Amor foll

Aquesta condemna
fa que sigui un perdut foll.
No sé perquè et dic res
si no et puc veure entre aquesta boira espessa.

La sort se m'ha posat en contra,
cada dia em moro
i no hi ha volta enrere,
almenys de moment.

El meu cor és un huracà
que no em deixa en pau.
Els sentiments em traeixen,
m'és impossible trobar l'equilibri.

Embogit per una impossibilitat
sóc a l'abisme del desamor,
caient a tota velocitat
amb l'aire cremant-me el cos.

Vull sortir d'aquest idil.li absurd:
l'il.lidi es queda tan sols en una paraula
que arrossego pels carrers;
no puc ni veure't somriure.

I jo insisteixo,
com un covard
que es deixa emportar per la corrent del riu.

Tenia tants projectes...
i m'he quedat amb res.
Com pots tenir aquesta força
que fa que m'ofegui al teu oceà?

Perquè entrego el meu amor?
Perquè entrego la meva ànima?
És que no ho sé.

Potser em fa falta sentir odi,
però és que tu em fas tant dèbil...

Això no és cap aventura,
sino més aviat un invent del dimoni.
El meu desig em supera
i sento una soledat immensa.

Té cura, això?
No tinc qui em dóni resposta.
No naufragaré:
però vaig a la deriva
constantment.

Tinc una por que m'esclavitza,
i és la de seguir endavant
amb aquest buit al meu estómac,
carregat d'ànsia i de fantasies imaginàries
que es converteixen en una escena entre quatre
parets blanques,
i no hi ha ni llit;
evidentment tampoc hi ets tu.

Això és una crida de la meva desesperació,
ferit,
entre rostres que no em diuen res
i per un amor que es va perdre quan vaig aparèixer.

Perquè em feia il.lusions?
A vegades em sembla tot tant cruelment absurd...