa i causes justes
amb vida alliberada i nens que juguen sense pors.
Encendrem els dies d'esperança. Serem la puresa
d'aquest foc encoratjador que ens aplana el camí.

Poema 12

Remulla els cabells la pluja perfecta
damunt la dièresi del poema a ple carrer...,
purament em porta finestres ben tancades.
I la sentència de les imatges que miren els ulls
que tot ho capten amb timidesa,
també són extractes
que promouen la sensació d'un aire fresc i respirable.
Remulla cabells la dièresi en la pluja perfecta a ple carrer.

Poema 13

Cal ser ferm amb els desitjos que ningú trepitjarà,
hem de ser forts per protegir les arrels del què som...,
ningú no pot obviar la felicitat.
Ja no volem que les llàgrimes ens crucifiquin
ni que les pors ens envaeixin tot el temps.
Somiarem com ocells estenent ales per tota la terra...,
els innocents tenen la cara amagada entre reixes i la vida robada
i els ulls tancats per la son. Cau la cova damunt del soterrani,
s'aixeca el polsim que dóna pas a la nova mentida.
Però tot serà per sembrar un bon camí i retrobar-nos novament.
Sé que l'amor, malgrat tot
perdura eternament.

Poema 14

Aviat et parlaré de mi, poema.
Ara la vida continua el seu trajecte
més o menys amb impaciència
en aquest transcórrer corromput.
El nen em torna a créixer per dins,
i els fills, que em són la sang,
ja saben el pa que s'hi dóna amb tot plegat.
Tenim una democràcia que se'ns trenca,
i ara la vida,
ara per ara
és una joguina ben absurda,
i aquest
un poema de vida malmesa.
Però ara et parlaré de mi
perquè vull saber més de tu.
Em dedico a escriure
perquè la vida m'ha ensenyat
a fer versos amb senzillesa i humilitat.
No puc percebre altres maneres de dir les coses...,
no puc entendre cap poema
si no és amb la sinceritat que desprenen les pròpies paraules.
Et parlo de mi
i de tot el que sento
quan et presentes sense adonar-me'n
i m'inspires més raons per poder seguir.
Parlaria hores amb tu, poema...,
de com et mitifiquen
cada vegada que et reciten en plena intimitat
en alguna habitació amb poca llum,
en algun carrer a l'aire lliure i en silenci,
en el teatre de no sé quin nom...,
Dedicaria les vint-i-quatre hores del dia a estimar-te sense límits.
No puc entendre la vida sense tu...,
sense la teva presència majestuosa,
el teu bell encant
que posa ordre molt sovint
a les batalles més cruels que ens oprimeixen l'ànima.
Ara et parlo de mi, poema.
Et parlo de mi
perquè vull saber més de tu
i no en tinc prou de tenir-te i adorar-te.
Voldria saber el secret de la teva màgia
quan et llegeixen i tots callen per escoltar-te.
Deu ser veritat
que ets prou important
alhora d'esdevenir etern entre els mortals.
Ja sé que hi ha qui et vol tot el mal
i que més d'un et voldria fer morir,
però no saben
que tots els tresors que amagues
són edificats amb el sentiment pur
de totes les emocions que ens pertanyen.
I jo
només em dedico a escriure
perquè la vida m'ha ensenyat
a fer versos amb senzillesa i humilitat...,
amb la sinceritat que desprenen les pròpies paraules.
I si els tresors que amagues
són edificats amb el sentiment pur
de totes les emocions que ens pertanyen,
també deu ser cert que a nosaltres
ens pertoca una llibertat que encara no hem assolit del tot,
i per això tinc l'esperança
de continuar creixent amb el teu poema ben viu
i el País més nostre.
Ara ja t'he parlat de mi,
de com em sento cada cop que et presentes sense avisar
i m'inspires encara més raons per poder seguir.

Poema 15 - El silenci d'un amor

Costejant a la vorera d'unes cales intimistes,
colpeja per la roca tramuntana del meu cor...,
destrossant-me cada petja per la pedra amb el meu pas,
acaronant-me tot el vent del meu anar fent.
Marinada turmentosa del meu cos...,
embranzida que s'empeny d'una volada quan et prenc
per estendre caramels damunt la mar del teu somriure
quan festejo el teu amor de sirena silenciosa.

Poema 16 - Sucre

Amb el sucre dels teus llavis dolços
he pintat les parets tendres de la nostra llar...,
acollidora i protegida pel nostre amor,
forta i admirada pels teus quadres.
Imaginem-nos un jardí ple de llapis i esforços.
Els esbossos plantats dins les arrels de les flors
i les pintures originals, amagades sota de l'aigua blava,
nedant invisibles per tota la piscina, surant.
Hi ha tot un circ sencer a dalt del sostre,
a fora del cel i prop de les estrelles...,
és per tu la Lluna que miren els meus ulls a la nit
que guarda el meu cor somrient, ple de pallassos.
Tenia la mel a les mans per si de cas,
però portes el sucre als llavis per besar.

Poema 17 - Tendrament... el nen d'Àfrica

A vegades la teva mirada és tan tendra,
que no vull separar les mans amb ulls envoltant el teu rostre
perquè les llàgrimes de massa primes que et surten
no deixen de recordar aquesta fam que tens per una mica de menjar.
Tu mereixes plorar d'emoció i alegria
i no d'impotència i de pena
per uns pares que físicament ja no són amb tu,
i que ara et fan el camí ample...,
massa ample per saber quina direcció has de triar.
Tendrament escric el poema d'una pobresa injusta... injustament provocada.
A mi també em ploren els ulls d'impotència i de pena
per un nen que no té pares i no sap triar el camí correcte
mentre la fam li va prenent la vida.
Tendrament... el nen d'Àfrica no té res,
només un bri de llum amb esperança el cercarà de la buidor
per omplir-li els ulls d'emoció i alegria.